Aquest col·lectiu –integrat pels fotògrafs Pep Aparisi, Natxo Francés, Xavier Mollà i Francesc Vera– organitza des de fa més d’una dècada exposicions i altres activitats que combinen literatura i fotografia.
Cada any, uns pocs llibres són aclamats per la crítica o pel públic. O per ambdós, crítica i públic, si és que existeixen de manera efectiva en el nostre petit món literari. Uns altres, aclamats o no, són agraciats amb la insondable “loteria dels premis” i reben una certa atenció.
La resta de títols, si no han estat publicats per editorials “importants” –un adjectiu relatiu aplicat al nostre àmbit–, passen desapercebuts o ni tan sols arriben als aparadors de les llibreries. Encara sort que a través d’internet se’ls pot seguir el rastre.
És la tònica general d’un mercat editorial que, com qualsevol mercat, es regeix pels seus propis interessos, sovint aliens al fet literari. Siga com siga, no cal fer-ne un drama, si no es vol caure en el patetisme de qui implora l’atenció dels altres o reclama uns honors que creia meréixer i no li han estat retuts com desitjava.
Tot i que no sempre és així, els llibres que més solen interessar-me pertanyen a l’última categoria esmentada. En part, pel que comporta de descobriment d’una obra valuosa que podia haver-me passat inadvertida entre l’allau de novetats editorials. I, a més, perquè el descobriment esdevé un goig tangible quan tinc el llibre a les mans.
Ens interpel·len a partir d’una cita de l’Enric V de Shakespeare, que en la versió de Salvador Oliva diu així: “Però seieu i contempleu, i imagineu les coses veritables per la seva paròdia.”
Això és el que experimentava en rebre les trameses de la col·lecció Bernat Metge o quan em feia amb un volum exquisit de Josep Palàcios i Manuel Boix. També quan vaig conéixer les publicacions de Riurau, l’editorial creada per Jaume Ortolà, que perpetrà l’heroïcitat de traduir una nova versió del Faust de Goethe, La democràcia a Amèrica d’Alexis de Tocqueville i El Príncep d’Homburg de Heinrich von Kleist. Troballes inimaginables sense la tenacitat i el bon gust d’editors capaços de bastir, amb una paciència proverbial, catàlegs selectes com els de Flâneur i Cal Carré, o segells com Salze, que incorpora, a la nostra tradició, poetes estrangers poc difosos, en edicions de factura impecable.
Les coses veritables també pertany a la genealogia descrita anteriorment, com a llibre i alhora com a catàleg de l’exposició fotogràfica de títol homònim, impulsada pel col·lectiu Fotoespaigandia amb la col·laboració dels ajuntaments d’Alzira, Bellreguard, Dénia, Gandia i Sueca, on ha itinerat la mostra.
Aquest col·lectiu –integrat pels fotògrafs Pep Aparisi, Natxo Francés, Xavier Mollà i Francesc Vera– organitza des de fa més d’una dècada exposicions i altres activitats que combinen literatura i fotografia. Així, Les coses veritables reuneix vuit mirades poètiques –quatre fotògrafs i quatre escriptors– que ens interpel·len a partir d’una cita de l’Enric V de Shakespeare, que en la versió de Salvador Oliva diu així: “Però seieu i contempleu, i imagineu les coses veritables per la seva paròdia.”
Els escriptors que hi participen –Emilio Garrido, Rafa Gomar, Manel Rodríguez-Castelló i Teresa Pascual– no es limiten a il·lustrar les fotografies ni pretenen ser-ne un reflex fidel, a la manera d’Stendhal.
En el drama històric shakespearià, el cor pronuncia les paraules reportades a l’inici de l’acte IV, abans de la batalla d’Azincourt, que enfrontà els exèrcits anglés i francés. L’èpica d’un espectacle bèl·lic, però, queda lluny de les imatges de Les coses veritables, que mostren una sèrie de treballs fotogràfics personals i introspectius, fins a cert punt autobiogràfics. Són imatges que insinuen, sense determinar-lo, el punt de partida dels textos que les acompanyen, perquè els escriptors que hi participen –Emilio Garrido, Rafa Gomar, Manel Rodríguez-Castelló i Teresa Pascual– no es limiten a il·lustrar les fotografies ni pretenen ser-ne un reflex fidel, a la manera d’Stendhal.
El joc i el foc de Les coses veritables és el diàleg entre imatge i paraula, dos mitjans que poden ser analitzats per separat, sense obviar que la seua fusió és el que construeix el significat d’una nova realitat, completada amb la participació decisiva de l’espectador-lector. És ell qui ha de discernir els silencis bategants en el text i allò que no apareix en la fotografia. Perquè allò no dit i no mostrat també constitueix, per omissió però en essència, la mirada poètica de l’artista.
El diàleg entre imatge i paraula, dos mitjans que poden ser analitzats per separat, sense obviar que la seua fusió és el que construeix el significat d’una nova realitat.
És el lector qui ha de discernir –per això la importància de la cita de Shakespeare– la veritat continguda en cada ficció, el pretext versemblant de què es val l’art per a enunciar veritats. El títol goethià de Poesia i veritat sembla estar present en Les coses veritables com una provocació en l’època de la posveritat.
En resum, la diversitat de propostes fotogràfiques –des de la càmera estenopeica de Mollà fins a les fotos entintades d’Aparisi, passant per les imatges furtives capturades pel mòbil de Francés i la complexa senzillesa de les fotos en blanc i negre de Vera–, unides als textos que les completen fan de Les coses veritables un viatge estimulant.
Ja en són sis, els volums que Fotoespaigandia ha publicat en la col·lecció Efímer, que, paradoxalment, va camí de ser perdurable. La lletra Bodoni, els marges generosos en la caixa, el paper de qualitat i les creacions dels autors són raons suficients per a incitar a la lectura. Parafrasejant el vers més cèlebre de l’Enric V, tant de bo en siguem molts, i no pocs, els feliços que gaudim d’iniciatives com aquesta.
