El llibre guanyà el Premi Josep Vicent Marqués d’assaig el 2023, però en realitat és un híbrid genèric. En el pròleg, el periodista Ezequiel Castellano afirma que consta de 50 relats. I el mateix autor adverteix que “no és una novel·la a l’ús, ni falta que fa”. Més aviat s’inclina a definir l’obra com unes memòries, un dietari o un memoràndum miscel·lani. És a dir, que es pot enquadrar en l’ampli marc de límits imprecisos de la literatura del jo, en aquest cas centrada en l’evocació del seu amic dilecte, Amadeo Laborda, arran de la devastació que li ha ocasionat la seua mort. L’íntima relació que mantingueren el mou a reviure la infantesa, l’adolescència i la joventut en una època que comença en la Transició i es desenvolupa especialment a Pedralba. L’escrit té, per tant, un to elegíac.
Amadeo Laborda, el protagonista alhora absent i omnipresent, es dedicà tardanament a la literatura, motiu pel qual només deixà unes mostres del que s’anunciava com una carrera prometedora.
Amadeo Laborda, el protagonista alhora absent i omnipresent, es dedicà tardanament a la literatura, motiu pel qual només deixà unes mostres del que s’anunciava com una carrera prometedora. Publicà la novel·la La memoria de tu nombre (2017) que, en realitat, es referia a Pedralba. Estava prologat per Alfons Cervera, narrador de la repressió franquista i de la lluita desigual dels maquis per la llibertat i la dignitat, centrada en Los Yesares, un nom inventat amb què disfressa Gestalgar, el seu poble nadiu, també de la Serrania. Una comarca que, amb el concurs dels tres autors esmentats, constitueix un nucli incitador de creació literària en la dualitat lingüística que sis segles abans enunciava sant Vicent Ferrer: “Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya e per ço prenets un vocable castellà e altre català”.
Juli Capilla hi reivindica com una sort i una riquesa, la diversitat plurilingüe i cultural dels valencians i confessa que estima igualment els dos idiomes, però defensa particularment la llengua minoritzada. Aquesta “realitat bicèfala” ja apareix reflectida en els paratextos inicials: Coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique, i “Elegía a Ramón Sijé”, de Miguel Hernàndez, juntament amb un versicle del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i el versos d’un conegut poema estellesià: “Animal de records, lent i trist animal”. Tots quatre avancen els temes centrals: el lament per la mort de l’amic i el record del temps i l’espai que compartiren.
S’inicia en l’amarg obituari i acaba tres mesos després, com si completara les etapes del dol. El seu propòsit és preservar la memòria de l’amic mitjançant el testimoni literari, capaç de reviure’l a cada nova lectura.
L’escriptura de Juli Capilla hi raja com una necessitat terapèutica. S’inicia en l’amarg obituari i acaba tres mesos després, com si completara les etapes del dol. El seu propòsit és preservar la memòria de l’amic mitjançant el testimoni literari, capaç de reviure’l a cada nova lectura. L’autor se li adreça sovint i hi estableix una conversa silent, un monòleg a dues veus. Reflexiona sobre la mort, que l’espanta “amb la seua promesa de finitud”, però confia en la literatura per viure més enllà del traspàs, tant en el cas d’Amadeo com d’ell mateix. Ho il·lustra amb una cadena metafòrica que representa el llibre com una casa aixecada amb esforç i amor, construïda amb la voluntat i l’esperança de perdurar en el temps. Una forma de vèncer la mort, com ho és també la seua força antitètica, el sexe, capaç de crear vida com els déus.
El focus s’eixampla amb altres morts anònims: els milers d’afusellats del franquisme que encara jauen a les cunetes, als quals cal restaurar la dignitat i rescatar de l’oblit. El record de la guerra fratricida l’impulsa a demanar una reconciliació entre iguals amb el diàleg com a única arma. Recorda Lorca i Machado i també la poesia social d’Otero i Celaya per a deplorar la divisió de les dues Espanyes, un enfrontament que subjau i aflora intermitentment de forma crua, com en el procés de la independència de Catalunya, per a la solució del qual confia igualment en el poder de la paraula. L’autor contempla afligit una Espanya que sagna i s’ensorra, a la qual qualifica amb una tirallonga d’adjectius pejoratius. Una Espanya negra i retrògrada que sempre torna i s’imposa.
Muda el lirisme per un registre col·loquial viu i contundent, amb locucions i refranys, una estudiada relaxació lèxica i repeticions intensificadores. I en tots els casos intenta eludir la nostàlgia per a recrear-se en la bellesa viscuda.
Aquestes són les qüestions clau de la meitat dels capítols aproximadament. La resta inclou anècdotes autobiogràfiques, el retrat de la figura paterna, el descobriment del sexe, les formes de vida en un poble amb la clau al pany, l’elogi de la seua parla, episodis tràgics, personatges diversos, entre els quals uns anarquistes ajusticiats; i costums etnogràfics com ara el bou embolat, la matança del porc o la partida de pilota, convertits en narracions vibrants.
L’autor, malgrat reconéixer que la memòria és selectiva i parcial, insisteix que hi vol dir “tota la veritat”. Però aquesta sinceritat no és tan important per a jutjar la qualitat de l’obra com la mestria de l’estil. Els 50 capítols, o seqüències, solen començar amb una oració curta i motivadora que convida a llegir fins a arribar a una cloenda que sovint és una troballa poètica. Són independents temàticament, però en alguns casos s’hi estableix una interconnexió per tal d’arredonir un discurs de sintaxi àgil i adjectivació precisa. Tot depenent de la diversitat dels assumptes, l’autor muda el lirisme per un registre col·loquial viu i contundent, amb locucions i refranys, una estudiada relaxació lèxica i repeticions intensificadores. I en tots els casos intenta eludir la nostàlgia per a recrear-se en la bellesa viscuda.
El llibre suscita la identificació perquè aborda temes humans crucials com la mort, l’amistat, el sexe, la pèrdua i la memòria, les arrels i la pertinença. Universalitza un poble de l’interior valencià, Pedralba, ja exalçat pel mateix Juli Capilla en el poemari Raspall (2010). Invita al debat sobre la situació sociolingüística i la identitat nacional. Basteix, amb la terra roya i la pedra blanca de Pedralba, un humil temple de paraules perdurables on les ombres del passat esdevenen pàgines lluminoses. I, especialment, garanteix el gaudi lector.
