Podem dialogar sobre què és un clàssic en literatura i per què. El que difícilment podem qüestionar és que els llibres de Joan Fuster, dècades després, se sostenen molt bé i, allò potser més important, continuen interessant als lectors, fins i tot els volums més socials i històrics, que necessàriament envelleixen més prompte que altres. Aquest és el cas de L’Albufera de València, publicat a Barcelona per primera vegada el 1970, en una edició de bibliòfil –per a subscriptors, amb un tiratge limitadíssim–, acompanyada de gravats de Jaume Pla. El de Sueca tenia a tocar els cinquanta anys i ja havia publicat molts dels seus millors llibres.
L’erudició amable; l’anàlisi lúcida i desmitificadora de la realitat i l’humor, segons com càustic, tot i que no oblidem que Franco continuava viu. I la censura també.
Tot i que ha generat menys interés, cal valorar L’Albufera de València. Per a mi combina diverses característiques de la prosa fusteriana que la fan tan atractiva. En destacaria tres, sobretot: l’erudició amable; l’anàlisi lúcida i desmitificadora de la realitat i l’humor, segons com càustic, tot i que no oblidem que Franco continuava viu. I la censura també. Així, la lectura flueix, com l’aigua dolça de l’estany cap a la mar.
D’una banda, com és sabut, Fuster era un gran lector. Les referències bibliogràfiques o documentals hi són constants. Ho escrivia amb ironia: “sempre és prudent acudir a fonts impreses. Els qui encara vivim a ‘la galàxia Gutenberg’ tenim aquesta superstició”. Així, ens passeja no només en barca sinó a través de la història del llac. I ens dona notícies diverses de la transformació patida, amb una reducció important, de la grandària i de la biodiversitat. Aquesta erudició, però, sempre la contextualitza i no s’està d’assenyalar tota mena d’inexactituds i exageracions.
Per un altre cantó, la seua prosa és un corrent contra la candidesa, desinfectant de mistificacions, com la del Levante feliz i altres collonades. Al cap i a la fi, tot i que els passejos en barca per la llacuna i alguns escrits han tendit a idealitzar-la, allà es passava fam: “els habitants de la contrada han menjat sempre de mala manera”. Així, no espere cap lector una elegia acrítica de l’Albufera ni de la gent: “Els pagesos de Sueca, pensant en l’Albufera, no tenen altra intenció que dessecar-la: transformar el llac en terra de cultiu. A condició —¡no cal dir-ho!— que la terra de cultiu extreta del llac fos ‘propietat’ seua: d’ells”. I hi afig: “Ells —com els de tot arreu— no saben reprimir-se la concupiscència possessòria” i “són desconfiats, avariciosos i càndids”. Així mateix, Fuster té present que s’han enfrontat als pescadors, perseguits i avui quasi desapareguts. Com a grans perdedors, no carrega les tintes. O potser sí, perquè els compara amb, atenció, els pintors i els escriptors, per la vanitat de pescar l’anguila o la llissa més grossa.
Ens passeja no només en barca sinó a través de la història del llac. I ens dona notícies diverses de la transformació patida, amb una reducció important, de la grandària i de la biodiversitat.
El tercer tret, l’humor, va molt lligat a la destresa crítica de Fuster. Mireu què diu dels nostres benvolguts llauradors: “La majoria treballen personalment com unes bèsties, se sacrifiquen pels seus camps amb un ímpetu d’índole conjugal”. O, per posar-ne un altre exemple, elogia l’ús de l’all en la gastronomia i se’n burla dels de la finor: “L’all té una certa mala premsa entre la gent que ha anat a col·legis de pago. Ells s’ho perden. L’all és un dels condiments més seriosos que fins ara ha descobert la civilització occidental. En aquestes latituds, l’hem emprat sense remordiments, i l’allipebre i l’allioli formen part del patrimoni cultural del país, al mateix nivell, si més no, que Ausiàs March, Lluís Vives o Teodor Llorente”. Exagerava? Se’n fotia? Ben probablement. Al cap i a la fi, “després d’un bon dinar, d’un bon sopar, ¿qui pensa en l’alé del proïsme?”.
Sempre és un bon moment, doncs, per a tornar a aquest llibre. Després de la barrancada d’octubre de 2024 en què, més de dos-cents vint valencians han perdut la vida, encara més. Ara molts sabem que el barranc de Catarroja que, més amunt, li diuen de Poio, desemboca en el llac. De fet, Fuster, sovint lúcid, escriví dos anys abans de la inauguració del nou llit, que “el Túria juga, de tant en tant, males passades: inundacions bastant temibles. En desviar-lo cap ací, els enginyers de l’estat esperen estalviar a València alguna calamitat futura. És un supòsit que s’ha de pagar a costa de les hortes”.
Tot i que els passejos en barca per la llacuna i alguns escrits han tendit a idealitzar-la, allà es passava fam: “els habitants de la contrada han menjat sempre de mala manera”.
El lector actual disposa de dues edicions de L’Albufera de València a càrrec de Bromera, una de les editorials que han patit la destrossa de la distribuïdora Gea. Una, en rústica, de 1993, publicada en la Biblioteca Joan Fuster, dins de la col·lecció Els nostres autors, amb un final amb propostes didàctiques que el lector no adolescent pot passar per alt tranquil·lament, i que té diverses edicions; i una altra, de 2007, que compta amb fotografies de Francesc Jarque i recorda l’edició original. Totes dues van precedides d’una introducció de Josep Franco. Com ell apunta, pràcticament fou una obra inèdita dues llargues dècades.
Algunes de les millors pàgines de Josep Pla transcorren en l’Empordà, la comarca on va nàixer i viure durant molts anys. Fuster també escrigué pàgines memorables del seu entorn pròxim, tot i que ell no es delia pel paisatge. La bona literatura no cal escriure-la sobre Central Park. Per tot plegat, cal reivindicar L’Albufera de València com un altre gran llibre. Al capdavall, “avui, a la Devesa [del Saler], en comptes de senglars, hi descobrim gràcils senyoretes amb bikini. No ens en podem queixar, en definitiva”. Potser no tenim el País Valencià que voldríem, però encara podem gaudir de Joan Fuster. Si més no en això, no ens en podem queixar.
