El retrat subtil d’una noia que aprèn a llegir entre línies la història del seu país. Ambientada en l’any 1962, una jove mestra, Severina, de vocació dubtosa i pocs dots per a la comunicació oral, pren possessió de la seua primera plaça en una escola del Pirineu
Fa vora un segle, l’escriptor gironí Eduard Girbal Jaume va escriure La reencarnació de la Matèria i altres relats, un llibre d’històries on tenien cabuda els personatges més indesitjables i miserables però també les criatures més fràgils que ens roben el cor, com ara aquell inspector d’educació, anquilosat i corrupte, o la mestra indefensa que aterra al món rural acabada d’eixir de l’Escola Normal. La jove transitava de la ciutat al poble, del progrés i la llum a la foscor i l’obstinació.
Molts anys després, Imma Monsó (Lleida, 1959) ha escrit una novel·la, La mestra i la Bèstia, el seu debut en Anagrama, premi Ònium 2023, on la protagonista també és una mestra que se’n va al món rural. En realitat, les mestres han estat les protagonistes de moltes històries. Aquelles mestres que marxaven lluny de casa per fer-se càrrec de les escoles on feien tanta falta, emprenien un viatge iniciàtic cap a la ruralia farcit de somnis i il·lusions, i que en ocasions acabaven tràgicament o amb una gran frustració. Un viatge on la gran protagonista era també la ruralia, les muntanyes, els poblets recòndits, la neu i el silenci.
Deixa darrere enigmes familiars i una educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la massa de la normalitat imperant.
La novel·la d’Imma Monsó ofereix el retrat subtil d’una noia que aprèn a llegir entre línies la història del seu país. Ambientada en l’any 1962, una jove mestra, Severina, de vocació dubtosa i pocs dots per a la comunicació oral, pren possessió de la seua primera plaça en una escola del Pirineu ribagorçà. Els seus somnis eren un poble, una feina i una casa des d’on veure caure la neu. Deixa darrere enigmes familiars i una educació rebuda d’una mare dividida entre l’impuls irresistible d’apartar la filla de les consignes del Règim i la por d’aïllar-la massa de la normalitat imperant.
Càndida i desconeixedora dels hàbits de convivència en un entorn rural i de les marques que la història hi ha deixat, Severina anirà encaixant les peces que la lliguen al passat col·lectiu de la mà d’altres personatges, la Justa, i un home amb qui mantindrà una passió unidireccional. Igual que descobrirà, horroritzada, que tota la discreció i afabilitat és poca perquè una comunitat, tancada com aquesta, ens deixe en pau.
Per a Monsó fer ficció “no significa allunyar-se de la realitat, ans el contrari”, i assegura que La mestra i la Bèstia beu d’anècdotes i records personals i familiars, d’històries escoltades i viscudes.
Amb un segle entre els dos, Tant Girbal com Monsó parlen de “les il·lusions perdudes” i somnis trencats: el de la mestra assetjada i angoixada i el de la mestra decebuda i desencantada. I ho fan descarnadament, però amb un xic de tendresa, dolçor, ingenuïtat i humor. Són relats trepidants on de tant en tant s’ensuma la ironia tràgica de la vida. En el cas de Girbal, la història d’una mestra principiant i delerosa de treballar, que poc més i acaba “manteada” com Sancho Panza; en el cas de Monsó, el desencant i la duresa de descobrir la vida en estat cru.
Per a Monsó fer ficció “no significa allunyar-se de la realitat, ans el contrari”, i assegura que La mestra i la Bèstia beu d’anècdotes i records personals i familiars, d’històries escoltades i viscudes. Filla i neta de mestres rurals, no és d’estranyar que l’autora haja acabat escrivint un relat que es nodreix de moltes històries escoltades, i l’ambienta, a més, a l’Alta Ribagorça, la terra del seu pare, que coneix bé i estima.
Nacuda el 1942, la protagonista viu una asfíxia i un aïllament gran que el lector percep a través dels records que ella va desgranant, i que s’intercalen en el relat. L’ha educada sa mare a casa, envoltada de llibres i amb el suport de la coneguda Enciclopèdia Álvarez, treient-se els exàmens per lliure i envoltada d’un gran silenci: “A Casa de la Severina no es parlava de política, i si se’n parlaven ho feien en clau”.
En morir els pares i fer-se gran, és quan decideix anar a viure al camp per conèixer què hi ha més enllà d’aquella carretera. La idea que ella té és socialitzar-se, descobrir el món, però potser no ha fet la millor tria. Com diu el refrany: “poble petit, infern gran”.
Des de ben menuda –explica l’autora– escolta els plors i els esclats de la mare, però no entén res. En morir els pares i fer-se gran, és quan decideix anar a viure al camp per conèixer què hi ha més enllà d’aquella carretera. La idea que ella té és socialitzar-se, descobrir el món, però potser no ha fet la millor tria. Com diu el refrany: “poble petit, infern gran”. En aquest sentit, La mestra i la Bèstia és una novel·la d’iniciació al sexe, a l’amor, al món, on la protagonista descobreix que fins ara ha viscut “en una mena de bombolla”. Com diu la narradora al començament de la historia: “Algun dia, de tot això, no en quedarà res. Des d’aquell dia va viure pendent de preparar-se per a perdre-ho tot i tothom”.
Al bell mig de tot això, la manera com Severina es relaciona amb els llibres és molt particular. Llegeix arbitràriament i compulsiva, però és un saber llibresc que no li serveix per fer front a la realitat del dia a da. Per això, quan arriba al poble, a Dusa, comenta Monsó, aprèn ella més dels seus alumnes que els alumnes d’ella. O almenys aquesta és la sensació que ella té.
Assegura Monsó que amb La mestra i la Bèstia sentia la necessitat d’escriure un conte clàssic, una novel·la de personatges que la tragués de la saturació de l’actualitat, d’aquest ritme trepidant amb què vivim.
“El filòsof Henri Bergson parla del temps intern i el temps extern, i ens diu que el temps intern és el veritable temps, el que vivim, i el temps extern és una convenció, no existeix. Jo sempre, he parlat en els meus llibres d’aquest temps intern, a través dels meus personatges”.
La literatura, la narrativa, com diu Monsó:
“és un lloc privilegiat per narrar com va passant el temps i com anem canviant, com anem sent altres. El passat és present també, això és molt bergsonià. Hi ha un trajecte circular, la Severina no és la mateixa al començament i al final. La vida ha passat per ella i l’ha transformada”.
