M’atreviria a dir que Joan Salvat-Papasseit és un dels nostres poetes contemporanis més estimats o, si més no, que més simpaties desperta. Hi té molt a veure, n’estic segur, la mort primerenca, per tuberculosi, amb només trenta anys, però també la potència de la seva poesia, la manera en què ens arriba i ens toca el cor, el seu optimisme vital fins al darrer moment, malgrat patir una malaltia llavors tan cruel i tan inhabilitant, la seva capacitat de revolta, un erotisme que encara avui sorprèn —i que impacta intensament si recordem que els versos es van escriure fa més de cent anys…
“Joan-Salvat Papasseit és probablement el primer poeta català sorgit del món del treball i de les dificultats econòmiques, el primer líric provinent de proletariat.”
El 2024 es complia el centenari de la seva mort i, com sol passar, aquestes efemèrides, per sort o per desgràcia, sempre són un al·licient que les editorials no volen desaprofitar…, i fan molt bé. Sense voluntat d’exhaustivitat, us vull comentar algunes de les publicacions de què he tingut notícia.
En primer lloc, una edició de bibliòfil, aquells llibres preciosos que només uns pocs podran gaudir, però que formen part d’una cultura d’alta volada. Alt Quadern de Catalunya ha publicat una edició de tres-cents exemplars amb il·lustracions de Perico Pastor, que conté els sis llibres del poeta en un estoig de faig massís amb lamel·les encadellades i frontisses de ferro.
Els preus oscil·len entre els 4.500 euros dels dos-cents vint exemplars de bibliòfil i els 6.500 euros dels seixanta-cinc exemplars de bibliòfil i autor —els altres quinze no són venals; per cert, si me’n voleu regalar algun, ja posats, prefereixo la versió d’autor. Aquesta edició té un volum amb un estudi introductori de Ferran Gadea i Gambús, que els humils mortals que no podrem comprar l’edició d’AQC podem llegir gràcies al volum cinquè de la col·lecció Mirades, de Barcino.
Gadea i Gambús analitza la vida de Salvat, des dels anys viscuts a l’Asilo Naval Español, un orfenat ubicat en un vaixell ancorat al port de Barcelona, on viurà des dels set anys.
Ja fa un temps que us vaig comentar l’alegria que m’havia provocat l’aparició d’aquesta col·lecció. Dir que tots els llibres que s’hi han publicat fins ara m’han entusiasmat seria un excés innecessari i difícil de creure. Es tracta d’una col·lecció molt heterogènia, que permet molta llibertat als autors i, per això mateix, cada llibre podrà trobar un públic lector diferent, que el considerarà més o menys interessant.
En el primer llibre de la col·lecció Mercè Ibarz s’acostava a la figura de Mercè Rodoreda en un interessantíssim exercici d’introspecció en què ens parlava tant de l’autora de La plaça del Diamant com de si mateixa. Aquest llibre em va encisar, ja ho vaig dir.
Després hi han vingut altres títols, cadascun amb el seu tarannà particular. Tenen a veure amb Carner o amb Tàpies —tinc intenció de parlar-vos-en en el futur, com a mínim del de Tàpies— fins a arribar al de Ferran Gadea i Gambús, Joan Salvat-Papasseit. Cada ferida la sang d’un poema, que és el que, com us he dit adés, es publica amb el permís d’AQC.
Té una estructura inicial bastant senzilla, amb tres grans blocs: la trajectòria vital, l’obra poètica i la recepció crítica. Podríem dir que és un punt de vista ben habitual en l’àmbit acadèmic. Ara bé, és el tractament de cada part el que fa que el llibre resulti realment atractiu. Permeteu-me, però, començar citant la primera frase que escriu Gadea i Gambús:
“Joan-Salvat Papasseit és probablement el primer poeta català sorgit del món del treball i de les dificultats econòmiques, el primer líric provinent de proletariat.”
Poca broma. No es tracta, doncs, d’un poeta burgès, com ho són, de fet, la majoria: aquells poetes de diumenge a la tarda que deia Joan Fuster. Hi afegiria, a més a més, que és dels poetes que més impacte té en la poesia contemporània amb una vida i una obra tan breus.
En la primera part del llibre, Gadea i Gambús analitza la vida de Salvat, des dels anys viscuts a l’Asilo Naval Español, un orfenat ubicat en un vaixell ancorat al port de Barcelona, on viurà des dels set anys, després que mor son pare, fogoner en un vaixell a alta mar, víctima d’un accident laboral, fins que en surt ja adolescent, amb dotze anys: pensar com hi devia viure un infant dins el vaixell fa feredat.
A l’altre extrem d’aquest llibre introductori —com a part de l’obra de bibliòfil o en la versió de Barcino—, trobem l’edició que Angle Edicions ha fet del poemari més conegut de Salvat-Papasseit: El poema de la rosa als llavis.
Els elements de la mar i del port, tothom ho sap, “esdevindran eixos essencials a l’hora de bastir un imaginari poètic i personal”: només cal mirar els títols d’alguns dels seus poemaris. Mancat d’una formació acadèmica mínimament respectable, en sortir de l’orfenat haurà de guanyar-se la vida en feines en què se sent explotat i va aprenent gràcies a batzegades autodidactes i a la companyia i l’ajut d’alguns amics. Gadea i Gambús també apunta la seva ideologia anarquitzant, fruit gairebé lògic de les experiències laborals i de les lectures inicials.
Tot seguit, Gadea i Gambús ens presenta un a un els poemaris de Salvat-Papasseit i ho fa tant amb anàlisis de conjunt com amb lectures concretes d’alguns dels seus poemes. És —ho havia de ser, necessàriament— la part més llarga del llibre i estic convençut que tant el lector especialitzat com el que només s’hi acosti amb voluntat de conèixer una mica millor l’obra del poeta en gaudiran.
Finalment, el llibre es completa amb una bona repassada a la recepció crítica que l’obra de Salvat-Papasseit va tenir fins als anys setanta del segle passat, en què, segons per qui i com, va passar de ser poc considerat, a ser vist exclusivament com un poeta d’avantguarda, potser el primer —recordem els seus cal·ligrames—, o com l’introductor del realisme social en la poesia catalana.
Sia una cosa sia l’altra o sia, potser, una mica de cada cosa, el que em resulta del tot clar és que el llibre de Ferran Gadea i Gambús és una molt bona manera d’introduir-se —o de reintroduir-se— en la sempre atractiva obra de Joan Salvat-Papasseit. A més de tot el que he dit fins ara, el llibre es completa amb una sèrie d’il·lustracions ben interessants, en què trobareu des de fotografies, reproduccions de les cobertes o d’alguns poemes de les edicions originals, postals enviades a la muller des dels sanatoris on intentava recuperar-se, etc. En fi, tot plegat, un llibre deliciós.
A l’altre extrem d’aquest llibre introductori —com a part de l’obra de bibliòfil o en la versió de Barcino—, trobem l’edició que Angle Edicions ha fet del poemari més conegut de Salvat-Papasseit: El poema de la rosa als llavis. No em negareu que s’ha de ser una mica atrevit —i força inconscient— per a presentar-vos un llibre com aquest. I no sols perquè El poema de la rosa als llavis es va editar per primera vegada el 1923 i, per tant, de novetat, en té ben poc, sinó perquè s’han escrit pàgines i pàgines sobre aquest ja mític poemari. Tanmateix, si ho mirem des d’un altre punt de vista, ningú no em podrà acusar de recomanar un llibre dolent. És, per tant, apostar a cavall guanyador.
El poema de la rosa als llavis. En aquest poemari, Salvat descriu amb passió les fases del procés amorós, unes fases que ben probablement tots hem sentit —i qui no les hagi sentides, se les ha perdudes.
A més a més, aquesta edició d’Angle, amb il·lustracions de Laura Borràs Dalmau, bon paper i enquadernació en tapa dura, és preciosa i accessible econòmicament —es tracta, en concret, d’una edició en nou format d’un llibre publicat inicialment el 2018. És, per tant, un gran regal, que us podeu fer o podeu fer a altres, especialment a gent que us estimeu de manera especial. De fet, sempre he pensat que El poema de la rosa als llavis és l’obra que hauríem de regalar per Sant Jordi, perquè ho té tot: és un llibre i conté una rosa que mai no es marcirà. Hi ha millor declaració d’amor?
És —i em sembla que no exagero pas— un clàssic contemporani que ben probablement ha marcat no sols milers i milers de lectors, sinó la lírica catalana del segle XX, inconcebible sense la petjada de Salvat-Papasseit i, especialment, d’El poema de la rosa als llavis. En aquest poemari, Salvat descriu amb passió les fases del procés amorós, unes fases que ben probablement tots hem sentit —i qui no les hagi sentides, se les ha perdudes.
Són trenta composicions agrupades en vinc seccions, entre les quals hi ha dos cal·ligrames, que connecten amb el Salvat-Papasseit més avantguardista. Tanmateix, la majoria dels poemes s’adscriuen al formalisme. Hi trobem versificació clàssica, octosíl·labs, decasíl·labs; en general, rima consonant, un estrofisme que de vegades se situa entre una mena de versió reduïda del sonet isabelí, amb només dos quartets i un apariat, i una cobla ampliada amb un apariat, i la temàtica amorosa tractada sovint a la manera dels trobadors, amb imatges gairebé pròpies del millor Ausiàs Marc: “la carn fa carn”, escriu Salvat-Papasseit, en lloc del “la carn vol carn” ausiasmarquià.
“És el millor poema eròtic de la literatura catalana […] un dels millors poemes eròtics de tota la literatura europea”, va dir Joan Fuster. “El poemari no té precedents, inaugura una via”, afegeix Gadea i Gambús.
“És el millor poema eròtic de la literatura catalana […] un dels millors poemes eròtics de tota la literatura europea”, va dir Joan Fuster. “El poemari no té precedents, inaugura una via”, afegeix Gadea i Gambús.
Per acabar aquest recorregut bibliogràfic amb motiu del centenari de Salvat-Papasseit, també en edició de bibliòfil trobem El poema de la rosa als llavis de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona: reprodueix la primera edició de la Llibreria Nacional Catalana, que dirigien Joan Salvat-Papasseit i el seu germà Miquel des de 1919, i incorpora unes serigrafies originals de Narcís Comadira —són precioses, la veritat.
Conté també la “Introducció a la poesia de Joan Salvat-Papasseit” que Joan Fuster va escriure el 1962 per a l’edició en Ariel de les Poesies, i una traducció a l’anglès del poemari, per primera vegada completa, que ha fet el catedràtic emèrit d’estudis catalans de la Universitat de Cambridge Dominic Keown. En aquest cas només els membres de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona i els col·laboradors poden accedir a un dels dos-cents exemplars no venals —segueixen aquesta política del tot elitista, que no critico però que consigno; ja m’agradaria ser-ne membre. Espero que la traducció podrà arribar al gran públic anglès, perquè l’autor, el llibre i el traductor ho mereixen. Un exemple:
Trobeu la vostra rosa estimada i regaleu-li llibres de Salvat-Papasseit: no us en penedireu. I regaleu-vos llegir-ne sovint —millor acompanyats— perquè és una font contínua d’energia i de passió.
