Com la desigualtat legal i social d’homes i dones no té cap altra “justificació” que el fet de ser un vestigi de la llei del més fort. Que és el costum i l’educació la causa de l’acceptació femenina de la submissió.
Edicions de la Ela Geminada va editant i reeditant, dins de la seua col·lecció Quadrivium, traduccions al català de clàssics de la filosofia i el pensament. I ho fa d’una manera ben acurada, tant formalment com material. Un d’aquests clàssics és La subjugació de les dones, de John Stuart Mill. De Mill i de Harriet Tylor Mill, la seua esposa, caldria dir; també de la filla d’aquesta, Helen Tylor, en alguna part. Així ho reconeix el mateix Stuart Mill en l’autobiografia.
Aquest text (del 1869) és el primer text d’un baró que advoca pel feminisme. De fet, comença amb aquesta contundència:
“L’objectiu d’aquest assaig és explicar, amb tanta claredat com pugui, […] que el principi que regula les relacions socials existents entre tots dos sexes —la subordinació legal d’un sexe a l’altre— és erroni en si mateix i resulta, avui, un dels impediments més importants per al progrés humà; i que caldria reemplaçar-lo per un principi de perfecta igualtat…”
Les lleis que regien el matrimoni, lleis completament injustes que sotmetien completament l’esposa al marit, i que en molts dels casos no estaven lluny de les que patiren les nostres mares.
Aquesta sola citació deixa constància de com de vigent –i oportuna– resulta la lectura d’aquest text. Efectivament, tot ell va destinat a advocar en favor d’aquesta igualtat i a rebatre amb arguments potents i ben fonamentats qualsevol de les idees, opinions i prejudicis que s’hi solien –s’hi solen– oposar. Mill considera i denuncia des de l’error d’atribuir a la natura el que és fruit de l’educació i el costum, fins a l’opinió que, encara que fora el cas que la igualtat fora real i s’eliminaren tots els obstacles perquè aquesta es manifestara, això no comportaria cap benefici per a la humanitat.
El llibre consta de quatre capítols. En el primer s’aborda la qüestió en termes generals i es mostra com la desigualtat legal i social d’homes i dones no té cap altra “justificació” que el fet de ser un vestigi de la llei del més fort. Que és el costum i l’educació la causa de l’acceptació femenina de la submissió, no res que pertanya a la natura mateixa de les dones.
Vindica les capacitats de les dones per a qualsevol ocupació. I es fa veure que era una paradoxa prohibir-los fer allò que alhora es deia que són incapaces de fer.
Aquest capítol té, a més, algunes reflexions sobre el –poc– poder de la raó sobre els sentiments, les emocions i els costums, que resulten de plena vigència en aquesta era de la postveritat i que són ben il·luminadors. Després em detindré una miqueta més en aquest aspecte.
El segon capítol tracta de les lleis que regien el matrimoni, lleis del tot injustes que sotmetien completament l’esposa al marit, i que en molts dels casos no estaven lluny de les que patiren les nostres mares i encara dones més joves. “L’esposa no pot fer res en absolut si no té el permís, almenys tàcit, del seu marit”, denuncia Mill. I afig més endavant: “El matrimoni és l’única esclavitud real que coneix la nostra llei. No queden esclaus reals, excepte la mestressa de casa”.
El tercer capítol vindica les capacitats de les dones per a qualsevol ocupació. I es fa veure que era una paradoxa prohibir-los fer allò que alhora es deia que són incapaces de fer. Finalment, el quart capítol es dedica a respondre la pregunta “¿Realment estaria millor, la humanitat, si les dones fossin lliures?”.
Uns capítols retenen més actualitat que altres. Afortunadament, almenys un parell d’ells ja no ho resulten gens, d’actuals. Però tots mostren com de poc o molt hem avançat.
Certament uns capítols retenen més actualitat que altres. Afortunadament, almenys un parell d’ells ja no ho resulten gens, d’actuals. Però tots mostren com de poc o molt hem avançat en feminisme. Tots permeten reflexionar sobre d’on venim, on hem arribat, com s’assembla encara la nostra societat a la del segle XIX: massa en alguns aspectes.
Recomane especialment la lectura del primer capítol, pel tema que tracta i per les seues admonicions sobre la poca força de la raó i l’argumentació davant de costums i sentiments abrandats. Perquè ens adverteix que, contra el que els optimistes racionals podem pensar, estira més un pèl de passió que una maroma de raó. Però que per aquest mateix motiu, cal armar-se més i més d’arguments i raons que no deixen cap escletxa a qui es parapeta darrere del prejudici encara que manque de raons. Mill diu que:
“Un dels prejudicis característics del segle dinou contra el divuit consisteix a atorgar als elements irracionals de la natura humana la infal·libilitat que se suposa que el segle divuit atribuïa als elements racionals.”
Substituïu “segle dinou” per “ultradreta actual” i tindreu una bona radiografia del present. Sembla que la història es repeteix sempre i convé conéixer el passat per dues coses: una, com diu el tòpic, per no repetir-ne els errors i, dos, per tenir la trista consolació de no saber-nos únics en la barbàrie.
Hem avançat, doncs? Sí, és clar que sí. I no és una cosa menor l’avanç conceptual. Quelcom que m’ha cridat l’atenció en aquesta lectura és l’absència de la paraula “gènere”. La distinció sexe / gènere sembla que és una consecució conceptual recent que, com una eina més de la caixa d’eines conceptuals, serveix per a una comprensió més clara i justa de la realitat.
