Sospitem que aquests personatges tan apamats, com si els conegués de ben a prop, formen part de la seua història familiar, un somni de modernitat, una modernitat avui antiquada, però que suposà en aquell moment una transformació.
Laura Gost (sa Pobla, 1993) ha construït en Les centres a la piscina (Premi Proa de novel·la 2023) una novel·la coral a base de capítols breus que viatgen en el temps magistralment —és el tret que més destacaria del llibre, el domini del temps narratiu— i que duen per títol els noms dels membres de la família, un recurs bastant habitual quan s’escriu al volant d’una saga amb diferents generacions en joc.
No obstant això, l’epicentre del relat són Sebastià, el patriarca —home pragmàtic de mitjan segle XX que decideix abandonar la vida de pagès i fer-se ric amb el negoci de la construcció, aprofitant que els turistes arriben a Mallorca— i la ironia que l’envolta, a ell i tots els seus.
La ironia —que fa d’antídot i acompanyant dels moments més tendres i més agredolços del llibre— és, com comenta Laura Gost: “la manera de fer més digerible la vida, una forma natural d’equilibrar el llenguatge. En petites dosis pot evitar massa solemnitat o les contundències. La ironia és el meu idioma preferit després del català”.
L’arribada de les alemanyes en els anys seixanta a l’Illa és un dels detonants de tot plegat. Sebastià es queda embadalit davant d’aquelles dones —escultures daurades pel sol que es passegen per les platges i els restaurants— els biquinis ajustats el trasbalsen, i intenta apropar-se a elles, parlar-hi.
La història, en principi, se’ns presenta d’una manera conscientment desordenada, Gost fa volar el lector d’un lloc a l’altre, canviant el punt de vista i la temporalitat, i en acabant, aquestes escenes centrades en cadascú dels personatges, moments històrics, reunions, celebracions, casaments, divorcis, dinars, formen un collage compacte on finalment na Laura, la neta d’en Sebastià —difícil no pensar en el paral·lelisme amb l’autora— parla d’ella, després d’haver parlat de tots els altres.
És quan sospitem que aquests personatges tan apamats, com si els conegués de ben a prop, formen part de la seua història familiar, un somni de modernitat, una modernitat avui antiquada, però que suposà en aquell moment una transformació.
El turisme és, doncs, el rerefons d’aquesta història de nissaga familiar que, segons com, a Mallorca és una cosa que no es pot desunir de l’altre. Al bell mig de tot això, l’arribada de les alemanyes en els anys seixanta a l’Illa és un dels detonants de tot plegat. Sebastià es queda embadalit davant d’aquelles dones —escultures daurades pel sol que es passegen per les platges i els restaurants—, els biquinis ajustats el trasbalsen i intenta apropar-se a elles, parlar-hi.
Sebastià s’ha enriquit, i com a part dels nous rics, vol ser acceptat entre la jet de l’Illa de Mallorca, però per a això cal que tota la família hi actue en conseqüència, i no sempre podem controlar-ho tot.
Era una època de canvis i contrastos, i en un moment donat fins i tot Joan Fuster va dedicar un article memorable, tot un retrat sociològic ple d’humor, als biquinis de les turistes alemanyes i franceses que campaven al seu aire per les platges de Benidorm, quan Benidorm encara era un poble de pescadors amb data de caducitat.
Amb tots aquests ingredients, Gost ha escrit un relat irònic, a estones mordaç i despietat, sobre una família que podria ser la seua, com la mateixa autora explica: “és una ficció darrere de la qual hi ha molts fets reals”.
Sebastià s’ha enriquit, i com a part dels nous rics, vol ser acceptat entre la jet de l’Illa de Mallorca, però per a això cal que tota la família hi actue en conseqüència, i no sempre podem controlar-ho tot: les expectatives i les idees que Sebastià s’ha forjat no són de vegades seguides ni enteses per la seua primera dona ni pels fills. Cadascú vol viure la vida a la seua manera i això li pesa molt a ell, que tant s’ha esforçat per alçar un petit imperi…
Les protagonistes femenines de la novel·la són un altre punt important: les tres dones de Sebastià, tres dones ben distintes que l’acompanyen en etapes vitals diferents. La mare dels fills, Catalina, la primera dona, tradicional, conservadora, poc atractiva, amb qui es va casar el Sebastià més genuí, encara pagès.
Una madrilenya que parla català, que passarà de la passió a la depressió, amanida, això sí, d’un bon patrimoni –en Sebastià ho ha posat tot a nom d’ella per si de cas l’enxampa Hisenda.
La segona, Mercedes, una dona moderna i alliberada, una madrilenya que parla català, que passarà de la passió a la depressió, amanida, això sí, d’un bon patrimoni –en Sebastià ho ha posat tot a nom d’ella per si de cas l’enxampa Hisenda, i finalment l’han enxampat. Amb tot, ella serà justa i partirà patrimoni alhora que palletes. La tercera, ja la descobrireu, és qui obri el relat. De fet, la novel·la comença pel final.
Cinèfila de mena, Gost ens fa l’ullet a través d’alguns clàssics del cine en una novel·la on dominen els diàlegs a través dels quals el lector percep la consistència dels personatges i s’impregna d’ells. Això, junt amb la destresa narrativa —que li permet anar amunt i avall en els anys amb naturalitat i facilitat i lligar els esdeveniments familiars amb esdeveniments històrics necessaris per contextualitzar l’obra— creen un relat bategant.
És la història d’una saga familiar plena d’alts i baixos, que puja com la bromera, i baixa com una posta de sol cap a la foscor i el silenci. Una novel·la que es llegeix amb fruïció.
