La primera meitat del llibre analitza la riuada de 1957, les seues conseqüències i les reaccions polítiques produïdes des de València en ple règim franquista. L’altra meitat radiografia la gota freda de 2024 que va provocar 229 morts.
Aquest llibre és el producte d’una profunda investigació, arxius, hemeroteques i testimonis vius, sobre les ferides i cicatrius provocades per l’aigua, per les riuades cícliques, i els seus efectes tràgics en el paisatge físic i humà de València.
A vista d’ocell, el país és un territori costaner envoltat de muntanyes i barrancs que desemboquen en un mar que, de vegades, és brau i intempestiu. Un territori ferit per multitud de rials secs que configuren una terra rugosa que, en ploure de manera salvatge, arrossega les aigües com un cavall desbocat sobre l’abisme mediterrani per causar mort i desgràcia.
La primera meitat del llibre analitza la riuada de 1957, les seues conseqüències i les reaccions polítiques produïdes des de València en ple règim franquista. L’altra meitat radiografia la gota freda de 2024, que va provocar 229 morts.
En 1957, contra tot pronòstic, aquelles autoritats del règim alçaren la veu davant Madrid. En 2024 tots els responsables resistiren i callaren.
En aquesta segona part, més pròxima i recent, l’autor contrasta les reaccions dels més alts representants autonòmics i estatals davant la tragèdia, els silencis, les complicitats farcides d’incompetència i el tacticisme polític. I mostra la invisibilitat persistent de l’Estat espanyol sobre València. Abans en dictadura i ara en democràcia.
En 1957, contra tot pronòstic, aquelles autoritats del règim alçaren la veu davant Madrid. En 2024 tots els responsables resistiren i callaren.
“A València no plou. És diumenge, 13 d’octubre de 1957, i el cel evoca els quadres romàntics de Friedrich, amb núvols atapeïts de color gris acer. Però d’aigua, ni gota.”
No plovia aquell dia, però per dalt, a la muntanya, brollaren dues crescudes que buscaven el pla al llarg de barrancs i del riu, la primera a la matinada i la segona, encara més violenta, a les dues del migdia d’aquell dilluns negre.
El govern d’aquell moment va prometre tres-cents milions de pessetes per a ajudar les víctimes en la reconstrucció. Cinc mesos després de la riuada encara no havia arribat un sol dobler a València.
La riuada abastà altures de més de tres metres en algunes parts de la ciutat de València, provocà més de cent cinquanta morts i unes quatre mil persones es quedaren sense llar. Fins i tot es detectaren esquerdes al Saló Daurat de la Llotja de la Seda. Al costat del cementeri del Grau, més de tres-centes famílies que s’hi refugiaven contra les parets de la necròpolis van ser testimonis de com suraven els taüts, amb les restes humanes al descobert.
Entre el fang i l’aigua moltes persones havien vist la mort de cara. En un terrat de Natzaret es rescatava una dona que havia parit el dia de la riuada i es mantenia encara unida al seu fill pel cordó umbilical. Les històries es repetien i feien feredat. El radioaficionat Espiridión Ortal era un dels pocs que podien mantenir comunicació amb l’exterior.
Deu dies després d’aquell 14 d’octubre, Franco, vestit de capità general, visitava València. En un moment determinat, el dictador feu aturar el cotxe per a parlar amb uns llauradors del passeig de les Moreres. Un d’ells, Enrique Navarro, que a penes sabia parlar castellà li explicava al cap de l’Estat que havia perdut la collita: ”Mosatros som de la terra i hem de treballar-la de nit i de dia!” El valencià Cirilo Cánovas, ministre d’agricultura, intentà exercir de traductor, però Franco li va dir que no calia, que ho deixés estar, que ho havia entés tot. I el llaurador el va acomiadar efusivament amb un “Visca Franco”.
Tres homes van ser la clau d’una contestació contra l’oblit, un estufit de ràbia continguda contra la inacció del govern espanyol.
El govern d’aquell moment va prometre tres-cents milions de pessetes per a ajudar les víctimes en la reconstrucció. Cinc mesos després de la riuada encara no havia arribat un sol dobler a València. La reacció no es va fer esperar. Tres homes van ser la clau d’una contestació contra l’oblit, un estufit de ràbia continguda contra la inacció del govern espanyol.
Aquells estrategues que, a més eren tres bons amics, eren l’alcalde de la ciutat Tomás Trénor, el director de Las Provincias Martí Domínguez i el president de l’Ateneu Mercantil Joaquin Maldonado.
Trénor, hàbilment, nomenà Domínguez com a mantenidor de la fallera major de València de 1958 i aquest va bastir un text que posava veu al malestar de la primera autoritat valenciana. El tercer en discòrdia era Joaquin Maldonado, un home de dretes i valencianista que, des de la Presidència de l’Ateneu, va distribuir massivament el discurs del famós periodista. Va imprimir més de setze mil còpies sota el títol de “Valencia, la gran silenciada” en clara al·lusió a la desídia de les autoritats franquistes i el conformisme atàvic dels valencians enfront del poder central. En síntesi, Martí Domínguez venia a dir davant la inacció del govern que…
“Cuando enmudecen los hombres… ¡hablan las piedras!”
Paraules de resistència crítica davant el maltractament a què sotmetien València després de la riuada. Prompte arribarien cent milions de pessetes, però aquella insubordinació li costaria el càrrec a l’alcalde i també al director de Las Províncias, que era l’únic diari que no era del Movimiento. Segons l’autor, “aquell esperit reivindicatiu va esperonar l’emergent valencianisme modern”!
Prompte arribarien cent milions de pessetes, però aquella insubordinació li costaria el càrrec a l’alcalde i també al director de Las Províncias, que era l’únic diari que no era del Movimiento.
Es projectà el Plan Sur, amb la circumval·lació del riu nou del Túria, un projecte en què els valencians pagarien més d’una quarta part a través d’impostos especials sobre empreses i comerços, malgrat estar afectats per la riuada. I amb un segells de correus que només s’utilitzaven i pagaven a València.
La segona part és més recent i més coneguda, però no resulta per això menys interessant. El canvi climàtic, el caos de les infraestructures i la pèssima gestió de l’emergència han provocat una catàstrofe pitjor. En paraules de Maceda, el màxim responsable de la nefasta gestió és el Govern valencià i, sobretot el seu cap, Carlos Mazón. Però…, no estalvia crítiques contra el Govern espanyol, que hagués pogut reaccionar de forma més efectiva.
Per a Maceda, enmig d’aquest desencís generalitzat, el valencianisme no ha trobat el seu espai en clara al·lusió a Compromís…, i els postulats feixistes guanyen terreny.
