Einstein organitza el llibre en tres grans blocs: “La relativitat especial”, “La relativitat general” i “Consideracions sobre l’univers com un tot”, que alhora es divideixen en un total de trenta-dues seccions amb títols força descriptius.
Ben probablement, una de les anècdotes més conegudes sobre Albert Einstein és aquella en què un periodista li demana que li expliqui la teoria de la relativitat i ell li contesta si li pot dir com es fa un ou fregit. Quan el periodista li respon que sí, Einstein li retruca que ho faci imaginant que no sap què és un ou, ni una paella, ni l’oli, ni el foc. Jo mateix he demanat més d’una vegada a algun amic físic que m’expliqués la teoria d’Einstein i en general he rebut respostes semblants a la que us acabo de contar.
No sé si l’anècdota és real —sovint aquestes situacions són històries més aviat ben trobades que no pas vertaderes— i si ho és, no he estat capaç de localitzar-la ni en l’espai ni en el temps, però, en qualsevol cas, tot plegat es contradiu amb la concepció d’un llibre que el físic va publicar per primera vegada el 1917: La relativitat a l’abast de tothom. I si no, fixeu-vos en el brevíssim pròleg amb què presenta l’obra, signat al desembre de 1916:
“Aquest llibre és una introducció breu i rigorosa a la relativitat, adreçada al lector que s’interessa per les implicacions científiques i filosòfiques de la teoria, però que no domina les matemàtiques de la física teòrica. Llegir-lo no requereix estudis superiors, sinó paciència i voluntat. He mirat de presentar les idees d’una manera clara i simple, en l’ordre i el context en què foren concebudes. De vegades no he pogut evitar reiterar-me i he hagut de deixar de banda l’elegància de la presentació; però he fet cas del genial teòric L. Boltzmann, que recomanava de deixar l’elegància per als sastres i els sabaters. No he ocultat les dificultats inherents a la teoria, però no n’he discutit amb detall els fonaments empírics i físics, per estalviar al lector no familiaritzat amb la física l’experiència del caminant a qui els arbres no deixen veure el bosc. Espero que el llibre proporcioni al lector una estona agradable!”
Cal remarcar la consideració contínua que Einstein té pel lector, a qui s’adreça sovint per recordar-li que, per poder entendre el conjunt de la seva teoria, cal que vagi entenent els raonaments que hi ha darrere de cadascuna de les situacions que li va plantejant.
A banda del sentit de l’humor que aquests mots ja traspuen, un dels elements fonamentals que voldria destacar d’aquest opuscle d’Einstein —i dic opuscle perquè té poc més d’un centenar de pàgines— és la connexió contínua que hi ha entre la física teòrica i la filosofia. I és que Einstein devia coincidir amb el seu coetani Bertrand Russell, que no creia en la filosofia “sense llàgrimes” i sostenia que filosofar al marge de la ciència és una actitud que ignora els orígens de la mare del coneixement; per això totes dues disciplines van ben agafades de la mà. Com més gràficament m’explica el meu bon amic Miquel Mollà, la filosofia és l’aspiració i la ciència n’és el fruit.
Einstein organitza el llibre en tres grans blocs: “La relativitat especial”, “La relativitat general” i “Consideracions sobre l’univers com un tot”, que alhora es divideixen en un total de trenta-dues seccions amb títols força descriptius, com ara, per exemple, “Espai i temps en la mecànica clàssica”, “La incompatibilitat aparent entre la llei de la propagació de la llum i el principi de relativitat”, “El concepte de temps en la física”, “La possibilitat d’un univers finit i tanmateix no limitat” o “L’estructura de l’espai segons la relativitat general”.
L’he pogut seguir i ara m’atreviria a dir que, com a mínim, tinc una lleugera idea sobre la teoria de la relativitat. Fins i tot en algun cas m’he sorprès a mi mateix en veure que havia estat capaç d’intuir el final d’alguna argumentació.
Cal remarcar la consideració contínua que Einstein té pel lector, a qui s’adreça sovint per recordar-li que, per poder entendre el conjunt de la seva teoria, cal que vagi entenent els raonaments que hi ha darrere de cadascuna de les situacions que li va plantejant i, per tant, “no hauria de seguir fins que no n’estigués convençut”, o per avisar-lo de la dificultat d’alguns aspectes de la teoria: “ja aviso al lector que aquesta qüestió li exigirà molta paciència i capacitat d’abstracció”.
No seré tan hipòcrita ni tan immodest per a afirmar que he entès el llibre a la perfecció, però he de dir que l’he pogut seguir i ara m’atreviria a dir que, com a mínim, tinc una lleugera idea sobre la teoria de la relativitat. Fins i tot en algun cas m’he sorprès a mi mateix en veure que havia estat capaç d’intuir el final d’alguna argumentació. Per tant, si un humil llicenciat en filologia com jo n’ha estat capaç, estic convençut que tothom ho pot fer. Però és que, a més a més, és un text relativament amè —passeu-me l’acudit fàcil i molt dolent: us adonareu, per exemple, de la quantitat de coses que Einstein és capaç d’explicar amb elements tan senzills com un tren i una via.
Si un humil llicenciat en filologia com jo n’ha estat capaç, estic convençut que tothom ho pot fer. Però és que, a més a més, és un text relativament amè.
El llibre es completa amb una sèrie d’apèndixs que serveixen de complement a alguna de les seccions o aprofundeixen en aspectes com ara “La relativitat i el problema de l’espai”. Aquests apèndixs semblen en general adreçats a lectors que tinguin un nivell de coneixements físics i matemàtics més elevats, però que, amb una mica d’esforç, es poden seguir…, relativament. Com molt bé informa en la seva més que recomanable introducció el curador i traductor de l’obra, Xavier Roqué, Einstein va anar introduint-hi seccions i apèndixs des de la tercera edició el 1918 fins a la setzena, el 1954, un any abans de morir.
Per cert, no perdeu el temps buscant en La relativitat a l’abast de tothom la fórmula més famosa d’Einstein, aquella que ens diu que l’energia és igual a la massa per la velocitat de la llum al quadrat (E = mc2). No la hi trobareu, però, per favor, llegiu el llibre. Realment val la pena.
