Ja us vaig comentar en aquestes mateixes pàgines virtuals quan vaig parlar del magnífic Ací s’acaba tot, que Josep Piera es va fer acompanyar en el seu viatge per Sicília d’una sèrie d’autors d’aquelles terres. Esmentava, per exemple, Leonardo Sciacia, Vincenzo Consolo, Giovanni Verga o Gesualdo Bufalino. He de reconèixer que alguns els desconeixia. D’altres, òbviament no, però tampoc no els he llegits amb l’assiduïtat que mereixen. Amb voluntat d’esmenar-me, he començat pel, sens dubte, més famós: Leonardo Sciascia.
El farmacèutic Manno i el doctor Roscio són assassinats el 23 d’agost de 1964 durant la jornada de caça que obria la veda. Abans del crim, el farmacèutic havia rebut una carta anònima amenaçadora, que tothom considerava una broma.
A cadascú el que és seu és una novel·la relativament breu que es va publicar el 1966 i, tot d’una, Francesc Parcerisas la va traduir al català per a Edicions 62 —l’edició que trobareu ara a la venda, ben merescudament dins la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Universal (Segle XX), ha estat revisada per Parcerisas mateix, que no sols és un poeta reconegudíssim i estimadíssim, sinó un traductor ben solvent que ha dedicat la seva vida professional a la formació de fornades de nous traductors com a membre del Departament de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El plantejament és simple: el farmacèutic Manno i el doctor Roscio són assassinats el 23 d’agost de 1964 durant la jornada de caça que obria la veda. Abans del crim, el farmacèutic havia rebut una carta anònima amenaçadora, que tothom considerava una broma. El metge sembla que és una víctima col·lateral de l’assassinat. Hi queden les vídues, les famílies i els amics…, i van creixent els rumors sobre els motius dels assassinats, amb sospites sobre un afer amorós del farmacèutic.
Les perquisicions que Sciascia ens presenta no són les de les autoritats, sinó les del professor Laurana, un home solitari, discret i amb interessos intel·lectuals, dominat per la seva mare, que ensenya italià i història a l’institut de Palerm. És ell qui s’obstina a investigar el misteri, no com un detectiu professional o ni tan sols vocacional, sinó com un ciutadà que no pot suportar la impunitat. Aquesta tensió entre l’individu i la comunitat —entre la consciència i la conveniència— és una de les grans troballes del llibre. També la premissa narrativa que Sciacia explicita:
“El corol·lari de totes les novel·les policíaques, en les quals s’abeura bona part de la humanitat, és que el delicte s’ofereix als perquisidors com un quadre en el qual els elements materials i, diguem-ne, estilístics permeten, catalogats i analitzats subtilment, una inculpació segura. Però en la realitat les coses s’esdevenen altrament i els coeficients d’impunitat i d’error són alts, no perquè (o no tan sols, o no sempre) sigui baixa la intel·ligència dels investigadors, sinó perquè els elements que un crim ofereix són, normalment, del tot insuficients.”
Sciacia situa els fets que relata pocs mesos abans del moment de la publicació. De fet, hi ha elements que ens ho confirmen, a banda de la data de l’assassinat adés esmentada. Per exemple, una minyona “fa sis mesos que canta una lacrima sul viso”, una cançó que Bobby Solo va presentar al Festival de Sanremo el 1964, o, més endavant, algú parla de la tragèdia recent de Langarone, una inundació que la nit del 9 d’octubre de 1963 va provocar gairebé dues mil víctimes mortals.
Laurana, un home solitari, discret i amb interessos intel·lectuals, dominat per la seva mare, que ensenya italià i història a l’institut de Palerm. És ell qui s’obstina a investigar el misteri.
Podríem pensar que un llibre escrit fa gairebé seixanta anys amb els paràmetres narratius que estableix deu haver envellit. Ans al contrari, hi ha obres que, malgrat haver estat escrites fa dècades i en contextos tan particulars, no perden ni una engruna de vigència. I encara us diria més: algunes, amb el temps, guanyen profunditat, com si el pas dels anys els hagués reforçat la lucidesa.
És exactament el que passa amb A cadascú el que és seu. No és sols una lectura amena i aguda, sinó també una lliçó d’ètica, literatura i realisme polític, tot servit amb una ironia que, en mans menys fines, podria haver fet naufragar el to, però que aquí és precisament el que sosté tot l’edifici narratiu.
El mèrit de Sciascia no és sols construir una bona intriga —que ho és, fins al punt de tenir un final del tot inesperat, com en tota bona novel·la negra—, sinó saber situar-la en un paisatge moral molt més ampli: el de la Itàlia meridional, i més concretament la Sicília profunda, amb les complicitats inconfessables, la por antiga i el sentit pràctic de la realitat.
No és sols construir una bona intriga —que ho és, fins al punt de tenir un final del tot inesperat, com en tota bona novel·la negra—, sinó saber situar-la en un paisatge moral molt més ampli: el de la Itàlia meridional.
El poble on transcorre l’acció no té nom —tot i que sabem que es troba a mitja hora en cotxe de línia de Palerm—, però és fàcilment identificable com a paradigma del que en podríem dir un sistema mafiós de baixa intensitat: no hi ha tirotejos ni clans sanguinaris, però sí un ordre establert basat en la por, el clientelisme i el silenci còmplice.
És un poble on “quasi tots eren feixistes, fins i tot els qui creien ésser socialistes i comunistes” —no m’agradaria ficar-me en un vesper però confesso que sovint ho he pensat en veure part de la fauna política espanyola—, en una Itàlia que “és un país tan feliç que quan es comencen a combatre les màfies vernacles vol dir que ja se n’ha establert una de més gran”.
En aquest entorn, la veritat no sols no interessa, sinó que resulta perillosa. Tothom en sap alguna cosa, però ningú en vol parlar. La justícia, si arriba, ho fa tard i malament i, de fet, no arriba. El títol mateix del llibre, que sembla un tòpic jurídic banal — unicuique suum—, pren una càrrega irònica i terrible quan es revela el significat profund del que vol dir “a cadascú el que és seu”. Aquesta frase, que apareix a l’anònim inicial, és l’única pista que el professor Laurana sabrà llegir correctament, a partir d’un retall de l’Osservatore Romano. Però la intel·ligència no és garantia de res, sobretot quan topa amb una societat que ha decidit protegir-se de la veritat com si fos una amenaça a la pau.
“A cadascú el que és seu”. Aquesta frase, que apareix a l’anònim inicial, és l’única pista que el professor Laurana sabrà llegir correctament, a partir d’un retall de l’Osservatore Romano.
Hi ha una ironia freda, implacable, que recorre tota l’obra. Com a lectors intuïm que el professor Laurana no pot guanyar, però no podem evitar admirar-ne la tenacitat i sentir-hi empatia. També sabem que la societat que l’envolta no és monstruosa, sinó covarda, adaptada a unes regles no escrites que garanteixen l’estabilitat a canvi de l’oblit.
Aquest és potser el punt més inquietant del llibre: que la normalitat sigui, de fet, la cara amable d’una injustícia estructural. Sciascia, mestre d’escola, periodista, assagista i polític, coneix bé aquesta realitat i en fa literatura. Una literatura seca, neta, sense floritures, d’una claredat moral admirable. La seva ploma no castiga per castigar, sinó perquè creu que només des de la lucidesa pot construir-se una societat més justa.
Llegir A cadascú el que és seu és una experiència estimulant i amarga alhora. Estimula perquè ens proposa una reflexió intel·ligent sobre la veritat, el poder i la moral; amarga perquè ens recorda que, massa sovint, la lucidesa no és premiada, sinó castigada. I és per això mateix que llibres com aquest cal llegir-los, rellegir-los i mantenir-los vius. Perquè si alguna cosa ens diu Sciascia —amb sornegueria i dolor— és que el món no millora sol. I que la veritat, per petita que sigui, sempre val la pena ser dita, fins i tot quan costa la vida.
