La ficció, en la majoria de les seves formes, tracta d’evidenciar comportaments que semblen imaginaris, però que en realitat són molt característics de les nostres societats. La literatura sovint parla de trets universals sincrònics, i això mateix va fer Montserrat Roig en la seva darrera novel·la, un himne contra la hipocresia que descriu una societat atrofiada i reprimida després d’una llarga guerra.
Narra la història d’un noi que té un aspecte físic horrible i s’ha d’enfrontar al món després d’haver crescut tancat en una casa al passeig de Gràcia. Creix amb el seu avi, el senyor Malagelada, que procura amagar al nen totes les injustícies.
La duplicitat no és un atribut exclusiu del món imaginari de Roig, sinó un tret que hem acceptat com a implícit en el nostre entorn, i en vaig ser conscient després de rellegir un llibre ja fora d’estoc de la majoria de les llibreries de la meva ciutat: La veu melodiosa. Vaig trobar l’exemplar d’Edicions 62, que va fer-ne una reimpressió l’any 2021 i així va recuperar la novel·la, publicada l’any 1987. Val a dir que pot no ser de les millors de Montserrat Roig, però la seva riquesa simbòlica i la seva originalitat fan que sigui una publicació excepcional dins del seu corpus.
La veu melodiosa narra la història d’un noi que té un aspecte físic horrible i s’ha d’enfrontar al món després d’haver crescut tancat en una casa al passeig de Gràcia. Creix amb el seu avi, el senyor Malagelada, que procura amagar al nen totes les injustícies i educar-lo en l’idealisme que defensa davant d’una societat que creu materialista i hipòcrita. La narració se centrarà en com es relaciona amb l’entorn: patirà burles i injustícies per lleig i perquè mostra els seus sentiments vertaders, i acceptarà tots els càstigs horribles que li fan pagar per la seva diferència.
Montserrat Roig procura plasmar una societat que pateix després del caos de la Guerra Civil i la Dictadura, i condemna de les maneres més horribles un ésser que des de petit ha estat manipulat i és repudiat contínuament pel seu aspecte físic, per mostrar-nos com el món és cruel i sobretot hipòcrita.
Que l’autora insisteixi amb cites i referències a les Cartes a un jove poeta de Rilke, l’obra que l’avi deixa a l’Espardenya i ha de servir-li com a guia un cop és abandonat a l’exterior. Rilke suggereix l’autoconeixement pacient i solitari del nostre vertader jo.
Els personatges abandonen els seus valors a favor d’uns de superficials que s’imposen com a universals, és a dir, abandonen el seu món interior a favor de l’exterior i així assoleixen unes vides miserables al final de l’obra.
Ens adonem que a cap d’ells no els funcionen les bombolles protectores que s’havien construït amb ideals aliens, i les seves conviccions motivades per motius irreals cauran en un moment determinant de la narració. Al cap i a la fi, la realitat dels personatges esdevé igual de simbòlica i ridícula que la de la casa del senyor Malagelada al passeig de Gràcia.
El protagonista, l’Espardenya, és l’únic que podrà sortir d’aquesta hipocresia perquè, a més de la seva horrible condició física i de naixement, acceptarà la debilitat i el dolor com a part de la seva existència i en aquesta situació de decadència absoluta descobrirà el món real. És l’únic que podrà créixer i assolir aquest nivell d’autocomprensió i maduresa elevat perquè ja és miserable i no té res a perdre.
No és aleatori que l’autora insisteixi amb cites i referències a les Cartes a un jove poeta de Rilke, l’obra que l’avi deixa a l’Espardenya i ha de servir-li com a guia un cop és abandonat a l’exterior. Rilke suggereix l’autoconeixement pacient i solitari del nostre vertader jo i considera el patiment i la tristesa com a experiències necessàries que nodreixen l’ànima i ajuden a copsar l’entorn.
Hauria de servir-nos com un Nou Testament postmodern, i fer-nos veure que la hipocresia no forma part de la nostra naturalesa sinó del món artificial que ens ha engolit.
La veu melodiosa, doncs, neix d’aquest discurs del poeta austríac que Roig fa servir com una nova forma de viure per a una societat clarament atrofiada. A més, se’ns hi ofereixen un seguit de versicles que pertanyen al Llibre de Job de l’Antic Testament que concorden amb les fases del creixement espiritual que experimenta el protagonista. Així, l’autora palesa la idea que l’Espardenya és el Job de la societat en què es troba, una imatge crística que esdevé la figura idealitzada del sofriment humà i el creixement moral.
En definitiva, és interessant reviure la vida d’aquest jove marginat en una societat sotmesa a la paraula com ho és la nostra. Els discursos que proliferen avui dia, també en forma de veus melodioses, agreugen encara més la superficialitat en què vivim i que identifiquem clarament a La veu melodiosa.
Com els personatges del món de Roig, renunciem a la nostra individualitat perquè temem la solitud i l’exclusió que comporta. La vida és feixuga perquè se’ns imposa i nosaltres ho acceptem com si fos natural, som hipòcrites. L’Espardenya és aquest nou déu que, en comptes de sotmetre’s a una moral qualsevol, comprèn una nova forma de copsar la vida i la naturalesa humana. La veu melodiosa hauria de servir-nos com un Nou Testament postmodern, i fer-nos veure que la hipocresia no forma part de la nostra naturalesa sinó del món artificial que ens ha engolit.
