Té quinze anys i una capacitat inusual per a sobreviure en un món que s’ensorra. En una comunitat emmurallada —perquè sobreviure ja no és un dret, sinó un luxe—, la jove aprèn a disparar, a cultivar, a callar quan cal i a mirar amb ulls de profeta.
Vaig començar a llegir l’adaptació en novel·la gràfica de La paràbola del sembrador els darrers dies de l’any 2024. L’atzar va voler que el temps fictici i el real s’entrellaçaren en una simetria incòmoda: el món que Octavia E. Butler va imaginar el 1993 no estava tan lluny del nostre. No exageraré si dic que em vaig sentir com la protagonista, caminant entre les ruïnes d’una societat en la qual l’extrema dreta es perfila amb el mateix somriure amenaçador i els mateixos eslògans buits de sempre.
Les consignes de la por i les promeses de retorn a una grandesa fictícia recorden inquietantment els discursos que hem escoltat en les darreres eleccions estatunidenques –o la posterior investidura, amb aquell gest que ningú no ha relacionat amb la salutació nazi– i els moviments ultraconservadors que guanyen força arreu del món –també a l’Estat espanyol, amb la desinformació sobre la dana i sobre la immigració, els discursos d’odi i grassofòbics abans i després de les campanades, i un llarguíssim etcètera.
Lauren Olamina té quinze anys i una capacitat inusual per a sobreviure en un món que s’ensorra. En una comunitat emmurallada —perquè sobreviure ja no és un dret, sinó un luxe—, la jove aprèn a disparar, a cultivar, a callar quan cal i a mirar amb ulls de profeta. El paisatge que l’envolta és una Califòrnia calcinada, amb incendis provocats que devoren els boscos, les comunitats, la gent i les esperances. La falta de resposta política efectiva i la inacció davant els senyals d’emergència climàtica fan que aquesta representació no siga tant una advertència, com un reflex directe del nostre present. Els bombers cobren per apagar les flames, la policia cobra per mirar cap a una altra banda i no resoldre els casos, i els carrers són un mosaic de misèria, drogues i desesperació. Sí, tot això ens és molt familiar després de l’incendi de Los Ángeles.
Els bombers cobren per apagar les flames, la policia cobra per mirar cap a una altra banda i no resoldre els casos, i els carrers són un mosaic de misèria, drogues i desesperació.
Enmig d’aquest caos, Lauren carrega amb un do que és també una condemna: la hiperempatia. Sent el dolor aliè com si li cremara la pell, una herència química d’una mare que va consumir les drogues equivocades. Però aquesta fragilitat és també la seua força. No és una heroïna convencional, sinó una adolescent que entén una cosa fonamental: no hi ha retorn. La civilització que coneixem ha mort i el que queda ara és sobreviure i, si és possible, sembrar. Sembrar idees, sembrar comunitats, sembrar una nova manera de mirar el món.
Per això, quan la violència arrasa el seu petit refugi, Lauren inicia una travessia, una odissea terrestre, en què arreplega ànimes perdudes i planta llavors d’una nova religió: Llavors de la Terra. Perquè, en un món en el qual tot canvia per a pitjor, el seu Déu és el Canvi:
“Tot el que toques
Ho canvies.
Tot el que canvies
Et canvia.
L’única veritat perdurable
És el Canvi.
Déu
És el Canvi.”
La paleta de colors és càlida i asfixiant, plena de rojos i ocres que recorden les brases d’un foc que mai s’apaga. Els rostres dels personatges, dibuixats amb una expressivitat gairebé dolorosa, transmeten més que qualsevol diàleg. Les pàgines respiren una violència continguda.
L’adaptació gràfica de La paràbola del sembrador, a càrrec de Damian Duffy i John Jennings, és un exercici d’equilibri precís. No és fàcil posar imatge a una distòpia que, en realitat, és només una hipèrbole del nostre present. Però els dibuixos ho aconsegueixen: la paleta de colors és càlida i asfixiant, plena de rojos i ocres que recorden les brases d’un foc que mai s’apaga. Els rostres dels personatges, dibuixats amb una expressivitat gairebé dolorosa, transmeten més que qualsevol diàleg. Les pàgines respiren una violència continguda, un neguit constant.
Hi ha morts, sí, però també hi ha espais per a la tendresa, per a una esperança minúscula que es filtra entre les escletxes de tanta devastació. Aquest còmic és el mirall brut, esquerdat, del que ens espera: la crisi climàtica, la desigualtat econòmica i de gènere, el racisme estructural, els abusos corporatius, la corrupció política i policial…
I si després de llegir aquesta novel·la gràfica no sentiu un pessigolleig a l’estómac, una alarma muda que us diu que cal fer alguna cosa, aleshores és que el món ja s’ha acabat i nosaltres encara no ens n’hem adonat. Déu és canvi, diu Lauren. I jo hi afegiré: també ho és la lectura. Llegiu, canvieu, o prepareu-vos per viure entre ruïnes.
