Participem de les seves observacions, dels seus records i, també, de les seves preocupacions i angoixes durant els dies que passa a la casa de la seva infància, acompanyant el seu avi, que li va fer de pare, mentre aquest es va desprenent de la vida.
A la Gemma Ventura, escriptora i subdirectora de la revista Catorze, la segueixo des de ja fa algun temps. Habitualment llegeixo les seves converses i textos reflexius: m’agrada el que diu i com ho diu. Amb aquests antecedents, i durant una visita a la llibreria Finestres de Barcelona, vaig trobar el llibre La llei de l’hivern, editat per Destino, i sense que ningú me n’hagués parlat abans, me’l vaig endur cap al taulell de pagament. Va ser després que vaig descobrir que era la seva primera noveŀla, amb la qual va guanyar el Premi Josep Pla 2023.
Si em preguntéssiu pels detalls de l’entrellat d’aquest artefacte literari, us diria que és una narració en primera persona d’un personatge femení. En els onze capítols d’aquesta obra breu, ens instal·lem en la ment d’aquesta dona, de la qual desconeixem el nom, i participem de les seves observacions, dels seus records i, també, de les seves preocupacions i angoixes durant els dies que passa a la casa de la seva infància, acompanyant el seu avi, que li va fer de pare, mentre aquest es va desprenent de la vida.
Hi ha records però també hi ha reflexions:
“El llit on moriràs no el tries pas, perquè en això ves qui hi pensa”.
“Un dia els meus pares em van abandonar i un altre vaig entendre que jo era com ells”.
“Tocar és una forma de dir, i hi ha coses que només es poden dir tocant”.
“que encara que sembli impossible, al futur hi ha una filera de desconeguts esperant-nos, que no tot s’acaba aquí, que la vida serà nova a cada lloc on anem”.
“Sí, hi ha persones que passen per aixecar-te de terra i se’n van”.
Reproduint l’escenari únic dels pobles en els quals els fets del passat es barregen amb els del present, de la mateixa manera que els vius interactuen amb els morts. O com, si no, podríem explicar la pèrdua d’un nen peix?
Aquestes càpsules de pensament, com sentències, permeten a l’autora tensar la narració per després desfilar la idea en records i fets de la biografia de la protagonista, sigui al llarg de la seva vida amb el Ricard, o els seus pares, o amb l’home que “jau a sota terra”.
I com a contrapunt, la imaginació, sense caure en el realisme màgic, però reproduint l’escenari únic dels pobles en els quals els fets del passat es barregen amb els del present, de la mateixa manera que els vius interactuen amb els morts. O com, si no, podríem explicar la pèrdua d’un nen peix?
Hi ha un acomiadament del Ricard lent, d’anades i vingudes, de presències fugisseres. És com si el Ricard fos el foc de la llar que s’apaga i revifa també gràcies a la protagonista. En aquest temps que es fa llarg, hi ha ocasions per repassar la vida de nena amb el Ricard però també per pensar en les ferides que ella té obertes.
I mentre tot això passa, hi ha una presència que és el contrapunt de la situació dramàtica, una espècie de punt de fuga, una necessitat de respirar de la tragèdia: un enamorament fugisser, sense substància, que sembla tenir lloc només a la imaginació de la protagonista, un anhel momentani, intens com el desig, però en el present, per no lliurar-se de ple al comiat del Ricard.
Un enamorament fugisser, sense substància, que sembla tenir lloc només a la imaginació de la protagonista, un anhel momentani, intens com el desig, però en el present.
La llei de l’hivern és un llibre sobre el dol. Jo mateixa, quan el vaig llegir per primera vegada, estava travessant un període de dol per la pèrdua del meu pare. Havia triat altres lectures, conscient o inconscientment, sobre aquest tema, com ara L’any del pensament màgic, de Joan Didion; L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, de Tatiana Tibuleac, i Nivells de vida, de Julian Barnes.
Llegir llibres sobre una experiència que estàs vivint pot aportar molt en el sentit d’entendre determinats pensaments i reaccions pròpies. El llibre de Ventura té la particularitat que és un comiat i també un dol anticipat, un dol que s’adapta als ritmes de la natura i dels arbres, presents en la narració, en què batega un sentiment de lluita per la vida i una invitació al moviment.
“Massa troncs poden ofegar el foc. La flama ha de respirar. Ha de trobar un forat per anar amunt. Quan és alta i llisa, sembla aigua. L’escorça crepita, crec-crec-crec, pluja d’agulles. Peta i dispara una espurna. Una espurna pot fer un incendi, un aglà pot fer un bosc, un record pot fer una persona. La soca té forats d’infern. Bufo i és un cor que s’inflama i s’apaga, i per fer-lo bategar, aire-aire-aire. El calaixet de metall és ple de cendres. Un pi es una pala de pols. La pala de pols era un pi.”
I amb aquesta prosa poètica, la Gemma Ventura ens endinsa en una història de mort però també de vida, en la qual, com en la natura, tot està en equilibri i tot està en moviment.
