Hi ha poetes incomprensibles: la seua profunditat és dissuasiva perquè no volen o no poden acostar-se més a la superfície. No és el cas de Carles Fabregat. Ell sap que per a poar profund s’ha d’estar fermament agafat del brocal del pou.
Si un poeta és, alhora i entre altres coses, psicoanalista, es tanca un cercle. És el cas de Carles Fabregat. Ja ho adverteix a la sinopsi del seu últim poemari, Pressentida llum: l’inconscient, per un costat, “està estructurat com un llenguatge” (Lacan); aquest llenguatge, d’altra banda, “és eminentment poètic” (Menassa).
D’on podem inferir, en bona lògica, que la poesia és un mecanisme essencial de traducció de l’inconscient humà. Per això, probablement, hi ha poetes incomprensibles: la seua profunditat és dissuasiva perquè no volen o no poden acostar-se més a la superfície. No és el cas de Carles Fabregat. Ell sap que per a poar profund s’ha d’estar fermament agafat del brocal del pou. Si s’ha dit que la claredat és la cortesia del filòsof, podrem convenir amb facilitat que la transparència es constitueix en els modals gastronòmics del poeta.
Un poeta educat sap que els seus versos s’han de poder entendre, però no és tan ingenu per a pensar que la intel·lecció de la poesia pot ser idèntica a la de la prosa normal i corrent. Per entendre la poesia s’han d’entendre els seus símbols. L’inconscient, la poesia, la imatge treballen amb símbols. Com Pressentida llum tracta d’alguns del temes clàssics de la poesia de tots els temps –l’amor, el pas del temps, la persistència del desig, el clam de la infància, la identitat–, és lògic que els símbols que s’hi utilitzen siguen tan poderosos com el del mirall, la ferida interior o el paradís perdut.
S’observa al seu mirall i el que hi veu, encara, és l’espurna del desig. No està tot perdut, doncs. Perquè el desig és la força essencial, l’energia sine qua non.
Escriure un llibre és posar-se a un mateix al davant del seu espill. Com vaig dedicar, fa mil anys, un volum sencer a aquest poderós constructe imaginari de la cultura occidental (Un cristall habitat, 1997), presumiré que alguna cosa en sé. Fabregat s’observa al seu mirall i el que hi veu, encara, és l’espurna del desig. No està tot perdut, doncs. Perquè el desig és la força essencial, l’energia sine qua non. És la porta de l’amor, antídot contra la mort. En la batalla perpètua entre Eros i Tànatos, el primer encara aguanta l’espasa.
És aquest amor el que manté el poeta amb vida. El cos de l’estimada, d’alguna manera, el vivifica:
Ens ha sorprès el sexe
al llindar del bosc, car
per poder destruir-nos
calia que ens féssim
l’amor com qui vol
infectar la Humanitat
d’indulgències i rialles.
Perquè l’amor és sexe, primordialment, però davant el sexe el poeta es veu de sobte cec –com l’orb estellesià– i això fa que privilegie uns altres sentits i que adquirisca la mica de lucidesa que li permetrà sobreviure.
Abandonar la infància és aprendre a conjugar el desig. Retornar-hi, buscar el niu perenne d’aquest desig, l’origen de l’ésser humà que som.
Enmig d’aquest fragor, ressona també el clam pel xiquet perdut. “Retrobar la infantesa com un raig indomable”, en va dir algú, i és exactament això. “Si la infància és una esfera de vidre / Si els pares són els reis i duen neu / a la mà, com un present de plata al sol”. Sí: la infantesa és Rosebud, la neu ha de ser necessàriament interior, i la plata, davant el sol, es fondrà sempre…
Al final, l’única possibilitat de redempció és a través del cos. De redempció i, també, de retorn a la nostra primera pàtria: “El regne abandonat de l’home, / el reialme del qual fou expulsat”. Per això diu el poeta que “Cada cop que t’abraço es compleix un somni infantil”.
Abandonar la infància és aprendre a conjugar el desig. Retornar-hi, buscar el niu perenne d’aquest desig, l’origen de l’ésser humà que som.
