Un retrat de l’autor d’Actes impurs, Amado mio i Teorema –tres llibres que Alorda ha contribuït a recuperar en català, com a editor a Lleonard Muntaner, en les traduccions de Joan Navarro, els dos primers, i Ricard Creus, el tercer– i alhora resseguir-ne la petjada a la nostra cultura.
Les cendres de Pasolini és breu i convida a llegir-lo dues vegades. La primera lectura va passar com una exhalació. Em vaig deixar endur pel riu bestial de la prosa i el vers de Jaume C. Pons Alorda. Les passions compartides ens arrosseguen i, de vegades, l’única cosa que podem fer és deixar-nos-hi dur. D’aquella primera lectura em va quedar la idea que m’havien donat el que m’havien promès: una temptativa, un intent d’aproximació. Sé que Pons Alorda podria haver intentat exhaurir, per dir-ho com Perec, Pasolini, o l’influx de Pasolini sobre la nostra cultura. El poeta i narrador de Caimari fa temps que llig l’obra d’en Pere Pau, com li agradava traduir-ho a Blai Bonet. Té molta més informació que no ens dona en aquest quasi opuscle, però ha triat el camí de la incitació, i n’extrau petroli.
A la segona lectura, hi vaig ben armat, amb llapis i quadern. Fa uns dies que he estat a Bolonya i he fet una fotografia de la casa on va nàixer PPP i me l’he imaginat l’any 42 saltant d’alegria sota els pòrtics perquè a Gianfranco Contini li havia agradat molt el seu primer llibre, Poesie a Casarsa, i el volia ressenyar. Trobe l’anècdota en una antologia de títol clar: Poesie. Una tria personal prologada per ell mateix. La primera edició d’aquesta selecció era de 1970, un any abans de Trasumanar e organizzar. L’últim volum que havia publicat de poesia, segons diu al pròleg, era Poesia in forma di rosa (1964). L’antologia aplega textos d’aquest llibre, de Le ceneri di Gramsci i de La religione del mio tempo. Entre el 64 i el 70, diu Pasolini al pròleg, ha rodat moltes pel·lícules i explica que les ha rodades “com a poeta”.
Com a poeta ha escrit Jaume C. Pons Alorda aquest assaig. Els capítols, breus, funcionen com a cants. De fet, hi ha alguns apartats en vers, com ara la triple invocació inicial. Ezra Pound invoca Walt Whitman, Pasolini invoca Pound i Pons Alorda se suma al diàleg amb una invocació a l’italià –“També jo faig un pacte amb tu”. Només aquest fil ja hauria servit per escriure un grapat de pàgines. Whitman, Pound i Pasolini són tres autors que Alorda coneix bé, però el propòsit és un altre. El següent poeta que apareix en escena és Blai Bonet. El santanyiner es va sentir molt a prop del de Casarsa. Ho explica als diaris, on en parla amb familiaritat, i sobretot a Nova York, en què Pasolini esdevé el protagonista que Bonet necessita per a dir-nos que “l’home torna a començar sempre a la manera grega”.
El poeta i cineasta tornarà a Catalunya diverses vegades. Alorda estira d’aquest fil per explicar-nos aquest viatge d’anada i tornada i registrar, també, les reverberacions de la seua obra en la literatura catalana.
“Tornant a Blai Bonet, ell, com de tot, en feia una lectura molt personal”, diu Antoni Vidal Ferrando a la citació que obri el capítol “Pòrtic Pròleg Preàmbul”. També Jaume C. Pons Alorda fa una lectura personal. El propòsit d’aquestes cendres pasolinianes és dibuixar un retrat de l’autor d’Actes impurs, Amado mio i Teorema –tres llibres que Alorda ha contribuït a recuperar en català, com a editor a Lleonard Muntaner, en les traduccions de Joan Navarro, els dos primers, i Ricard Creus, el tercer– i alhora resseguir-ne la petjada a la nostra cultura.
Pasolini, que va visitar Barcelona quatre vegades, ja s’havia interessat per la poesia catalana l’any 47, quan treballa amb Carles Cardó al Fiore di poeti catalani. Aquest interès no acaba ací i el poeta i cineasta tornarà a Catalunya diverses vegades. Alorda estira d’aquest fil per explicar-nos aquest viatge d’anada i tornada i registrar, també, les reverberacions de la seua obra en la literatura catalana. Una vegada més, no exhaureix la veta, però sí que eixampla el camp amb una lectura en clau pasoliniana d’autors com ara Sebastià Alzamora o Lluís Calvo, després de fer una repassada als noms catalans –poetes, novel·listes, traductors– que “no s’entendrien” sense PPP. No és, però, un treball de filologia hidràulica, sinó una lectura d’uns autors d’aquest temps en relació amb un dels grans poetes del segle passat.
El text es mou entre l’exercici de crítica literària i el poema, passant pel diari en què es recullen anècdotes personals de l’autor fins a acabar pràcticament en la proclama.
Hi falten noms? Per descomptat. Hi afig, humilment, el del dramaturg valencià Manuel Molins, que amb Poder i santedat (els àngels de Sodoma) i no només, adopta una mirada crítica ben pasoliniana. Segons diu Molins a l’assaig Una cruel estultícia (teatre, guerra i veritat), Pasolini “acosta la tragèdia al món obrer i al dolor de les mares –Accattone, Mamma Roma, Edipo Re…– i ens aboca al ritual sense sentit del poder absolut que ens redueix al no-res –Salò o le 120 giornate di Sodoma.”
Qualsevol llibre, i més encara un assaig, ha de ser una incitació, una provocació. Aquesta idea tan fusteriana em guia en la relectura. El text es mou entre l’exercici de crítica literària i el poema, passant pel diari en què es recullen anècdotes personals de l’autor fins a acabar pràcticament en la proclama. Les cendres de Pasolini encara guarden el caliu, l’escalfor d’una manera de condemnar que Jaume C. Pons Alorda reivindica amb entusiasme i vitalitat. Aquest petit llibre naix d’una lectura profunda i abrandada, admirada, d’un autor fonamental de la contemporaneïtat, però acaba sent una obra híbrida, que trenca els motlles de la crítica, la poesia i el dietarisme per a oferir gairebé un manifest a favor de la cultura i la llibertat.
