A partir d’una reflexió sobre el pas dels anys i de la vida, buscant l’equilibri entre tenir els peus arrelats a terra i la ment que intenta escapar.
La línia que em travessa és un lligall de 47 poemes en onze seccions de quatre o cinc poemes cadascuna, encapçalades per una cita que ens endinsa en el seu contingut. Autors com són Marc Granell, Salvador Espriu, Audre Lorde, Miquel Martí i Pol, Teresa Pascual, Joan Margarit o Emily Dickinson donen pas a cada secció.
De la vida, no tot és gaudi i plaer, la poeta mostra en aquesta petita gran obra el dolor de l’existència: “Així irromp cada dia un nou matí, afegint pes a l’aire” o “Accepte que res no es venç sense recances”.
Aquesta línia que travessa el cos no sempre, fondejada i tot de manera fèrria, és un centre de gravetat equilibrat… perquè “Toca terra i se’n va, regalant-li al meu cor una embogida cavalcada”.
L’autora tria i treu el títol d’aquest poemari a partir d’una reflexió sobre el pas dels anys i de la vida, buscant l’equilibri entre tenir els peus arrelats i ben ancorats a terra i la ment que intenta escapar, volant de mil maneres diferents i possibles: “Des del cap, als ulls, la gola, el melic i els peus hi ha una línia que ens travessa i que ens manté ancorats a la vida, malgrat els problemes físics que arrosseguem al llarg dels anys”, reflexiona en veu alta en la presentació del poemari a la llibreria Fan set de València aquesta professora i escriptora que viu a Sant Vicent del Raspeig.
Aquesta línia que travessa el cos no sempre, fondejada i tot de manera fèrria, és un centre de gravetat equilibrat… perquè “Toca terra i se’n va, regalant-li al meu cor una embogida cavalcada”.
“La línia que em travessa
baixa del meu cervell gairebé recta
-quina química arcana la sustenta?-
Es bifurca i creua el centre dels meus ulls
per després tornar a fer-se’n una
seguint, disciplinada, el seu camí.
Em forada la gola, el melic, l’úter i el sexe,
on va deixant empremta sa presència.
I de nou es trenca en dos meitats,
repartint el seu pes acomodat
dins el vague equilibri dels meus peus.”
Les relacions personals, el temps que flueix, els records de joventut i infantesa, la relació amb la natura, la creació literària a través del poema, els mots que creen una bellesa reparadora o la malaltia persistent i cíclica. Les cases on ha viscut, que formen totes elles part d’ella, són altres temàtiques compartides per l’autora en aquest delicat llibre.
“He ocupat algunes cases buides
(…)
per desplegar els rituals de la vida:
omplir-les de natura,
d’aliments, de calor,
de llibres ja llegits,
de velles fotos,
d’instants perduts bellíssims,
de dolors fugissers
i de maletes enllestides per marxar”.
La poeta mostra, a més, la seua admiració per les dones salvatges. Salvatges en el sentit estricte de ser dones valentes fortes, lliures i rebels.
“Gosses salvatges, llobes i raboses
que heu erigit un mur de llibertat
Abandonant bancals de roba estesa
renegant dels bocins de carn sagnant.”
Les relacions personals, el temps que flueix, els records de joventut i infantesa, la relació amb la natura, la creació literària a través del poema, els mots que creen una bellesa reparadora o la malaltia persistent i cíclica.
De vegades –diu– “cal solcar temps obscurs… esperem, esperem, esperem”, però sense defallir ni un instant i sempre a punt per a remuntar des de l’infern on vam caure “fins a trobar l’esperança amagada i poder de nou enlairar-nos”.
Sobre la creació poètica que és com dona vida a les paraules i a les idees, Gràcia Jiménez confessa: “De l’extrem naix el poema, al centre de la vida… La paraula és la llum, la clarícia, el bàlsam, l’angoixa digerida”. “Descarregada de qualsevol pes, amb el regust de la llima i la mel, veig passar els instants”. Malgrat aquest aparent pessimisme vital, la professora Gràcia Jiménez és mostra optimista en aquest poemari, la vida s’ho val.
I es mostra optimista també sobre el seu estimat sud valencià que ha perdut en part la personalitat, però ella albira fanals d’esperança. Gràcia, com altres escriptores i poetes de les comarques del sud, continuen creant llengua i poesia com els fars enllumenen la mar deserta per als perduts i els captius. Jiménez és una dona coral: és poeta, ha escrit narrativa, ha estat mestra i ara fa ràdio al seu estimat poble, Sant Vicent del Raspeig: “Dins del sud hi ha fronteres d’un horitzó extrem.”
La poeta mostra, a més, la seua admiració per les dones salvatges. Salvatges en el sentit estricte de ser dones valentes fortes, lliures i rebels.
És una dona i, com les altres tres dones de sa casa, contempla el món des d’una òptica femenina impacient i radical per a reivindicar la igualtat de gènere en totes les esferes de la vida. Però els ulls no són el cap, com diria l’activista nord-americana Charlotte Perkins, líder del moviment sufragista en els EUA i defensora activa dels drets civils de les dones entre els segles XIX i XX: “No hi ha un pensament femení, el cervell no és un òrgan sexual.” Compromesa amb el seu país cada minut de la seua existència, ama la seua llengua de manera feréstega.
I tanca el llibre amb un poema clarivident, vital i alhora trist del poeta Marc Granell:
“Tot comença en el buit
I en el buit tot s’acaba
En el buit
El dia i la nit
En el buit
La mirada”
El poemari, que dedica a les dones de la seua vida, ve precedit per un magnífic pròleg de la poeta de la Costera Maria Josep Juan Ballester, amb un divertit disseny de coberta de la jove il·lustradora Rosella Reig Caldes. Tota peça fa el paper, tota peça fa el llibre, els mots de la poeta i l’art acolorit en l’espai en què va embolicat. Aquest llibre complet és una delícia, una alenada d’aire fresc per a l’ànima.
