Un text de poc més d’un centenar de pàgines encabit en una sòbria edició de 12×17. Aquesta és la primera impressió que rebeu en posar-vos sota els ulls el llibre més recent de Jordi Valls (Barcelona, 1970). Però així que us hi comenceu a endinsar no trigueu a descobrir la mà experta d’un dels poetes amb una veu més personal de la seva generació. Un poeta que, tanmateix, en aquesta ocasió s’ha decantat per una prosa substanciosa i coherent per mitjà de la qual vehicula una cosmovisió d’una gran força suggeridora.
El llibre, en l’escriptura del qual l’autor ha esmerçat gairebé dues dècades, es pot llegir com un assaig sobre el fet creatiu, amb un rerefons filosòfic, però també com una prosa poètica.
El llibre, en l’escriptura del qual l’autor ha esmerçat gairebé dues dècades, es pot llegir com un assaig sobre el fet creatiu, amb un rerefons filosòfic, però també com una prosa poètica. D’alguna manera, L’aspersor de Feynman s’inscriu en un corrent literari que desafia les fronteres convencionals entre gèneres i les fa més permeables i proclius a la interacció.
El títol remet a la figura de Richard Feynman, el científic nord-americà reconegut amb el Nobel de física de l’any 1965, que va tenir un paper destacat en la cursa espacial alhora que s’interessava vivament per l’antropologia, escrivia poesia i practicava la música; un personatge multidisciplinar, tan brillant com difícil d’encasellar, que va formular una teoria d’ampli abast a partir del funcionament d’un senzill aspersor d’aigua.
L’opció de dedicar-se a l’escriptura exigeix una actitud de curiositat constant i d’aprenentatge permanent. L’escriptor s’ha de mantenir atent a noves lectures, idees i formes d’expressió, ja que és precisament aquesta obertura la que alimenta la creativitat i garanteix la vitalitat de la seva obra.
Feynman, el científic nord-americà reconegut amb el Nobel de física de l’any 1965, que va tenir un paper destacat en la cursa espacial alhora que s’interessava vivament per l’antropologia, escrivia poesia i practicava la música.
Així doncs, cal que el seu bagatge cultural s’estengui cap al coneixement d’altres disciplines més enllà de la literatura per tal d’assolir una visió més profunda i polimòrfica de la realitat. La literatura dialoga sovint amb el seu context històric i social, i un escriptor amb una formació cultural sòlida està més ben preparat per captar les tensions, els conflictes i les transformacions del seu temps. Jordi Valls posa aquí de manifest que és un autor plenament compromès amb aquesta manera de plantejar-se l’ofici de les lletres.
El llibre discorre a través d’un paisatge bigarrat fet de records, suggeriments i meditacions, i poblat per un gran nombre de noms il·lustres de la història de la cultura que hi apareixen tractats amb una familiaritat no exempta de respecte:
“T. S. Eliot, al seu despatx de l’editorial Faber & Faber, tenia una fotografia de Groucho Marx amb una dedicatòria personalitzada –algú podria dir d’aquest fet que és una anècdota, però és molt més, és una visió del món”.
I ho fa per un camí que no busca la drecera, sinó justament recrear-se en cadascun dels meandres, perquè només des d’una certa lentitud és possible la contemplació que permet apreciar els detalls i els matisos que donen sentit a la realitat humana. El resultat és un fil discursiu fecund que va deixant, aquí i allà, pensaments amb qualitat d’aforisme intratextual: “Ens enamorem del mirall i ens frustra no reflectir-nos bells”, o bé “La rosa absent només pot ser la representació d’una rosa real”.
L’autor ha reeixit en el repte –gens senzill– de fer compatible un projecte literari conceptualment ambiciós amb un registre formal rigorós però mai massa allunyat de la intel·ligibilitat.
Un text impecablement puntuat, però amb una manca deliberada de punts i a part, com per remarcar la continuïtat inalterable de la vida mateixa. No hi falta tampoc una veta d’humor que el recorre de principi a fi d’una manera subtil però clarament perceptible, i li confereix una pàtina de calidesa que amoroseix la reflexió existencial: “Ja saps que Buda és una altra forma de desig i que el bistec massa fet acaba essent carbó”.
L’autor ha reeixit en el repte –gens senzill– de fer compatible un projecte literari conceptualment ambiciós amb un registre formal rigorós però mai massa allunyat de la intel·ligibilitat. I és que la literatura s’ha de construir sobre una relació equilibrada entre contingut i estil; tots dos elements són indestriables i resulten fonamentals per a l’eficàcia comunicativa i intel·lectual d’una obra.
El contingut aporta les idees, els temes i les problemàtiques que el text aborda, mentre que l’estil constitueix la manera particular amb què aquestes idees s’articulen per mitjà del llenguatge. Un contingut sòlid no garanteix per ell mateix la qualitat literària si no va acompanyat d’un estil apropiat; un tractament merament informatiu pot convertir idees complexes en exposicions planes i mancades de força estètica.
Un text savi on la ciència s’abraça amb l’art, el passat amb el present i allò més local amb el més universal.
D’altra banda, un estil excessivament elaborat, quan no està al servei del contingut, fàcilment esdevé artificiós i allunya el lector del nucli temàtic de l’ obra. La literatura perd llavors la seva capacitat comunicativa i esdevé un exercici merament formal i sense consistència.
L’aspersor de Feynman és un d’aquells llibres personals, distintius, que fan palesa la personalitat creativa d’un escriptor; un text savi on la ciència s’abraça amb l’art, el passat amb el present i allò més local amb el més universal.
Al llarg de la història, la literatura ha exercit una funció fonamental com a espai de reflexió crítica i de resistència simbòlica en contextos de crisi política, social o moral. En temps convulsos, marcats per la incertesa, la violència o el risc de fractura dels consensos col·lectius, el discurs literari esdevé una eina privilegiada per interpretar la complexitat del present i dotar-lo de sentit.
Molt més enllà d’un exercici estètic, la literatura actua com un focus il·luminador que permet revelar allò que sovint resta ocult en el relat dominant dels esdeveniments. “Jo m’identifico amb els marges”, proclama Jordi Valls. Des del marge, eludint el dessus de la mêlée, es pot observar millor i amb més distància el pas de la processó. I prendre apunts. I compartir-ho.
