Mai no m’ha agradat mirar els tràilers de les pel·lícules, ni tan sols llegir la sinopsi dels llibres que compre. Normalment, hi confie. Amb tot, La taca m’ha fet canviar de perspectiva. Ara ho sé: una sinopsi adequada pot plantar una llavor a l’estómac de qui la llig, i podrà germinar i florir més endavant. Tanmateix, no em referisc a la contraportada del llibre, com esteu pensant, sinó a la novel·la mateixa.
Una primera pàgina sobtant i cridanera. Ens hi fiquem: pudor, colors groguencs, incomoditat, els rellotges parats, xerramenta i faena que no ningú no voldria fer. Empatitzem amb una Edna obligada moralment a ser-hi i, sobretot, obligada.
Laia Asso Ministral, pediatra i escriptora gironina, ens ofereix, en el seu darrer text, un món de possibilitats, totes les que nosaltres triem. Tenim, doncs, llibertat per pensar si la solució és una o una altra. Fins i tot tenim la llibertat de pensar si n’hi ha, ja que, ens presenta un misteri i ens solta la mà a l’hora de fer-ne la reflexió.
És clar que cent sis pàgines no són prou per explicar la història de quatre generacions de dones fil per randa. Malgrat això, n’hi ha prou i massa per endinsar-nos en casa Murtra i en el seu llinatge. Ens hi endinsem tant, que potser la sensació és de desubicació. Què faig en casa aliena rebuscant els calaixos d’una tauleta de nit que no em pertany? I és vertaderament increïble, que aquesta lectura de diumenge de vesprada –amb una vesprada d’un diumenge n’hi ha prou, i encara ens sobrarà temps– tinga un rerefons tan especial i impactant.
L’estructura és aclaridora i senzilla, tres parts i, per tant, tres temps. Ras i curt, llegim una primera pàgina sobtant i cridanera. Ens hi fiquem: pudor, colors groguencs, incomoditat, els rellotges parats, xerramenta i faena que no ningú no voldria fer. Empatitzem amb una Edna obligada moralment a ser-hi i, sobretot, obligada a cuidar la dona que l’ha criada. Una mare morta i una àvia desagradable l’acompanyen en el camí a netejar una vella a qui té estima. No és pas agradable, oi?
La conclusió, però, haurà de ser de collita pròpia, atés que el final pot ser tan obert o tan tancat com cadascú vulga. Les idees flueixen en cada línia de cadascuna de les vora cent pàgines que ens tindran expectants. I després les haurem d’ordenar i destil·lar una a una. I aleshores, per fi, podrem entendre-ho tot. O no.
La segona part, de fet, tampoc no ho serà. “Negre regalèssia” ens regala un viatge, temps enrere, a una època aspra. I també una altra protagonista: més petita, més innocent, i amb pitjor sort encara. Molt pitjor sort. Havent-la llegit, és inevitable una amalgama d’emocions intenses: impotència, fàstic, ràbia i llàstima pugen lentament dels peus al cap. I s’hi instal·len. És dur contemplar des de fora tantes injustícies sense poder posar-hi cap solució. La barrera que ens en separa, però, és lleugera i es podria trencar en qualsevol moment.
Així, l’autora aconsegueix mantindre’ns a l’aguait d’una tercera part que oferisca respostes. La conclusió, però, haurà de ser de collita pròpia, atés que el final pot ser tan obert o tan tancat com cadascú vulga. Les idees flueixen en cada línia de cadascuna de les vora cent pàgines que ens tindran expectants. I després les haurem d’ordenar i destil·lar una a una. I aleshores, per fi, podrem entendre-ho tot. O no.
El que sí que traiem en cert, sense cap mena de dubte, és l’homenatge entre dones. El llibre emana admiració i sororitat, relacions entre dones. Aquest lligam, malgrat que no sempre és positiu, sempre és fort i durador. Ho veiem clar a través dels quatre personatges que, tot i que superficialment definits, són una mostra fidel del comportament lleial i sacrificat que implica tindre cura de persones, siguen petites o siguen grans.
És essencial, a hores d’ara, una lectura com la que ara presentem: literatura sobre dones. Com a societat, necessitem saber què pateixen i què han patit, com viuen i com han viscut, i sobretot, les dificultats que els hòmens, els prejudicis i la classe social els fan i els han fet passar.
En aquest llibre fa fred. Hi veurem exposats fets d’una època que, avui dia, com a societat, rebutgem: rics furtant bebés a dones pobres o abusos sexuals sense càstig.
I no és fàcil. Llegir sobre un silenci còmplice i una violència sistemàtica no és pas fàcil. Haurem, però, d’empassar saliva i continuar viatjant per les poques pàgines que tenim i que ens mostren una realitat crua contada d’una manera ràpida i senzilla. Com si fos banal, la vida de les dones. Probablement ens sentirem despullades, metafòricament i física. Perquè en aquest llibre fa fred. Hi veurem exposats fets d’una època que, avui dia, com a societat, rebutgem: rics furtant bebés a dones pobres o abusos sexuals sense càstig. Espereu… aquests són fets que, avui dia, com a societat, rebutgem, veritat?
Al remat, i sense deixar a banda la inevitable i ben merescuda crítica social, tenim a les mans un llibre que parla de la família. Què significa ser-ho? Una taca de naixement a l’esquena, la sang, amb qui has compartit més temps o amb qui has triat estar? Per a moltes, serà una barreja de tot, i de força aspectes més. La connexió, per tant, és permanent i no pas feble, sempre que la treballem. Laia Asso ens ho mostra d’una manera crua i poc tendra, i hem d’aprendre a assumir-ho. Qui som nosaltres per obligar l’Edna que estime l’àvia Rosalia? O al contrari, com podem no entendre el lligam que té amb Marcel·la?
Allò que La taca ens ofereix és una oportunitat nova. De replantejar-nos el que considerem establert i d’obrir de nou aquell racó de la ment que està tant de temps tancat. Però sobretot, és una oportunitat de trucar a aquella germana, amiga o mare amb què fa massa estona que no parlem i posar-nos al dia. O potser enviar-li el llibre i comentar-ho juntes, que sempre és un gran pla.
Fet i fet, cal no oblidar mai que una taca pot ser invisible als ulls, i, tot i això, romandre en cada mirada.
