Al lloc on passaria les vacances, perquè havien heretat una casa, hi van viure un bon grapat de nazis que, després de la Segona Guerra Mundial, van trobar al Mediterrani un paradís on passar desapercebuts.
Com diu la protagonista, que et telefonen un dia per a dir-te que has heretat una casa a la partida de Cap Negret d’Altea, sembla més una anècdota d’un antic concurs de la tele que no la realitat. I encara que aquesta història forma part d’una ficció, ja sabem que de vegades la realitat està per sobre de moltes invencions.
En aquest cas, una realitat que porta un regal carregat de misteri a partir del qual es desvelaran molts secrets de família o fets, simplement desconeguts, que havien fet viure els personatges amb un concepte molt equivocat del seu passat.
Si a Eva li hagueren dit que aquella casa, i aquell estiu, despertaria el seu interés per la història no s’ho haguera cregut. Tampoc s’haguera cregut que al lloc on passaria les vacances, perquè havien heretat una casa, hi van viure un bon grapat de nazis que, després de la Segona Guerra Mundial, van trobar al Mediterrani un paradís on passar desapercebuts sota l’aixopluc de la complicitat de la dictadura franquista.
Barreja la història d’una família fictícia, que ben bé podria ser real, i fets que van ocórrer des de final de l’estiu del 38 a l’abril del 39, quan s’acaba oficialment el conflicte bèl·lic.
Ni ella ni tanta gent que desconeix aquesta part de la història, perquè el relat oficial i la propaganda bé s’han ocupat durant dècades d’ocultar-la. De fet, en un estat de dret com toca, no seria concebible.
D’una altra banda, també es desconeix la implicació de la col·laboració internacional a la nostra terra, com ara el cas de l’ajuda sueco-noruega que va arribar en forma d’hospitals i llars d’infants per als refugiats a llocs com ara Alcoi o Dénia.
Difondre aquestes realitats no ajuda a perpetuar la idea que encara es vol mantindre que la Guerra civil espanyola va ser un conflicte entre germans. És en aquest sentit que la literatura torna a convertir-se una vegada més en testimoni històric, voluntàriament o involuntàriament, que contribueix a explicar un període que ha estat massa anys falsejat per imposició.
La impossibilitat de comunicació en aquell moment i el silenci imposat que va ser tan present en les famílies durant dècades, van ser la causa d’aquella confusió que també en moltes cases va suposar un sentiment hostil davant persones que no ho mereixien.
La narració barreja la història d’una família fictícia, que ben bé podria ser real, i fets que van ocórrer des de final de l’estiu del 38 a l’abril del 39, quan s’acaba oficialment el conflicte bèl·lic. La descripció dels fets reals paral·lels, amb personatges que han existit i que tingueren un paper fonamental en l’ajuda a les víctimes del bàndol del govern legítim, genera els fets que donen sentit a la investigació i descobriment per part dels descendents d’un d’aquells protagonistes.
La impossibilitat de comunicació en aquell moment i el silenci imposat que va ser tan present en les famílies durant dècades, van ser la causa d’aquella confusió que també en moltes cases va suposar un sentiment hostil davant persones que no ho mereixien.
En la part del present, també hi apareixen persones convertides en personatges, com ara l’historiador Àngel Beneito, investigador de la història contemporània alcoiana i la Guerra Civil espanyola, amb aportacions en projectes com ara la posada en relleu de l’Hospital Sueco-Noruec de la ciutat. Una realitat que l’autor del llibre, Jordi Tormo Santonja, coneix molt bé per la seua formació historiogràfica i, per devoció o conseqüència de la formació, manté l’afany per desvelar la memòria esborrada i tornar la dignitat a tantes vides.
Guardar sempre alguna peça del trencaclosques fins al final. Aquest aspecte és el que afavoreix la intriga i confereix sentit i enllaç a les dues narracions.
No debades, la seua incursió en el món literari ha estat, principalment, com a biògraf de figures cabdals en l’esdevenir cultural d’Alcoi, com ara Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó o Antoni Miró.
Des del relat local, ha fet possible obrir connexions amb altres espais que s’hi vinculen i així, en aquesta obra trobem el recorregut Alcoi-Altea, però també l’itinerari de l’avi Jaume a Dénia, València, Terol o Corbalán, un dels pobles on va tindre lloc la Batalla de Terol.
Possiblement, el secret per a mantindre l’atenció és guardar sempre alguna peça del trencaclosques fins al final. Aquest aspecte és el que afavoreix la intriga i confereix sentit i enllaç a les dues narracions. Per bé que al llarg de la lectura s’hi poden anar trobant les pistes i vincles que ens fan entendre en quin moment ens situem i com deuen haver transcorregut els fets, cal esperar a l’última pàgina per tancar el cercle.
Una porta oberta a les cròniques de persones que ens tornen la fe en la humanitat. Un passat del qual hem d’heretar el fet de mantindre’s en la justícia i l’honradesa com a paràmetres de l’existència.
Més enllà de l’interés de la trama com a relat que descriu una història que encara té conseqüències en la realitat que vivim, alguns dels fragments poden incitar la sensibilitat fins a fer brollar la llàgrima. Només cal ser capaços de pensar conscientment, o emocionalment, el que algunes persones van haver de viure per salvar la seua integritat i per defensar el model de govern i vida en el qual fermament creien i que representava la dignitat i la llibertat per a ells i tot el que estimaven. Un motiu més, important, pel qual la novel·la no és fa només recomanable, sinó necessària en un temps on justament els més joves tornen a idolatrar terribles conceptes autoritaris basats en el desconeixement històric i una ignorància de la realitat induïda per interessos del poder i les xarxes.
La darrera missió no és un tancament, sinó una porta oberta a les cròniques de persones que ens tornen la fe en la humanitat. Un passat del qual hem d’heretar el fet de mantindre’s en la justícia i l’honradesa com a paràmetres de l’existència. L’exemple de l’amor infinit de Jaume per Carmeta i Llibertat i la curiositat de la seua besneta per saber la veritat poden ser la millor directriu per als lectors més joves –o majors–, tinguem el panorama que tinguem, perquè com diu la novel·la: “res no passa en va”.
