Baran Aion és una cadet desterrada, acusada de matar la millor amiga i empesa a una persecució absurda que activa poders latents i dilemes que cap entrenament havia previst.
Vaig entrar a la ciència-ficció per la porta del darrere —i amb la pell encara tendra. Les meues ties em van regalar Els límits de la Fundació pel meu dotzè aniversari, ignorant que era el “quart” lliurament de la saga de la Fundació d’Asimov. Jo, feliçment inconscient, vaig començar la casa per la teulada: em va esclatar la galàxia al cap i ja no me n’he refet.
Des d’aquell vici primerenc, he devorat el gènere com qui es cruspeix crispetes mirant una pel·lícula…, però quan pensava que el gènere ja no podia sorprendre’m, Ricard Efa apareix amb una space opera catalana que en redissenya les regles des dels Confins. Benvinguts a Stella Signata.
Baran Aion és una cadet desterrada, acusada de matar la millor amiga i empesa a una persecució absurda que activa poders latents i dilemes que cap entrenament havia previst. Tot el que fa —o senzillament el que és— desequilibra la vella Pau dels Confins i posa en evidència que la Flota, les Mares i els guardians de l’Ordre juguen als escacs amb fitxes humanes. I és precisament la Flota, la institució encarregada de garantir la pau —i, alhora, la institució més ridiculitzada per la societat després d’anys de pau—, la que la fa trontollar no per necessitat, sinó per nostàlgia d’un poder que ja no li és necessari:
“Aquella gent havia nascut i crescut sense conèixer la necessitat de respondre provocacions. La guerra era una cosa remota que només sortia als contes, com la Tenebra. El temps i els costums n’havien conservat la idea vaga que la guerra no era quelcom desitjable. La Flota no es podia permetre que la gent oblidés d’on havia sortit la pau. Per molt que no els agradés sentir-ne parlar, la pau havia sortit de la guerra. L’una no es podia entendre sense l’altra.”
Una catifa d’intriga política: una insurrecció militar que aboca dos mil anys de pau al cubell de les escombraries còsmiques; un general —Pannerian, amb deliris de salvador— que segresta estacions orbitals.
El teló de fons és una catifa d’intriga política: una insurrecció militar que aboca dos mil anys de pau al cubell de les escombraries còsmiques; un general —Pannerian, amb deliris de salvador— que segresta estacions orbitals mentre branden antigues cançons, i un Consens que tremola cada vegada que algú xiuxiueja “Tenebra” —l’enemic anterior a la pau.
Efa pinta la partida des d’una perspectiva polifònica i ens recorda que, quan l’exèrcit vol poder absolut, la legalitat i la diplomàcia s’esvaeixen. Com diu Nikölna Weisser, “Us han robat el passat, no deixeu que us robin el futur”.
Hi trobem arguments sobre supremacia de recursos i reflexions metafísiques: “No és això, precisament, estar viu? Sentir-se a un mateix i sentir els altres a través d’un mateix?”. També enveja i cobdícia, resurrecció de vells fantasmes teocràtics i uns personatges molt humans.
L’autor juga amb dialectes inventats i fa ballar el lector entre camins espacials i temporals; però l’aposta és clara: ens explica d’on venim perquè, en els tres volums restants, puguem entendre en què ens convertirem, o cap a on ens encaminarem.
“Les que Venen de la Nit [els éssers humans] es prenien l’aire les unes a les altres perquè no creien que res del que fessin els el prengués. La seva manera de veure i viure el món les portava a oblidar que eren mortals, i que les seves accions tenien conseqüències. […] la llum no serveix per prendre l’aire a cap cor.”
Efa dibuixa amb paraules —no debades és il·lustrador— un món nou i addictiu en el seu atreviment de construir una hexalogia que planta cara a la ciència-ficció hegemònica.
Llegits en bloc, aquests tres llibres són un trident que combina acció pura, especulació filosòfica i una capacitat mimètica per a la multiplicitat de veus. Efa dibuixa amb paraules —no debades és il·lustrador— un món nou i addictiu en el seu atreviment de construir una hexalogia que planta cara a la ciència-ficció hegemònica.
Quan tanque el volum tres, només puc concloure que Stella Signata mereix una adaptació en sèrie —sis temporades, per favor, i un pressupost que ni The Mandalorian— perquè la nostra televisió pública o qualsevol plataforma valenta duguen al prime time aquesta space opera feta a casa, plena de mística, política i batalles que farien suar un destructor estel·lar.
Fins que això passe, em tocarà comptar les setmanes que falten per al quart lliurament i revisar les meues notes de la saga, tot esperant que Efa, com Hari Seldon, m’haja dissenyat un pla per a salvar la galàxia…, o, almenys, la meua curiositat ferotge.
