No només repassa la vida dels vençuts, sinó que parla amb els fills i els nets d’aquells homes i dones que ho van perdre tot, que van plegar veles per a salvar la vida in extremis. La investigació abasta un període de més de setanta anys.
La primera edició d’aquest llibre cabdal sobre l’exili —una radiografia d’aquella diàspora que afectà la vigorosa vida intel·lectual de Catalunya— es va exhaurir i l’ha succeïda una nova edició revisada
El dia revolt segueix el rastre i la petjada d’aquells escriptors, artistes, enginyers o arquitectes catalans de la generació de la II República, una etapa fructífera de la qual va sorgir un moviment social i artístic que bastia els fonaments d’una nova cultura moderna, transversal, que impregnava de dalt a baix la consciència i el fur intern del país.
Es tractava d’un període en què es descobria una llengua normalitzada que servia també, bon descobriment!, per a engendrar literatura contemporània, construir una cultura novella, experimental, i fer bon periodisme.
Guillamon no només repassa la vida dels vençuts, sinó que parla amb els fills i els nets d’aquells homes i dones que ho van perdre tot, que van plegar veles per a salvar la vida in extremis. La investigació abasta un període de més de setanta anys i és el mateix autor el que realitza quaranta-nou entrevistes en els principals països de recepció de l’exili republicà: Mèxic, Xile, Argentina, Cuba, República Dominicana, França i Veneçuela.
Aporta, a més dels testimonis orals, fotografies antigues, objectes personals, cartes i postals de l’època. Un material dispers que, a partir d’ara, es troba a l’abast del lector i l’investigador perspicaç.
En molts casos, es tractava d’una generació provisionalment desaprofitada i perduda, integrada per personalitats literàries, com ara Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Vicenç Riera i Llorca, Anna Murià, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Agustí Bartra, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener o Joan Oliver… i molts d’altres.
El dia revolt aporta, a més dels testimonis orals, fotografies antigues, objectes personals, cartes i postals de l’època. Un material dispers que, a partir d’ara, es troba a l’abast del lector i l’investigador perspicaç.
El títol del llibre està inspirat en un poema del seu admirat Josep Carner, datat el 1918, quan finalitzava la Gran Guerra: “Per dir-ho amb uns versos del poeta admirat que moriria exiliat a Brussel·les, l’exili és un dia revolt, ‘esquinçat de sol i de vent’, que concentra totes les emocions humanes.” Per a Guillamon
“Aquest no és un poema sobre l’exili, però m’agrada perquè un dia revolt és un dia en què passa de tot. Aquesta és una idea que em serveix per a explicar l’exili, l’exili és un dia revolt, amb tota mena d’emocions, dramatisme, fets divertits, sempre amb una malenconia soterrada, però amb totes les emocions possibles.”
No tots van viure amb la mateixa intensitat el trauma de l’exili. Pere Quart provenia d’una família burgesa i a Xile vivia d’una manera molt precària. Un altre dels exiliats catalans de Santiago era l’arquitecte del GATC-PAC Germán Rodríguez Arias, un gran amic de Pablo Neruda. A la casa d’Isla Negra en el Pacífic on està soterrat Neruda, les roques entren a la cambra, hi ha una xemeneia i un gran llibre sobre el mar: això ho va construir Germán per al poeta.
Després de dècades de dictadura. Tot havia canviat, també el paisatge humà. Quan tornaren, la seua obra i el seu nom, en molts casos, s’havien esvaït de la memòria col·lectiva.
Alguns dels exiliats visqueren relativament bé, però d’altres van haver d’instal·lar-se en cases humils i acceptar qualsevol treball per a subsistir. El retorn “a casa” tampoc va resultar massa fàcil: el país idealitzat de la infantesa i la joventut havia quedat congelat en la memòria. L’empremta del franquisme encara estava viva després de dècades de dictadura. Tot havia canviat, també el paisatge humà. Quan tornaren, la seua obra i el seu nom, en molts casos, s’havien esvaït de la memòria col·lectiva.
Guillamon refà en persona aquest camí de l’exili revivint l’angoixa d’aquell viatge a través del pas fronterer de Prats de Molló, trepitja la platja d’Argelers de la Marenda, que fou un camp de concentració, visita l’alberg de Roissy-en-Brie, en la rodalia de París, on foren acollits un bon grup d’escriptors… i va a Tolosa de Llenguadoc per a viatjar després a diverses capitals americanes, a la recerca dels descendents catalans d’aquells republicans oblidats.
En l’actualitat, els descendents d’aquell primer gran exili del segle XX viuen integrats en la realitat de la nova pàtria… i el país perdut s’ha convertit en una fotografia vella o en una trista recança.
En qualsevol cas, el projecte de Julià Guillamon, en les seues pròpies paraules, és una proposta que
“ens anima a assumir l’experiència de l’exili com una vivència pròpia, mitjançant un discurs que el situï i l’apropi a les sensibilitats del nostre temps, lluny dels estereotips de la resistència antifranquista de la Transició política, talment ha succeït en altres països amb altres esdeveniments històrics i amb altres exilis. Assumir el que ha representat per a tots nosaltres, que ens en crèiem guarits i que n’hem sabut sempre tan poca cosa.”
Tot fa pensar que al país dels valencians falta una obra magna com aquesta, una radiografia del dolor, de la vacuïtat cultural de la postguerra, per fer justícia ètica. Per a recuperar els mots i els versos oblidats pels girs de la història.
