Quan la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació, encapçalada pel flamant conseller José Antonio Rovira Jover, va publicar els resultats de la famosa consulta lingüística a les famílies, els resultats van ser rotunds. I sorprenents, sobretot per al senyor conseller.
Aquesta necessitat del poble valencià, aquesta resistència, aquesta demanda. Malgrat les circumstàncies adverses que patim, de les agressions contínues, de l’hostilitat permanent envers la llengua.
Era una enquesta innecessària, capciosa, malèvola, provocadora i insultant per als qui ens dediquem a l’ensenyament; i també per a les mateixes famílies “consultades”. El resultat va ser molt clar: les famílies valencianes volen valencià, les valencianes i valencians s’estimen la llengua pròpia. I, tanmateix, ens trobem amb unes autoritats que, a més d’incompetents, intolerants i intel·lectualment limitades, no satisfan la demanda de la gent. És la cançó de l’enfadós.
Pel que fa al valencià, sempre, sempre, hi ha més demanda que oferta. I mai, mai, s’arriba a satisfer del tot aquesta demanda. Sota cap govern. Aquest és un aspecte positiu de l’enquesta, i de la realitat valenciana: per poc que grates un poc en les necessitats reals de la gent ix la demanda positiva, la necessitat, la voluntat d’aprendre valencià: no únicament per una qüestió pragmàtica sinó també perquè hi ha una predisposició amable envers una llengua que –la parlem o no– és i serà sempre nostra, la pròpia, la que compartim amb Catalunya i les Illes, amb la Franja i la Catalunya-Nord, amb el Carxe i l’Alguer.
El llibre de Francesc Gisbert expressa aquesta necessitat del poble valencià, aquesta resistència, aquesta demanda. Malgrat les circumstàncies adverses que patim, de les agressions contínues, de l’hostilitat permanent envers la llengua, la lluita continua. La resistència lingüística. Un món de llengües és l’obra que necessitàvem per a conèixer altres realitats lingüístiques –pròximes o llunyanes– que pateixen problemes semblants als nostres, necessitats compartides.
És l’obra que necessitàvem per a conèixer altres realitats lingüístiques –pròximes o llunyanes– que pateixen problemes semblants als nostres, necessitats compartides.
La sociolingüística no falla. Els fenòmens que descriu aquesta branca de les ciències socials que se situa entre la sociologia i la lingüística es produeixen arreu del món: a l’illa de Man, als Andes, a Sud-àfrica, a l’Índia o a Austràlia. També a casa nostra. Minorització, substituciólingüística, àmbitsd’ús, consciència lingüística, etc., són termes estudiats a bastament pel nostres sociolingüistes: Lluís Vicent Aracil, Rafael Ninyoles, Jesús Tuson, Miquel Àngel Pradilla, Carme Junyent… i ara Francesc Gisbert.
Val a dir que Gisbert no és un sociolingüista diguem-ne professional –i ell ho reconeix amb humilitat– i mostra al llibre els seus dubtes a propòsit de la seua competència en la matèria. Però, tant se val. Juga al seu favor el fet que és un escriptor empedreït, amb una trajectòria com a narrador i com a activista cultural i lingüístic d’alta volada. L’avalen desenes de llibres de narrativa, però també d’investigació sobre l’imaginari fantàstic valencià, una tasca encomiable de difusió de la literatura en diverses publicacions periòdiques i la dedicació a l’ensenyament, la didàctica i la renovació pedagògica.
El llibre de Gisbert s’estructura en una sèrie de capítols lògics i ben ordenats. Analitza i informa en diversos apartats sobre llengües que ens són llunyanes, llengües pròximes, llengües veïnes, llengües ressuscitades, llengües de convivència, llengües de poder i, és clar, sobre la nostra llengua, el català: de tot el que podem fer a favor, individualment i col·lectiva, per revertir una situació que no ens agrada.
Sobre llengües que ens són llunyanes, llengües pròximes, llengües veïnes, llengües ressuscitades, llengües de convivència, llengües de poder i, és clar, de la nostra.
Algunes dades són preocupants. “Abans de l’era de les colonitzacions –diu Gisbert– hi podia haver 10.000 llengües”. Ara com ara n’hi ha 5.000. Segons dades de la UNESCO, només un 5% de les llengües té l’existència assegurada, si més no a curt i mitjan termini. Un 80% té problemes per sobreviure. I un 10% es troben en fase terminal. La resistència, però, és, també, el denominador comú que iguala, amb major o menor intensitat, aquesta lluita aferrissada per la supervivència.
Fa de mal pair l’agonia de l’occità, per exemple, una llengua tan propera a la nostra, que fins i tot va obtenir un Premi Nobel de Literatura: a Frederic Mistral, en una època en què es va barallar també la possibilitat de donar-li’l a Àngel Guimerà –una quimera, ara com ara, això d’un Nobel català. Fa pena veure com els galleguistes –al contrari que els lusistes– s’entesten a ser una comunitat petita i minoritzada, en comptes de pertànyer a una de molt més àmplia, de més de 220 milions de parlants de portuguès.
Això ens hauria de fer reflexionar sobre el nostre cas. Perquè quin sentit té insistir en l’especificitat que va del Sénia al Segura? O és que els castellans parlen del Duero al Guadiana? Sense un marc mental d’unitat lingüística, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, com resa el tòpic, fins a arribar a l’Alguer, no ens n’oblidem, som més petits, més vulnerables, més pobres.
Tot el que podem fer a favor, individualment i col·lectiva, per revertir una situació que no ens agrada. Algunes dades són preocupants.
Fa goig comprovar com a Euskal Herria el coneixement i l’ús de l’eusquera ha augmentat significativament en poques dècades: a Nafarroa, Iparralde i Euskadi, fins i tot a la Vall de Roncal s’està recuperant, després que hi desaparaguera a finals del segle. Aquest revifament del basc és conseqüència, per cert, d’un interès i d’un amor per la llengua pròpia i una política lingüística i educativa molt més decidida que no la que patim al País Valencià, per exemple.
És admirable comprovar que el quítxua gaudeix encara d’una gran vitalitat, especialment al Perú, Bolívia i Equador, a pesar de la colonització i de l’espoli espanyol. Meravella saber que el guaraní és encara la llengua majoritària de Paraguai: el 86% de la població el té com a llengua primera. Sorprèn com algunes llengües del món ja extintes o a punt d’extingir-se han reviscolat quasi miraculosament, en diríem. L’hebreu n’és, potser, l’exemple més paradigmàtic, però no l’únic: el wampanoag d’Amèrica del Nord; el manx, una llengua de filiació gaèlica, de l’illa de Man, entre altres, malden per preservar la seua identitat.
I, mentrestant, què passa amb les llengües majoritàries? L’anglès, l’espanyol, el rus, el xinès… La instrumentalització i l’ús que en fan els governs de torn com a arma supremacista i de domini no sembla tenir aturador. Gisbert apunta molt bé –ho diu en altres paraules– que la sensibilitat per la diversitat biològica hauria de tindre el mateix pes que el respecte i la preocupació per la diversitat lingüística.
La sensibilitat per la diversitat biològica hauria de tindre el mateix pes que el respecte i la preocupació per la diversitat lingüística.
El llibre de Francesc Gisbert està molt ben documentat. És amè, informatiu, crític, entenedor… No és un cúmul de greuges i derrotes, una cantilena sufocant i llastimosa, una derrota, un cant al pessimisme. No, ni de bon tros, no gens. Ans al contrari, és una crida a la lluita, a la resistència, a l’acció i als moviments que ens han de permetre resistir, en primer terme, i capgirar un statu quo que no ens agrada, una situació ominosa que ens provoca “dolor de llengua”, com va expressar ben encertadament Enric Larreula en un llibre ja antic però ple de raons “contra bords i lladres”, com va escriure el poeta de Sinera.
Deixeu-me acabar amb una dada que em va emocionar, malgré lui, quan es van publicar els resultats de la maleïda enquesta lingüística adés esmentada. A la comarca on em vaig criar fins als trenta anys, abans de vindre-me’n a la Safor a viure, els Serrans, la Serranía, hi va guanyar el valencià. Els xurros del meu poble, Pedralba, i de la meua comarca d’abans, Bugarra, el Villar, Sot de Xera, etc., es van decantar en favor del valencià. Sabeu per què? Doncs és “ben senzill i ben alegre” com deia l’Ovidi. Perquè saben, entenen, assumeixen, que el valencià és també seu. Perquè a pesar que no és la llengua que han mamat directament a casa, se l’estimen com si fora –és!– també seua.
És un bri d’esperança que ens il·lumina el camí, que ens proporciona un poc d’ànim i il·lusió, un poquico de trellat enmig del disbarat, l’aberració, la insídia, l’estupidesa, la malícia, la rancúnia i la mediocritat dels qui ens voldrien silenciats, uniformats, estandarditzats, adotzenats, pobres de solemnitat.
La llengua no es toca. És patrimoni del poble, un tresor que els valencians i les valencianes –siguem catalanoparlants o no– hauríem de fer nostre ara més que mai. Si no ho assumim això, si no ho entenem, serem indubtablement més pobres, més insípids, més sonsos, més avorrits i, pitjor encara, més estúpids.
Gràcies, Francesc, per aquest llibre tan emotiu i alhora encoratjador, tan útil i tan ben escrit.
