Els antecedents de La memòria dels catalans es remunten, certament, a Les lieux de mémoire de l’editor i historiador francés Pierre Nora, una ambiciosa empresa –alhora acadèmica, política i mediàtica– publicada per Gallimard entre 1984 i 1992. Nora –qui, malauradament, ens va deixar el passat mes de juny, als 93 anys, després de tota una vida dedicada a investigar i a escriure sobre la relació complexa entre el passat i el present– va ser l’impulsor dels tres volums de Les Lieux de Mémoires: un inventari dels llocs i dels objectes on s’encarnava la memòria nacional dels francesos.
L’èxit de la proposta va ser immediat, va marcar precedents, va esdevenir referència, i va expandir-se a d’altres països. Amb tot, també va rebre crítiques per l’excessiva centralitat d’aquest nou memorialisme i per la ideologia amagada rere un concepte falsament innocu.
Amb una voluntat d’alta divulgació, adreçats a un públic ampli, llibres per a ser llegits. Treballs que, sobretot La memòria dels catalans, palesen que no som davant d’una obra enciclopèdica, sinó d’una obra àgil, atractiva i molt considerable.
Nora –que a l’autobiogràfic Jeunesse (2021) es presenta com un observador sense voluntat d’incidir– volia amb el seu treball “representar i recuperar la identitat col·lectiva elaborant una mena d’inventari de tot allò que havia servit per construir els trets identitaris dels francesos”. Però en realitat no va deixar passar l’ocasió d’utilitzar el seu poder en el combat ideològic.
En aquest sentit, llegida i revisitada en el temps, Les Lieux de Mémoires, com ha escrit l’historiador Antoni Furió –autor de l’article “Els llocs de memòria dels Països Catalans. Història, identitat i projecte inclusiu” publicat a la revista Concret el 2019–, és susceptible de diverses crítiques i revisions, perquè “planen –com planen sempre sobre l’escriptura de la història– els riscos de sacralització, mitificació i amnèsia”.
Segons l’historiador valencià, mirant des d’una perspectiva inclusiva i crítica, l’obra de Nora fou “una altra manera d’escriure la història nacional, passant de puntetes o directament ignorant alguns dels punts més dolorosos de la història de França”. En aquest mateix sentit, el catedràtic saragossà Carlos Forcadell ha exposat com la proposta del francès funciona “como un artificio para sustituir la identidad de clase por la identidad nacional”.
Dic tot això per tal de situar La memòria dels catalans en un contex i perquè, en un país com Catalunya, on preocupa tant la pròpia identitat i on sovint hi ha desavinences i topades entre les aportacions concretes de diferents grups, ideologies i/o personalitats al respecte, l’adaptació de l’obra de Nora a la realitat catalana podia resultar tant previsible com conflictiva.
Fa plaent la lectura, una obra amb un equip de col·laboradors de gran qualitat i divers, els quals han produït uns textos assequibles.
Això per davant, el repte l’ha entomat Borja de Riquer (Barcelona, 1945), director de l’obra esmentada, una iniciativa editorial d’Edicions 62, on l’autor fa anys que publica obra, que cal celebrar i que, mirant una mica enrere, convé entendre-la i emmarcar-la dins d’una sèrie de grans projectes editorials, concebuts i dirigits pel mateix Borja de Riquer: des dels diversos volums d’Història: Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, publicats per Enciclopèdia Catalana el 1995, passant per Història Mundial de Catalunya i Vides catalanes que han fet història, publicats per Edicions 62 en 2018 i 2020 respectivament, fins a arribar ara a La memòria dels catalans, el 2025.
Són trenta anys dedicats a la memòria i la història dels catalans, i que han donat lloc a llibres de molt bona factura, llibres, tots tres, amb una voluntat d’alta divulgació, adreçats a un públic ampli, llibres per a ser llegits. Treballs que, sobretot La memòria dels catalans, palesen que no som davant d’una obra enciclopèdica, sinó d’una obra àgil, atractiva i molt considerable, escrita en un to més assagístic, però rigorós, informatiu, alhora analític i divulgatiu, que fa plaent la lectura, una obra amb un equip de col·laboradors de gran qualitat i divers, els quals han produït uns textos assequibles i amens.
Així, sota la direcció de Borja de Riquer i amb un comitè de set experts format per Joaquim Albareda, Jaume Ayats, Margarida Casacuberta, Josep M. Muñoz, Xavier Roigé, Josep M. Salrach i Pilar Vélez, La memòria dels catalans ha comptat amb el treball de 136 especialistes col·laboradors. I, a més de ser un volum molt llegidor i assequible a la butxaca, una qüestió d’agrair, es tracta d’un llibre escrit i pensat per a ser explorat i llegit com un assaig d’assajos:
“No és un diccionari general, sinó una obra centrada en aquells elements que, amb el temps, s’han convertit en referents per a bona part dels catalans, al marge de si històricament, aquests elements, s’ho mereixien o no”
Així ho explica Borja de Riquer a la introducció del volum, qui insisteix també en el fet que La memòria dels catalans “se situa lluny dels discursos essencialistes que converteixen els referents identitaris en una mena de cànon immutable”
Un llibre adreçat a un públic molt ampli
Dividit en catorze parts de caràcter temàtic, precedides d’una breu introducció cadascuna, La memòria dels catalans abraça aspectes i temes ben diversos dins dels llocs de memòria: històries, llegendes i mites, la llengua, la literatura, els moviments i les entitats culturals, monuments i museus, el caràcter dels catalans, el lleure i l’esport, els balls i la música, entre altres.
Un total de 221 capítols —entre 3 i 6 pàgines de mitjana, amb una breu bibliografia específica— escrits amb un estil entenedor, una breu bibliografia al final i referències creuades a altres capítols, de manera que es complementen, enriqueixen la lectura, i s’ajuden a entendre els uns als altres.
Estem d’avant d’una mena
“d’exercici intel·lectual, o si es vol cultural, motivat –com explica Borja de Riquer– per la necessitat d’explicar avui, a inicis del segle XXI, com s’ha construït històricament la identitat dels catalans […] Tot i les diferències, tant Història mundial de Catalunya com La memòria dels catalans –afegeix– responen a la necessitat de ‘repensar’ les formes i les maneres de presentar, en aquell cas la història i ara el procés de la construcció històrica de la identitat, la memòria, d’una societat tan complexa com la catalana, sobretot en uns moments com els actuals de grans transformacions socials, culturals i ideològiques perquè les col·lectivitats, les nacions, no són eternes ni immutables ni inamovibles”.
Sota la direcció de Borja de Riquer i amb un comitè de set experts format per Joaquim Albareda, Jaume Ayats, Margarida Casacuberta, Josep M. Muñoz, Xavier Roigé, Josep M. Salrach i Pilar Vélez, La memòria dels catalans ha comptat amb el treball de 136 especialistes col·laboradors.
El volum català va més enllà de la fórmula original de Nora, amb una major riquesa d’elements –de les cançons a l’exili, passant per la pedagogia o les minyones i el Barça– i, sobretot, amb una voluntat de confluència de memòries i de mirades, i la voluntat d’oferir un dibuix més complex de la identitat catalana.
És, doncs, en aquest context i amb aquests precedents que s’emmarca La memòria dels catalans, un treball que, en certa mesura, no respon a una visió unànime i homogènia, sinó que presenta perspectives divergents, perquè no hi ha una manera única i uniforme de sentir i construir la identitat catalana. I perquè hi ha “els altres catalans”, i molts catalans nouvinguts, i probablement no tots els catalans s’identificaran amb els mateixos llocs de la memòria ni d’igual manera.
Tant per a Furió com per a Borja de Riquer, el concepte de lloc de memòria va molt més enllà d’un lloc físic. Furió en el seu article de 2019 incloïa ja representacions com ara mapes, cançons, fenòmens migratoris, festivitats, al llarg i ample dels territoris de parla catalana. “El repte –apuntava l’historiador valencià– es multiplica si parlem de llocs de memòria dels Països Catalans, qui fa la tria, i quins llocs s’inclouen i quins no”.
