La ciutat, a cavall de l’edat mitjana i la primera modernitat, és un espai de creixement i d’autoafirmació: economia capaç de generar excedent, monumentalització que fa visible la riquesa, xarxes urbanes actives i, sobretot, una infraestructura cultural poderosa que, amb obres com ara el Tirant lo Blanc, l’Espill o el Vita Christi.
Aquest llibre és un antídot contra dues comoditats: la temptació d’idealitzar el Segle d’Or com el cim irrepetible de les lletres catalanes i la temptació simètrica de reduir els segles XVI, XVII i XVIII a una “decadència” inevitable. L’assaig proposa una altra lectura que posa al centre del debat la “frustració”, una frustració que no és més que el resultat d’uns processos històrics complexos que desplacen el centre de gravetat de la cultura fora de la Corona d’Aragó.
És així com tots els agents, humans i materials, que orbitaven al seu voltant amb plena normalitat i comoditat, es veuen obligats, urgentment, a reestructurar-se i reordenar-se seguint les noves regles del joc. Als Països Catalans, per tant, la modernitat és sinònim de negociació constant amb el poder castellà, amb el mercat cultural transatlàntic i l’inici d’un bilingüisme asimètric que mai es va poder redreçar.
Fenollosa proposa limitar l’observatori a València, tot i que la tesi podria aplicar-se a Palma i Barcelona, salvant les distàncies. La ciutat, a cavall de l’edat mitjana i la primera modernitat, és un espai de creixement i d’autoafirmació: economia capaç de generar excedent, monumentalització que fa visible la riquesa, xarxes urbanes actives i, sobretot, una infraestructura cultural poderosa que, amb obres com ara el Tirant lo Blanc, l’Espill o el Vita Christi, galopa expansiva amb la impremta i l’aparició d’un públic lector cada vegada més ampli i heterogeni.
La imposició de la nova Inquisició, de l’any 1483, organisme forà aliè a les lleis del país, inaugura una nova etapa marcada per la centralització autoritària impulsada per Ferran el Catòlic.
D’aquesta manera, la cultura es converteix en una manera de “fer ciutat”, d’ordenar prestigis, de construir un orgull identificable a una comunitat i de convertir la llengua en capital simbòlic. Aquest era el punt de partida d’una possible modernitat i que, desacomplexadament, apuntava a l’excel·lència.
Ara bé, el mateix moviment centrífug que consolida l’esfera cultural urbana va obrir també una escletxa irreparable. Amb els canvis polítics dins la realitat i sensibilitat hispàniques, la ciutat i la Corona veuen reduïdes les seues competències i llibertats institucionals. La imposició de la nova Inquisició, de l’any 1483, organisme forà aliè a les lleis del país, inaugura una nova etapa marcada per la centralització autoritària impulsada per Ferran el Catòlic.
Ràpidament l’entramat literari comença a mirar cap a altres centres de legitimació. De fet, en qüestió d’un parell de dècades, les primeres del segle XVI, assistim a un canvi de les actituds lingüístiques i a una autèntica renovació, o substitució, del gèneres i les formes clàssiques catalanes. Provinents de la cort dels Reis Catòlics, s’imposen la poesia de cancionero i l’endecasílabo; pocs anys després, la llengua castellana és, ja, acceptada plenament com a vehicle de cultura als Països Catalans entre les classes dirigents.
En qüestió d’un parell de dècades, les primeres del segle XVI, assistim a un canvi de les actituds lingüístiques i a una autèntica renovació, o substitució, del gèneres i les formes clàssiques catalanes.
Aquest procés no és exclusiu de la ciutat, València, ni del País Valencià. Cal entendre’l com qualsevol altre procés, és a dir, a nivell global, com a part del relat compartit de la història de cadascun dels territoris que integren els Països Catalans.
Amb matisos i cronologies diverses, l’esquema es repeteix: un període medieval i tardomedieval d’alta densitat cultural, seguit d’un llarg tram modern on les estructures estatals i els centres de prestigi es desplacen, i on la llengua pròpia queda atrapada en una competència desigual. Per això, la virtut principal de Fenollosa és obligar-nos a mirar el període modern com una continuïtat problemàtica del segle d’Or. La modernitat frustrada esdevé el relat de com una societat, capaç d’inventar públics i formes, s’integra en una nova jerarquia hispànica que demana renúncies —sobretot lingüístiques— a canvi d’un sentiment de pertinença desesperat.
Tanmateix, el fil mai no es trenca. La llengua perd centralitat en determinats espais de prestigi —la cort, l’administració superior, els circuits literaris més visibles—, però continua sent llengua d’ús, de transmissió i de memòria. I aquesta persistència no és ornamental: sosté una vitalitat popular que manté actius gèneres, registres i pràctiques —cançonística, teatre, sermó, col·loqui, devocionaris, goigs, literatura satírica, formes dialogades— sovint al marge del cànon, però decisius per conservar el múscul expressiu i la familiaritat social amb l’escriptura i l’oralitat literària.
La llengua perd centralitat en determinats espais de prestigi —la cort, l’administració superior, els circuits literaris més visibles—, però continua sent llengua d’ús, de transmissió i de memòria. I aquesta persistència no és ornamental.
Dit d’una altra manera: la tradició queda “esquerdada” perquè ja no domina la totalitat del camp cultural, però encara respira en molts altres llocs, i si respira, pot tornar a prendre forma quan les condicions, o la necessitat, ho fan possible.
La idea de “frustració”, aplicada a un observatori limitat, el del País Valencià, sense tenir en compte el domini lingüístic complet, no deixa de fer aigües, perquè pot semblar una fatalitat purament local. En realitat, il·lustra un procés de substitució lingüística general, amb una cronologia de fons compartida que s’intensifica amb la construcció de l’estat liberal als segles XVIII i XIX i queda plenament assentada al segle XX.
València, en aquest esquema, no seria tant un cas particular com un mirall precoç i nítid dels mecanismes de centralitat castellana. El que s’inicia durant l’edat moderna —bilingüisme asimètric i desplaçament del prestigi cap a la llengua del centre— avança de manera paral·lela a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, perquè respon a un mateix canvi d’estructura: l’afirmació d’un poder de centralitat hispànica. Centralitza institucions, uniformitza canals d’accés al reconeixement, fixa quins codis són “universals” i quins passen a ser “locals”, i converteix la llengua associada al centre en la clau d’entrada a l’espai de la promoció, la carrera i la representació pública. No és només que el centre “atraga”, és que construeix la perifèria com a condició.
