“De mica en mica, però, aquesta obsessió per tenir-ho tot controlat anirà donant lloc a un sentiment nou per a ella. Un sentiment que ho capgirarà tot”.
Feia temps que no llegia una novel·la amb la llepoleria amb què m’he engolit La guardiana. Ha resultat ben addictiva. Conta la història de dues dones, Isabel i Eva, que no poden ser més diferents. Es troben de sobte enmig d’un vell casalot que només al final se sabrà que amaga un secret punyent. Isabel, l’habitant de la casa, és rígida, seriosa i meticulosa fins a l’obsessió. Eva, l’hoste imprevista, és maldestra, vulgar i sorollosa. Isabel ha d’acollir una temporada Eva perquè és la nòvia del seu germà Louis. L’encontre entre les dues dones les portarà per viaranys imprevistos.
En realitat, la nota de la contraportada ja suggeria més del que és habitual en aquests casos. Comentant l’actitud d’Isabel, explica: “De mica en mica, però, aquesta obsessió per tenir-ho tot controlat anirà donant lloc a un sentiment nou per a ella. Un sentiment que ho capgirarà tot”.
Aquest sentiment és l’amor. Isabel i Eva s’enamoren. I això no és revelar res de l’argument, perquè l’autèntic colp de maça –no faré espòiler– vindrà després del romanç, quan Isabel llegirà fortuïtament el dietari d’Eva. Però no avancem esdeveniments.
La història d’aquestes dones tan diferents està ambientada als anys 60, als Països Baixos. Fa més de tres lustres que ha acabat la guerra i l’ocupació nazi, però el país encara se’n ressent. No és una època per anar pregonant drets d’aquests que ara anomenem LGTBI.
La història d’aquestes dones tan diferents està ambientada als anys 60, als Països Baixos. Fa més de tres lustres que ha acabat la guerra i l’ocupació nazi, però el país encara se’n ressent. No és una època per anar pregonant drets d’aquests que ara anomenem LGTBI, precisament. Isabel té una espècie de promés, Johan. No pot suportar el fàstic que li provoca el xicot quan la toca o la besa. Eva, al seu torn, ha tingut experiències amb hòmens i amb dones. És, diríem, bisexual, que és l’actitud sexual més econòmica. Els esdeveniments es precipiten.
El que destaca de la manera de narrar de Van der Wouden és la seua mestria en els diàlegs i en general en el decurs de la narració. No defuig les descripcions d’amor físic, però ho fa amb gran elegància i lirisme, com quan ens mostra les maniobres onanistes nocturnes d’Isabel:
“S’afanyaria a fer-ho, impacient perquè la cosa es trenqués, perquè la malaltia arribés al clímax. Es posaria la vora d’un llençol a la boca, buscaria la costura doblegada de la roba interior, la pressionaria, l’estiraria, s’hi refregaria. No pensaria en res, mantindria la ment oberta i buida. Només de vegades, a punt d’arribar al cim, li venia un pensament, no una imatge, sinó una veu. “Sisplau”, deia. Només això, res més. Un respir, un alliberament. “Sisplau!”.
En realitat, La guardiana respon a un esquema que es pot observar en unes altres novel·les. Compassa la narració a la fórmula sexual. El lector està esperant un clímax, però primer hi ha un preclímax, unes maniobres preliminars. Les dones es van coneixent, es temptegen, s’ensumen. Arriba el primer bes. I a aquest bes en seguiran d’altres. Acaben, irreversiblement, al llit.
No m’estranya que mitjans com ara The Times o The New York Times l’hagen considerat un dels millors llibres de l’any. Sense cap mena de dubte, ho és.
Però després, en el postclímax, quan pensem que tot s’ha acabat i que la novel·la ha fet el seu cim, ve la sorpresa. En la tercera part tot canvia i el que semblava un relat d’amor passa a ser tota una altra cosa. Cap lector, crec, ho sospitarà.
La saviesa narrativa de La guardiana és enorme i l’habilitat literària de la seua autora fora de tot dubte. No m’estranya que mitjans com ara The Times o The New York Times l’hagen considerat un dels millors llibres de l’any. Sense cap mena de dubte, ho és.
