D’una banda, un recorregut per la vida de Francisco Serrano Iranzo, centrada especialment en la postguerra i en la seva activitat guerrillera i tot el que l’envolta; de l’altra, la de la lluita per la memòria, contra el silenci i per aconseguir retornar-ne els ossos a la família perquè puguin tancar el dol.
Sempre m’ha resultat fascinant la gent que és capaç de sentir música mentre llegeix. Jo no puc fer-ho. Ho he intentat centenars de vegades, però no hi ha hagut manera: ni cançons, ni música clàssica…, res de res. O em molesta i no em puc concentrar en la lectura o m’agrada, l’escolto i abandono igualment la lectura. La lectura, doncs, sempre hi surt perdent. He de confessar, tanmateix, que sí que hi ha llibres que em connecten amb algunes peces musicals. La petjada d’El Rubio, l’últim company de la Pastora, d’Òscar Meseguer, llibre de títol llarg i subtítol descriptiu —Al voltant de la figura del guerriller Francisco Serrano Iranzo— m’ha fet pensar en la cançó «I si demà no tornara», del disc Coratge, d’Obrint Pas. La tornada se m’ha repetit constantment al cervell i més d’una vegada m’he sorprès cantant internament —pel bé de la humanitat jo només canto internament— els versos següents:
“I si demà no tornara
al lloc on et vaig deixar
vull que recordes que un dia
joves com nosaltres vam marxar a lluitar
armats d’amor i coratge
i un clavell roig amagat
combatrem fins l’últim dia
sota bandera de la llibertat”
Amb tot, no són precisament els mots de la tornada els que més clarament expressen el tema de la cançó, sinó la història que Xavi Sarrià ens va contant: la por, les nits sense dormir, el revòlver al pit, el bosc humit, les muntanyes, els masovers, sobreviure, resistir…, al capdavall, “guerrillers supervivents / combatents de l’últim front”, és a dir, els maquis que lluiten contra el franquisme, especialment durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, i que són fortament perseguits i reprimits pel règim, fins al punt que molts acaben morts i soterrats de males maneres.
Amb l’objectivitat necessària per a mostrar els fets sense amagar “cap crim execrable, ni enaltir ni mitificar Francisco Serrano, però sí constatar les circumstàncies que li va tocar viure”.
Òscar Meseguer és periodista i dirigeix el Setmanari L’Ebre, punt de partida de la recerca que li fa bastir aquest llibre que constitueix, en certa manera, una doble crònica: d’una banda, un recorregut per la vida de Francisco Serrano Iranzo, centrada especialment en la postguerra i en la seva activitat guerrillera i tot el que l’envolta; de l’altra, la de la lluita per la memòria, contra el silenci i per aconseguir retornar-ne els ossos a la família perquè puguin tancar el dol.
Crec que cal destacar que no és un llibre escrit des de l’equidistància idiota que alguns reclamen a l’hora de tractar la Guerra Civil Espanyola, els antecedents i la llarga postguerra, amb l’excusa que en els dos bàndols hi va haver excessos —Meseguer es declara una persona d’esquerres, “conceptualment, molt d’esquerres”—, però sí amb l’objectivitat necessària per a mostrar els fets sense amagar “cap crim execrable, ni enaltir ni mitificar Francisco Serrano, però sí constatar les circumstàncies que li va tocar viure”, unes circumstàncies que podríem dir que l’acaben empenyent a una lluita que ben probablement no entrava en els seus plans vitals.
“El baixaven aquí, a la presó de Castellote, i li fotien unes pallisses que el doblegaven. El torturaven. Li posaven escuradents a les ungles”. És comprensible, per tant, que Serrano acabi anant-se’n amb els maquis.
En aquest sentit, Meseguer és contundent en explicar que, tot i que Serrano havia fet la guerra amb el bàndol republicà i que ideològicament s’hi sentia identificat, la seva intenció inicial era retornar amb la família i refer la seva vida a la masia de la Val de la Bona, a Castellote, al Maestrat aragonès, una masia que, sobretot amb la marxa del pare i el germà d’El Rubio amb els maquis, esdevé refugi dels guerrillers i acaba cremada pels sometents. Les paraules de Lidia, la filla de Francisco Serrano, esgarrifen: “El baixaven aquí, a la presó de Castellote, i li fotien unes pallisses que el doblegaven. El torturaven. Li posaven escuradents a les ungles”. És comprensible, per tant, que Serrano acabi anant-se’n amb els maquis i comenci una carrera delictiva que el conduirà, gairebé de manera inexorable, a la mort.
La vida de Francisco Serrano Iranzo, com la de Florencio Pla Meseguer, la Pastora o Durruti, molt més famós, és quasi de pel·lícula, com la de molts maquis. Tots dos acaben constituint un escamot autònom cap al 1950, després que el Partit Comunista d’Espanya canviï d’estratègia el 1948 i abandoni la lluita armada, amb la posterior dissolució de les agrupacions guerrilleres i l’evacuació general dels membres, que no es fa del tot efectiva fins al 1952. No podem oblidar, però, que al darrere de cada guerriller hi ha una persona —sovint una família— i hi ha una història que no ens podem permetre el luxe d’oblidar. Perquè la memòria, individual i col·lectiva, ens ha de servir per a constituir una societat més justa. Llibres com aquest hi poden ajudar. Hi trobem l’exemple d’El Rubio —amb el final feliç de localitzar les seves restes i poder-les soterrar al seu poble—, però, com s’afirma en les pàgines finals, “cada cas, cada història, cada víctima —de qualsevol bàndol, també cada víctima dels maquis— mereix un capítol a banda» i encara «hi ha milers de persones enterrades indignament”. No ho hauríem de tolerar.
