Entre la Torre d’en Domènec, Alacant, València i Xàtiva de 1871 a 1873, amb el regnat d’Amadeu de Savoia, la Primera República Espanyola i les revoltes cantonalistes i obreres com a context històric.
He de dir que més que la novel·la històrica —que també—, el que m’agrada especialment són aquelles novel·les que tenen la història com a rerefons, aquelles en què els personatges —ficticis o no, però del tot creïbles al capdavall— es mouen per espais físics i temporals reals, per llocs que podem trepitjar, en moments que podem recrear, i que fins i tot es relacionen amb persones que han existit i tenen una vida que podem resseguir. Em resulta un plaer agafar un mapa i poder caminar amb els homes i les dones que habiten la narració pels diferents carrers de pobles i ciutats, viatjar amb ells a cavall, amb tartana, amb carruatge o amb tren i observar els camins, les cases, els palaus, els camps i les muntanyes… A més a més, internet ens fa tan fàcil poder-nos acostar a la gent i als espais del passat! Reconec que ara llegeixo amb el llapis a la mà i el mòbil ben a prop, per fer-hi consultes. No dic, tanmateix, que sigui la cosa més recomanable del món, però és el que jo faig.
Les puces, de Manuel Hurtado (Premi Isabel de Villena de narrativa dels XL Ciutat de València), és una d’aquestes novel·les amb rerefons històric sobre un territori recognoscible, en concret, entre la Torre d’en Domènec, Alacant, València i Xàtiva de 1871 a 1873, amb el regnat d’Amadeu de Savoia, la Primera República Espanyola i les revoltes cantonalistes i obreres com a context històric —tot i que tant els temps com els espais, de tant en tant, ultrapassen aquests marcs de referència: es remunten a 1850 i arriben a 1884 i passen per Castelló de la Plana, Alcoi, Silla, Massanassa, Alfafar, Barcelona…
La vida de dos joves de classe baixa, extremadament pobres, i d’aquelles altres persones amb qui es van trobant. Nofre té vint anys quan marxa de la Torre d’en Domènec expulsat pel Senyoret, Melcior Bertran Llorca.
Bàsicament, és la vida de dos joves de classe baixa, extremadament pobres, i d’aquelles altres persones amb qui es van trobant. Nofre té vint anys quan marxa de la Torre d’en Domènec expulsat pel Senyoret, Melcior Bertran Llorca, el sinistre propietari de les terres que sempre havia conreat amb son pare. Elena en té dinou, és filla d’una prostituta que la va deixar en néixer a la porta d’un convent i acaba fent la mateixa vida que sa mare en un prostíbul de mala mort d’Alacant després que les monges que l’havien de protegir l’abandonessin amb nou o deu anys. Tots dos intenten superar les calamitats, tots dos intenten deixar de ser les puces en què la societat els ha convertits i per a això inicien camins per separat, però en certa manera paral·lels, que el lector intueix des de les primeres pàgines que irremeiablement s’acabaran unint.
Elena en té dinou, és filla d’una prostituta que la va deixar en néixer a la porta d’un convent i acaba fent la mateixa vida que sa mare en un prostíbul de mala mort d’Alacant.
Com he apuntat al principi, un dels aspectes més interessants de Les puces és l’aparició de personatges històrics que interactuen amb els personatges creats específicament per l’autor. Així, Hurtado fa que Nofre assisteixi a tertúlies en què participen Teodor Llorente, Constantí Llombart, Lluís Cebrian, Jacint Labaila o Vicent Wenceslau Querol…, que discuteixen sobre el model i el futur de la llengua, i fa que Elena conversi amb l’escriptora Manuela Agnès Rausell, amb qui comparteix la passió per Ausiàs Marc. De fet, els referents literaris esdevenen una constant que acompanya el creixement intel·lectual de Nofre i Elena, que s’acaben adonant que la cultura els pot servir de trampolí per a la seva escalada social. Per això Elena aprèn a llegir i a escriure amb Josepa, una mestra amb qui comparteix casa a Xàtiva, i Nofre amplia els seus coneixements bàsics amb Vicent Palleta, el net fictici del Palleter. L’òpera i les sarsueles al Teatre Principal de València o el Tirant lo Blanc, els poemes de Marc o de Jacint Verdaguer —amic a distància de la mestra de Xàtiva— o algun llibre de Fèlix Pizcueta, fins i tot una fotografia de família que els fa Valentín Pla —el fundador d’una saga de fotògrafs valencians homònims que cobreix les darreres dècades del segle XIX i tot el segle XX—, són part de l’adob literari i cultural d’una novel·la amb una trama complexa que manté la tensió fins a les darreres línies.
Nofre assisteix a tertúlies en què participen Teodor Llorente, Constantí Llombart, Lluís Cebrian, Jacint Labaila o Vicent Wenceslau Querol…, que discuteixen sobre el model i el futur de la llengua.
Em sembla que no faig cap atemptat al joc argumental del llibre si remarco l’interessant canvi de tècnica narrativa que trobem entre l’extensa primera part, que se’ns presenta amb un narrador omniscient, que, això sí, va saltant de temps, d’espai i, sobretot, de personatge en què centra els fets que conta, i la segona, molt més breu, en què els personatges prenen la paraula i es converteixen, amb els sentiments a flor de pell, en narradors de les seves pròpies experiències que serveixen per a tancar el cercle d’unes odissees personals que passen a ser objecte literari i ens fan arribar a la conclusió que potser les puces, els paràsits, no sempre es troben entre les classes populars. Tot plegat, una atractiva i crua història de superacions personals en un context de conflicte de classes situada al final del segle xix que ens fa recordar que en totes les èpoques, també avui, els petits detalls poden capgirar el futur de qualsevol de nosaltres.
PD: La Veu dels Llibres està editada 100% en valencià i treballa per articular el corredor mediàtic català-valencià-balear. Necessitem el vostre suport econòmic: dona i agermana’t a través d’aquest enllaç. És bonificable.
