És un recull de textos bastant desiguals, sobretot pel que fa a l’extensió però també al to, que provenen, d’una banda, d’articles publicats en les revistes i, d’altra banda, d’alguns capítols elaborats per encàrrec de l’editorial Seix Barral per a un projecte d’història de la pintura hispànica contemporània que no es va arribar a dur a terme.
El 2022 va ser el centenari del naixement de dues figures cabdals de la cultura catalana: Joan Fuster i Gabriel Ferrater. D’entrada, podríem afirmar que són dos escriptors força diferents, però si ens hi fixem una mica, potser els punts de contacte són bastant més nombrosos que els de divergència. Tots dos són poetes d’obra relativament escassa però radicalment connectada amb la que es feia en l’Europa d’aquell moment —fet i fet, com ja he deixat caure més d’una vegada en parlar de Fuster, amb la seva producció lírica ja n’hi hauria hagut prou per a atorgar-li un espai preeminent en la història de la nostra literatura; el mateix podem dir de Gabriel Ferrater.
Així mateix, són autors amb uns interessos intel·lectuals d’ampli abast, que tendeixen a posar pocs límits a la seva reflexió, més enllà d’un rigor intel·lectual insubornable i de la genuïnitat del seu raonament. Segurament per això l’assaig va ser un dels seus mitjans d’expressió preferits.
Finalment —és en el que em vull centrar—, van mostrar un gran interès per la pintura. El primer assaig que Fuster va publicar en forma de llibre és, precisament, El descrèdit de la realitat (1955). L’aproximació de Ferrater és més atomitzada, més fragmentària, però igualment intensa i atractiva: ressenyes de llibres, comentaris d’exposicions, monogràfics sobre determinats pintors, especialment catalans.
El material aplegat demostra el profund coneixement que té del fet pictòric —tècnica, materials, història…—, que sorprèn sobretot si tenim en compte que no es tracta, en principi, d’una de les disciplines a la qual dediqués la major part del seu interès.
De fet, el que trobem en L’art de la pintura. Notes d’estètica i de crítica és un recull de textos bastant desiguals, sobretot pel que fa a l’extensió però també al to, que provenen, d’una banda, d’articles publicats en les revistes Laye, apareguts entre els números de març-abril de 1951 i de juliol-setembre de 1953, Alcalá (1952), La Jirafa (1957) i Índice de Artes y Letras (1955) i el Diario de Barcelona (1954) i, d’altra banda, d’alguns capítols elaborats per encàrrec de l’editorial Seix Barral per a un projecte d’història de la pintura hispànica contemporània que no es va arribar a dur a terme.
Cal apuntar, en entrar en matèria, que Gabriel Ferrater —un intel·lectual, un home, que es presenta amb un atractiu ben especial, probablement per la multidisciplinarietat dels seus interessos, però també pels clarobscurs d’una vida tortuosa que va acabar en suïcidi— és conscient que sovint està fent crítica de batalla, amb el risc, conegut i reconegut, que aquesta aproximació comporta:
“Aquesta manca de treballs previs, i sobretot d’una catalogació i datació d’un nombre suficient de quadres, haurà de donar a la nostra exposició un caràcter anguniosament incomplet i dubitatiu.”
Una edició que se’ns presenta en tres seccions —“Notes d’estètica”, “Darrers corrents pictòrics europeus” i “Pintura catalana dels segles XIX-XX”— i que no em puc estar de qualificar d’excepcional.
Amb tot, però, el material aplegat demostra el profund coneixement que té del fet pictòric —tècnica, materials, història…—, que sorprèn sobretot si tenim en compte que no es tracta, en principi, d’una de les disciplines a la qual dediqués la major part del seu interès investigador. No oblidem que Ferrater es va centrar en les matemàtiques i, particularment, en la lingüística: m’atreviria a dir que va ser ell l’introductor de Noam Chomsky en l’àmbit de la lingüística catalana; la seva traducció de La lingüística cartesiana chomskyana és de 1970 i recordem que les tesis doctorals de Joan Mascaró i Gemma Rigau, que podríem considerar que representen la incorporació de la gramàtica generativa a la lingüística catalana, no veuen la llum fins al 1976 i el 1981, respectivament.
Tampoc no queden fora del seu abast els estudis sobre literatura catalana contemporània, com ara els que recull Jordi Cornudella en Curs de literatura catalana contemporània: Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba, J. V. Foix, Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla.
Una altíssima qualitat des del punt de vista formal: maquetació, paper, enquadernació, reproducció de les imatges…, tot plegat constitueix un regal per al sentits d’aquells que són capaços de trobar plaer en un llibre ben fet.
És ben coneguda l’anomalia de la trajectòria professional de Gabriel Ferrater, que va arribar a fer classes en la universitat abans de llicenciar-se en Romàniques. Un altre fet anòmal és que gairebé tota la seva producció ens arriba mediatitzada, filtrada, pel treball d’altres persones, principalment el seu germà, Joan Ferraté, però també d’alguns estudiants, com ara Joan Alegret, que es van dedicar a aplegar i editar part dels seus textos a partir d’enregistraments o d’apunts conservats en espais diversos. Cal dir que, en efecte, la major part de la seva obra es publica de manera pòstuma i la mà dels curadors, inevitablement, s’hi ha de percebre.
També cal dir que pràcticament tots els textos que conformen L’art de la pintura són traduccions de l’espanyol, fetes per Josep Batalla, Jordi A. Carbonell i Elena de la Cruz Vergari, curadors d’una edició que se’ns presenta en tres seccions —“Notes d’estètica”, “Darrers corrents pictòrics europeus” i “Pintura catalana dels segles XIX-XX”— i que no em puc estar de qualificar d’excepcional. El treball que hi han fet la gent d’Obrador Edèndum és d’una altíssima qualitat des del punt de vista formal: maquetació, paper, enquadernació, reproducció de les imatges…, tot plegat constitueix un regal per al sentits d’aquells que són capaços de trobar plaer en un llibre ben fet.
El que dedica a Picasso, “La puixança de la construcció pictòrica: Cézanne, Picasso, Braque”, a qui no s’està de criticar amb fermesa quan considera que el prestigi assolit li permet rebaixar la qualitat de la seva producció.
Quant al to, en general seriós i molt professional però que en algun moment em resulta francament mancat d’espontaneïtat, fins i tot una mica afectat —ben probablement és el resultat d’imitar l’estil que tenen alguns prosistes espanyols coetanis—, hi ha passatges excelsos amb una càrrega d’ironia que, de vegades, raneja el sarcasme:
“Al Prado hi ha una Mater dolorosa de Ticià, que mostra a quins fons de misèria pot arribar el pintor clàssic quan la seva obra manca de l’interès que li comunica la gran composició. És un quadre tan dolent, que podria aspirar a un premi en qualsevol Exposició Nacional de Belles Arts.”
Entre els estudis que Ferrater ens ofereix, m’agradaria destacar la profunditat del que dedica a Picasso, “La puixança de la construcció pictòrica: Cézanne, Picasso, Braque”, a qui no s’està de criticar amb fermesa quan considera que el prestigi assolit li permet rebaixar la qualitat de la seva producció, que sovint qualifica de decorativa i superficial:
Cal considerar que en el període posterior a la Gran Guerra, l’art de Picasso prengué formes més amables i intel·ligibles per al llec en pintura. No sols l’art de Picasso, sinó el de molts altres artistes de l’època. Sembla que la fi de la guerra havia produït a tot el món una necessitat de relaxació, d’amable facilitat. Gairebé tota la pintura dels anys vint del segle passat és decorativa i força superficial. Sens dubte aquell èxit no sols feu perdre el temps a Picasso —com repetia Manolo— també feu perdre qualitat a la seva obra, en algun aspecte si més no. A partir del 1920, aproximadament, la qualitat dels seus quadres és enormement desigual. Molts són mers esbossos o obres només començades, que el pintor, massa segur que trobarien acceptació, no dubta de llançar al mercat.
L’anàlisi que fa del Guernica em sembla no sols interessantíssima sinó profundament innovadora.
L’anàlisi que fa del Guernica em sembla, d’altra banda, no sols interessantíssima sinó profundament innovadora —i no podem oblidar que necessàriament la va haver de fer sense veure’n la tela original.
Per acabar, vull consignar que en L’art de la pintura es mostren sis quadres de Ferrater —cinc paisatges i una natura morta, datats pels editors al voltant de 1949 i dipositats a l’Institut Gabriel Ferrater i Soler de Reus, que sembla que es reprodueixen per primera vegada en aquest llibre— que, per al meu gust, tenen una qualitat que no els fa contrastar gens ni mica amb molts dels altres que s’incorporen a llarg de l’obra.
