Els perills de l’excessiva sobreexposició pública dels nens a les xarxes socials i la presència digital inesborrable que hauran d’arrossegar al llarg de la seua existència.
Fa uns mesos ja vam parlar de Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966), arran del seu magnífic text Les gratituds. Ara hi tornem amb motiu de la seua última novel·la, Els nens són reis. Sembla que a l’escriptora francesa no li agraden els reptes fàcils i amables, ja ho deixava clar quan, en el seu primer llibre, s’acarava a un tema com ara l’anorèxia, viscut en primera persona. Els llibres que l’han seguit, si més no els que jo li he llegit, així ho han anat confirmant.
Sota l’aparença d’una novel·la d’intriga i amb l’esquema, més o menys lliure, d’una trama policial, l’autora s’enfronta a un altre tema especialment dur, perquè en aquesta ocasió les víctimes són criatures de molt poca edat. Ens referim als perills de l’excessiva sobreexposició pública dels nens a les xarxes socials i a la presència digital inesborrable que hauran d’arrossegar al llarg de la seua existència.
Una xiqueta de només 6 anys, Kimmy, és la protagonista, juntament amb el seu germà dos anys més gran, dels vídeos i storys que sa mare, Mélanie, penja contínuament a diferents xarxes.
Sense desvelar l’argument, gran part de la trama, sobretot en la primera part de l’obra, es basa en els fets que envolten la desaparició de Kimmy, una xiqueta de només 6 anys. Kimmy és la protagonista, juntament amb el seu germà dos anys més gran, dels vídeos i storys que sa mare, Mélanie, penja contínuament a diferents xarxes, com són Instagram o Youtube, per als milions de seguidors amb què compta i que justifiquen el negoci milionari que s’ha muntat juntament amb Bruno, el pare de les criatures.
Potser no és massa agosarat pensar que l’autora té una certa vinculació personal amb aquesta mena d’explotació infantil per part dels pares, més o menys encoberta. Els que hem llegit la seua obra Res no s’oposa a la nit hem de recordar la història de sa mare, que fou una model publicitària infantil —encara avui la podem veure a l’anunci “Intexa… c’est comme ça!”—, i hem de recordar també que la seua vida va anar com va anar i va acabar com va acabar.
Delphine de Vigan, en aquesta novel·la, ens posa un espill –sense massa distorsió– al davant i ens mostra les palpitacions del nostre temps alhora que ens alerta.
Tampoc vull dir amb això que uns determinats comportaments i actituds siguen conseqüència directa i exclusiva d’algun episodi remot i concret. Però tot això ens ha de fer pensar que, si setanta anys després encara podem trobar la imatge d’un cartell de paper d’una nena com a model, quins rastres digitals s’estan deixant als instagrams, facebooks, youtubes…
Perquè ací és on rau el moll temàtic de la novel·la: en la reinvidicació del dret a la intimitat, a l’oblit, a l’anonimat, sobretot en la protecció, en tot això, dels més indefensos. No em puc estar de reproduir aquest paràgraf de l’obra:
“N’hi havia prou de donar una ullada a les plataformes d’intercanvi de continguts per veure que la noció d’intimitat, per regla general, havia evolucionat profundament. Les fronteres entre l’interior i l’exterior ja feia temps que havien desaparegut. Aquella exposició de si mateix, de la pròpia família, de la pròpia quotidianitat, la recerca del m’agrada, tot allò no s’ho havia inventat pas la Mélanie. Avui tot allò era una manera de viure, de ser al món. Un terç dels nens que naixien ja tenien una existència digital. A Anglaterra, uns pares havien compartit amb els subscriptors l’enterrament del fill, mort pocs dies abans. Als Estats Units, una noia havia mort el seu nòvio per accident mentre gravava un vídeo destinat a fer-se viral. I per tot el món centenars de famílies compartien la seva vida quotidiana amb milions de subscriptors.”
Literàriament l’obra funciona i funciona molt bé, l’autora francesa ja compta amb una trajectòria sòlida i sap usar els ressorts narratius per seduir el lector en aquest nou relat que podria encabir-se en etiquetes diverses –thriller, intriga policíaca, drama, retrat sociològic i distòpic…
El fenomen de la sobreexposició que alguns pares fan dels fills no és nou, d’antecedents en podem trobar molts, sobretot en l’àmbit publicitari –el mateix cas de la mare de l’autora–, cinematogràfic –en ve a la ment la magistral pel·lícula de Visconti Bellissima– o musical –joselitos, marisols o michaeljacksons han abundat des de fa temps. Amb la irrupció de les xarxes socials i l’eternitat digital, l’anecdòtic ha esdevingut una moda in crescendo i les conseqüències se’ns escapen de les mans. Delphine de Vigan, en aquesta novel·la, ens posa un espill –sense massa distorsió– al davant i ens mostra les palpitacions del nostre temps alhora que ens alerta de tot això.
Literàriament l’obra funciona i funciona molt bé, l’autora francesa ja compta amb una trajectòria sòlida i sap usar els ressorts narratius per seduir el lector en aquest nou relat que podria encabir-se en etiquetes diverses –thriller, intriga policíaca, drama, retrat sociològic i distòpic…– al servei del seu propòsit i introduir-nos en un món on conceptes com ara unboxing, prank o gimmick formen part d’un glossari emergent en aquesta selva virtual. Ací cal remarcar, com ja vam fer en l’anterior llibre, la faena transparent del traductor.
Arribats al final –de la ressenya i de la novel·la–, em quede amb un somriure glaçat a causa de la papallona que entra per la finestra, com ens passa en alguns finals de les millors pel·lícules de Hitchcock.
