“Aquests diners que no m’haurien servit ni per comprar un estudi ronyós al barri més perifèric de Barcelona, podien servir-me per comprar mitja casa vella i preciosa a la Sagarra que, descomptat les Terres de l’Ebre, és la comarca amb el preu del sòl mes baix del país”.
Anna Punsoda (Concabella, 1985), editora en Fragmenta editorial i periodista, coneix bé la crònica periodística i el reportatge, dos gèneres que s’entreveuen en l’assaig La terra dura. Retorn al cor de Catalunya. Amerat d’evocacions i records, concebut com una mena de “dietari” al llarg de trenta-un textos, des del dia 0 fins al dia 31, de no se sap molt bé quin any, aquest assaig és crònica d’un temps i de la transformació del paisatge, d’una forma de vida, però també retrat de vivències i converses diàries, amb els amics, amb els veïns, La terra dura relata la “peripècia” del retorn als orígens d’algú que realment no se n’ha anat mai, per lluny que fos.
Escrit amb humor, amb un to de reconciliació i honestedat, és un text “confessional”, en la mesura que comparteix amb els lectors pors, incerteses, decisions, sospites d’encert, balanç personal, moments d’il·lusió… De tot una mica i, en especial, una decisió clau: deixar Barcelona i tornar al poble, comarca de la Segarra.
En definitiva, retrobar-se amb el passat des del present, amb l’autenticitat sense filtres:
“Sempre he pensat que, com més a prop estàs de la veritat de la vida, més bé et trobes. Saber quina és aquesta veritat segons la teva naturalesa i història és una eina que només pots fer tu mateixa i que requereix anys de tempteigs. […] No haver de viure en guerra permanent per la memòria de la terra i la llengua també destensa. No hem insistit prou en el pes psicològic que suposa viure en una nació ocupada en un context de globalització humana i tècnica com el nostre.”
Tornar al lloc que ens va veure nàixer i créixer suposa sovint, com dona a entendre Punsoda, entomar els records, els bons i els dolents, i fer-ne un relat-retrat. En el seu cas, l’autora relata l’experiència com un encert.
Punsoda, sobrepassada per la vida a Barcelona, un fet que veiem repetir-se cada vegada més, decideix invertir una petita herència: “Aquests diners que no m’haurien servit ni per comprar un estudi ronyós al barri més perifèric de Barcelona, podien servir-me per comprar mitja casa vella i preciosa a la Sagarra que, descomptat les Terres de l’Ebre, és la comarca amb el preu del sòl mes baix del país”.
Comprar una casa vella a un poble, de vegades el poble d’origen, i refer-la de dalt a baix és el somni de molta gent, si bé l’experiència pot oscil·lar entre la felicitat o la decepció i, entremig, tota mena d’alts i baixos. El món rural es mira sovint amb romanticisme, però no tot són flors i violes. Ho conec de primera mà.
Amb tot, tornar al lloc que ens va veure nàixer i créixer suposa sovint, com dona a entendre Punsoda, entomar els records, els bons i els dolents, i fer-ne un relat-retrat. En el seu cas, l’autora relata l’experiència com un encert, tornar a viure a un lloc on la gent, la comunitat és “forta i se’t dona d’entrada –per contrast amb Barcelona, on era “estimada però volàtil. Potser és per això que hi dormo tan bé. O per la descomprensió econòmica. O perquè soc més senyora del meu temps”.
Reflexió i conclusió final del llibre: “no puc entendre què hem fet tants anys a Barcelona”.
La comunitat és “forta i se’t dona d’entrada –per contrast amb Barcelona, on era “estimada però volàtil. Potser és per això que hi dormo tan bé. O per la descomprensió econòmica. O perquè soc més senyora del meu temps”.
Amb un sentit crític esmolat, Punsoda penetra en cos i ànima en la terra dura i ampla de la Segarra, uns paisatges de planes oblidades. És la mirada de qui ha deixat el poble per anar a estudiar a Lleida, i després a Barcelona, de qui ha voltat pel món, ha viscut a Alemanya i sempre que pot torna al poble. Una mirada aguda que copsa matisos i detalls en les persones, en tots aquells que, com ella, són de camp i en algun moment van deixar el poble.
Són els “folklòrics i els acomplexats”. Dos retrats concisos i divertits de dues maneres de viure el fet de ser d’origen rural: fer-ne bandera i discurs, al punt de la caricatura i el folklore plomís, o amagar-ho darrere d’un autoodi i un complex d’inferioritat devastadors. Al bell mig, cercant un possible equilibri, Punsoda escriu:
“És difícil tenir una relació normal amb la teva terra, d’estima sense orgull, de crítica sense menyspreu. Jo no me n’he sortit fins que no he tingut els nens i he volgut destriar l’arrel maca. Per fosca que sigui una genealogia, sempre té una arrel maca que pots empeltar als teus fills per vincular-los a una història perquè se senten part d’alguna cosa, perquè no experimentin amb tanta crueltat l’absurditat d’existir.”
Els “folklòrics i els acomplexats”. Dos retrats concisos i divertits de dues maneres de viure el fet de ser d’origen rural: fer-ne bandera i discurs, al punt de la caricatura i el folklore plomís, o amagar-ho darrere d’un autoodi i un complex d’inferioritat devastadors.
Reflexions sobre el desarrelament, sobre la identitat i la pertinença, sobre la convivència pacífica, aquest “esforç extraordinari” aconseguit a Guissona, l’única població de Catalunya i de l’estat espanyol que té més població immigrada que autòctona, sobre la importància de l’escola com a espai i element integrador. Tot això està darrere d’aquesta anàlisi pausada i ben documentada sobre un territori, casa seua, i “la nostra condició de cultura subalterna que no vol molestar”.
La terra dura és un llibre que es llig amb interés, un llibre que et fa somriure en ocasions, t’informa, et sorprèn de tant en tant, i et convida a la reflexió. Per moments, però, he tingut la lleugera sensació d’estar llegint una mena de guia o informe, en detriment d’una evocació o mirada més literària. No és un retret, només una puntualització. De segur que no hauria arribat al final si no hagués trobat que, en molts aspectes, és un assaig ben escrit i atractiu, si bé potser li manca guspira, un ritme capaç de fer bategar el text, de tornar-lo una mica més vívid, més àgil i seductor.
