Maria Beneyto (1920-2011), amb La dona forta, una novel·la que va escriure en català, va rebre el Premi Joan Senent 1965, instituït per estimular els escriptors valencians a escriure en la llengua del país. L’obra es va publicar al cap de dos anys, el 1967, i segons explica la mateixa autora, va ser la primera novel·la que va escriure.
Comença, magistralment, protocol·làriament, amb la inauguració de la temporada hivernal d’un club de dones, un espai que actua com a residència per a dones amb inquietuds culturals.
La novel·la es podria llegir com la centralitat de tota una filosofia de vida, des d’una òptica social de dona. L’acció transcorre durant la postguerra en una ciutat sense especificar. Comença, magistralment, protocol·làriament, amb la inauguració de la temporada hivernal d’un club de dones, un espai que actua com a residència per a dones amb inquietuds culturals, artístiques i socials.
Hi ha una descripció elèctrica, crítica sobre la presidenta del club, una escriptora, que reivindica el paper de la dona, “a l’estil dels ja caducats mítings feministes”. L’evidència és forta. El relat, per tant, vol situar la dona al seu lloc, damunt dels seus peus, en les seves cames dretes i lliures.
La residència es transforma en un devessall d’històries, d’experiències angoixants, amoroses, existencials, a través de diàlegs extenuants i situacions al límit. Les dones s’acabaven enfrontant amb els homes i també s’acabaven enfrontant entre elles. El tractament i la visió de Maria Beneyto és punyent. És una de les grans aportacions literàries de la novel·la. De sobte, les amistats i les relacions es tornen cops, traïcions, negacions. Descriu la ciutat com una fera “amb les seves veus d’aventura i promesa en l’alta nit”.
De sobte, les amistats i les relacions es tornen cops, traïcions, negacions. Descriu la ciutat com una fera “amb les seves veus d’aventura i promesa en l’alta nit”.
La solitud és notòria, persistent. Ens parla d’un món en conflicte, violent, amb penúries econòmiques i mancances morals, d’homes mediocres, vulgars, que peguen a les dones. S’arriba a la medul·la feminista quan una de les protagonistes explica que les dones també hauran de fer les guerres, mentre que una altra dona replica que “no hi haurà guerres al nostre món”.
Maria Beneyto projecta una escriptura dotada de detalls, d’emocions, de girs. La novel·la em recorda, en part, algunes referències històriques de la literatura realista castellana de la postguerra. La descripció dels personatges, dels ambients, de les seves misèries i estretors, ens ho testifiquen. Els retrats psicològics són magnífics. “Jo sempre he tingut por, sempre he tingut en la vida alguna cosa a témer”. Té una narrativa demolidora, vibrant, i que no sempre es pot copsar en la seva obra poètica. Un dels capítols memorables, entre d’altres, és la descripció que fa d’una dona que recull els seus objectes i endreça l’habitació, talment estigués fent compte final de tot plegat.
La radiografia dona sentit a una realitat dura, abrupta, on només preval el dret a sobreviure. És així, com la dona forta apareix com un bloc, com una ocultació de la felicitat, al plaer de viure i ser lliure.
Si Terenci Moix ens va oferir histories d’un món mascle que s’havia d’entomar, Maria Beneyto ens parla d’un món femení que havia de canviar. Les escenes descrites són fines, resolutives, amb una certa eròtica, dubitava, entre les dones que s’hi presten, que s’hi banyen sense parlar mai de l’aigua. En diversos descripcions sobre la bellesa femenina, hi ha notables comparacions entre un cos i un monument, una visió claríssima d’immensitat, d’admiració superba.
“Ja t’ho vaig dir. Ja t’advertí que no et casasses amb aqueix idiota”. El neguit quotidià, l’agror del dia a dia, es percep en moltes de les cases i estances que descriu. Les escenes familiars, els conflictes i les tensions, van creant tot un mosaic amb una forta pressió humana. La radiografia dona sentit a una realitat dura, abrupta, on només preval el dret a sobreviure. És així, com la dona forta apareix com un bloc, com una ocultació de la felicitat, al plaer de viure i ser lliure, a uns sentiments que s’allunyen de la centralitat entre una dona i un home. En el fons, el club de dones, la residència, es converteix en una reacció, en una venjança, en una vida secreta, en la vida secreta de Maria Beneyto.
Protagonistes que sobrevivien com podien en les xaboles instal·lades al costat de la desembocadura del riu Túria, al barri de Natzaret, de València.
Us recomano llegir, també, la seva altra gran novel·la, El riu ve crescut (Drassana, Institució Alfons el Magnànim, 2025), que ha estat reeditada i traduïda al català per la catedràtica i acadèmica Carme Manuel. L’obra va ser publicada el 1960 per la Diputació de València, en rebre el Premi Valencià de Narrativa 1959.
Una història de penúries, de misèries compartides pels protagonistes que sobrevivien com podien en les xaboles instal·lades al costat de la desembocadura del riu Túria, al barri de Natzaret, de València. A diferència de La dona forta, és una obra més topogràfica, més específica, més explicativa, molt més social.
Hi apareix de forma explicita, la seva ciutat, els seus carrers, els seus barris, les seves misèries, tota la seva problemàtica humana. València adquireix presència sonora, històrica, enmig de la riuada. La densitat social, els neguits, els anhels i els conflictes són presents, angoixants, duríssims. Dues novel·les de Maria Beneyto que us podran acostar al plaer de la lectura, al plaer de tocar la realitat.
