Si ens demanaven què és un paisatge, la resposta probablement començaria per dir que es tracta d’un lloc. Però un paisatge és molt més que un escenari on s’emmarquen les nostres vides; és una amalgama complexa de formes, textures i sensacions que exerceix una influència profunda fins al punt d’emmotllar aspectes definitoris del nostre pensament i de la nostra identitat.
L’opció d’homenatjar el paisatge del seu present, que no és un altre que el Barcelonès Nord, vertebrat al voltant del tram més baix del riu Besòs. Un homenatge que es va alçant des de la contemplació empàtica de la natura.
Ricard Mirabete, nascut a Barcelona l’any 1971, és un investigador incansable del poder de la paraula poètica, artífex d’una obra com més va més reconeguda entre els bons coneixedors de la poesia. Criat al barri barceloní de Sants i resident durant bastants anys a Vic, en el seu darrer llibre, La rèmora, ha fet l’opció d’homenatjar el paisatge del seu present, que no és un altre que el Barcelonès Nord, vertebrat al voltant del tram més baix del riu Besòs. Un homenatge que es va alçant des de la contemplació empàtica de la natura –“Confondre’s amb l’herbei del marge del Besòs”– i de les construccions humanes, i de la qual en resulta un aprenentatge estètic i moral.
El poeta camina pels camps i senders del seu entorn, s’hi atura i els observa fins a esdevenir-ne, ell mateix, part constitutiva. La immersió sensorial que comporta aquesta fusió li proporciona aquell estat de lleugeresa d’esperit –o, el que és el mateix, l’absència de rèmores–, aquella connexió profunda amb un mateix que convida a reflexionar serenament sobre les pròpies opcions i prioritats: “I res ens priva de romandre muts / i a la gàbia del llenguatge més blanc / sense rèmora de plany ni de guany”.
Reflexionar serenament sobre les pròpies opcions i prioritats: “I res ens priva de romandre muts / i a la gàbia del llenguatge més blanc / sense rèmora de plany ni de guany”.
L’autor, que milita des de fa anys en l’esforçada confraria dels docents de llengua i literatura catalanes, posseeix un coneixement sòlid de l’idioma i dels seus recursos estilístics; això, unit a la rica diversitat d’influències que desemboquen al cabal de la seva poesia, li permet dotar-la d’una personalitat distintiva i suggeridora, que transforma en bona literatura allò que prèviament ha sabut copsar la mirada: “On és l’amor també hi és l’ull”. Una poesia que va més enllà de l’exposició retòrica per encarnar-se en una realitat objectiva i, tanmateix, dibuixada amb el traç de la pròpia consciència: “La llum germina a l’aigua / i es fa visible en talls de cel”.
La perícia de Mirabete es fa palesa també en el maneig de la versificació; els poemes estan elaborats a base d’una estructura polimètrica, la combinació de la qual dona com a resultat uns textos bàsicament breus –el poema més extens de tots arriba a vint versos– i dotats d’una gràcil eufonia, com en aquest decasíl·lab: “Era de nit i el cant creixia en mi”. O en aquest altre: “tomben les aus de sobte el seu neguit”.
Incardinades de manera indestriable amb el paisatge, hi trobem les figures, aquelles presències que atorguen a l’experiència vital l’accent distintiu de l’afecte, ja sigui de la parella o dels amics.
Incardinades de manera indestriable amb el paisatge, hi trobem les figures, aquelles presències que atorguen a l’experiència vital l’accent distintiu de l’afecte, ja sigui de la parella o dels amics. La importància de la companyia humana “una línia horitzontal prou ampla / per encabir-hi persones i noms” es fa palesa –de vegades de manera prou evident i en altres més implícita–, talment un fil d’acer que ressegueix el llibre, de cap a cap, a través dels seus trenta poemes: “Mentre t’espero, t’escolto”.
Som, doncs, davant d’un llibre atractiu en el seu plantejament i reeixit en la seva execució, que introdueix alguns matisos cromàtics nous dins la paleta de l’autor barceloní, per més que hi ha trets de fons que el refermen en una línia creativa perfectament recognoscible, com ara els referents artístics, la recerca de la precisió expressiva, el gust pel lèxic o la mirada que focalitza subtilment els detalls, perfectament exemplificada en versos com aquests: “Closa la cambra / en un arpegi de llum inquieta, / fosa la cendra / dins les parpelles que moren certes; / rosa la calma / en una cel·la de carn deserta”.
