No devia mirar-se els místics amb una gran passió, però, com molt bé apunta Font, també poden llegir-se de manera laica. Precisament per això decideix intitular el seu llibre Poemes essencials i no “Poemes místics”.
Ginebra em rep amb un inusual sol primaveral. De fet, em diuen que és del tot excepcional i que l’hi dec haver portat jo. El cas és que és una ciutat petita, d’aquelles que fa ganes de conèixer passejant, sol o acompanyat. M’acosto al cementeri des Rois. Sempre m’han agradat més aquests cementiris centreeuropeus, que s’estructuren més aviat com un jardí, que no pas els nostres, amb aquelles acumulacions de nínxols que s’assemblen tant a un rusc d’abelles.
M’han informat que hi ha la tomba de Jorge Luis Borges i la localitzo amb una relativa facilitat. La làpida té unes inscripcions ben enigmàtiques, que us convido a explorar. Porto a la motxilla Poemes essencials, de Joan de la Creu, que ha traduït Pere Lluís Font, el darrer premi d’honor de les lletres catalanes.
Font va ser professor d’història de la filosofia moderna i de filosofia de la religió i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Per la traducció de Pensaments i opuscles, de Blaise Pascal, va rebre el 2022 el VII Premi PEN Català de traducció i el Premi nacional a la millor traducció del Ministeri de Cultura espanyol.
Tot plegat, un bagatge cultural que li permet acarar amb tota garantia la traducció de l’obra de Joan de la Creu. Com que ja n’he llegit l’extensa i interessantíssima introducció, se m’acut que és una bona idea aprofitar el banc que hi ha a escassos metres de la tomba i llegir els poemes del carmelita castellà amb la companyia de l’escriptor argentí.
La primera edició va aparèixer en francès a París el 1622, ben probablement pels problemes que aquesta obra podia tenir amb la Inquisició i que hauria pogut entrebancar el seu procés de beatificació.
Em fa l’efecte que l’agnòstic Borges no devia mirar-se els místics amb una gran passió, però, com molt bé apunta Font, també poden llegir-se de manera laica. Precisament per això decideix intitular el seu llibre Poemes essencials i no “Poemes místics”, tot i que són els únics que inclou en aquesta edició. Per tant, el que hi trobarem serà el Càntic espiritual —les dues versions—, Nit obscura i Flama d’amor viva, és a dir, la part d’obra poètica del frare que Font considera realment extraordinària: la resta de poemes religiosos tenen una qualitat mitjana, segons ell.
No és la primera vegada que sento aquest discurs, el de la lectura laica de la poesia mística: el col·lega Colin Thompson, del Departament d’Espanyol i Portuguès de la Universitat d’Oxford, reverend de l’Església anglicana, era del mateix parer i insistia que era la millor manera que el públic contemporani pogués arribar a aquests autors. L’erotisme de Joan de la Creu l’apassionava. Era parlar-ne i se li despertava una mirada lasciva.
És obvi que trobar-nos davant la traducció al català d’un clàssic de la literatura espanyola ens fa interrogar-nos per la necessitat i fins i tot la pertinença de les traduccions entre aquest aquestes dues llengües. Alguns diuen que la millor manera de llegir un text és traduir-lo. No sé si és cert, però és indubtable que la traducció exigeix un nivell de comprensió de l’original que va molt més enllà d’una simple lectura.
Em trobo molt còmode llegint textos espanyols en català, especialment quan, com el cas que tinc entre mans, és una edició bilingüe acarada que em permet analitzar en profunditat la feina del traductor.
Altres adduiran que no calen perquè sempre és millor llegir els textos en la llengua original i que tots els catalanoparlants sabem espanyol. Jo sempre penso, en aquest sentit, que potser un alguerès o un rossellonès preferirà llegir Joan de la Creu en català que en la seva llengua d’estat —en el cas del rossellonès, a més a més, com a mínim pel que fa al Cant espiritual, el llegiria en la primera llengua en què es va publicar, perquè la primera edició va aparèixer en francès a París el 1622, ben probablement pels problemes que aquesta obra podia tenir amb la Inquisició i que hauria pogut entrebancar el seu procés de beatificació; cal recordar que tota la producció de Joan de la Creu va aparèixer de manera pòstuma.
Hem de pensar, també, si traduir els textos espanyols no hauria de ser un objectiu per a fer de la catalana una literatura culturalment i comercialment normal. Alguns ho han considerat i ho han aplicat. Recordo traduccions d’obres tan emblemàtiques com ara Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, que va fer Edhasa en la dècada dels setanta del segle passat, o més recentment l’aparició en Planeta de les obres de Carlos Ruiz Zafón en català.
“Però l’essencial és que el text traduït faci en el lector un efecte semblant al del text original: que digui quasi el mateix i que soni quasi igual; és a dir: que pugui suportar l’acarament amb l’original.”
També tinc per casa una traducció del Quixot dels anys cinquanta o seixanta, em sembla. I sé que se n’han fet unes quantes. En fi, que jo, particularment, aplaudeixo aquestes iniciatives i em trobo molt còmode llegint textos espanyols en català, especialment quan, com el cas que tinc entre mans, és una edició bilingüe acarada que em permet analitzar en profunditat la feina del traductor, en una clara mostra de deformació professional.
Per poder valorar una traducció, sobretot una traducció poètica, crec que cal partir dels objectius de qui l’ha feta. Per això agraeixo les introduccions en què s’explicita què s’ha intentat fer en la traducció. Font explica que no li acabaven de fer el pes les traduccions catalanes prèvies del Càntic espiritual i que, tot i no descartar que “traduir poesia sigui una insensatesa”, es va atrevir a traduir aquesta part de l’obra de Joan de la Creu partint de la idea que:
“en poesia, la música i la lletra, el so i el sentit, el fons i la forma, són indissociables. I en els poemes santjoanistes, si es perd la música es perd ben bé la meitat (i literàriament s’espatlla tot) […] vaig fer la meva provatura respectant escrupolosament també la rima. […] Per tal de respectar no solament la lletra, sinó també la música, dels poemes santjoanistes, m’ha semblat indispensable mantenir la forma de les lires i les estances castellanes italianitzants, malgrat la manca de tradició en la poesia catalana.”
Font puntualitza, a més a més, que, pel que fa a la fonètica, s’atén a la variant nord-occidental, que és la seva, i que es permet algunes llicències —“mirant de no caure en extravagàncies i de preservar sempre una certa naturalitat”—, com ara recórrer a la primera persona del singular del passat simple, als possessius àtons, a alguns dialectalismes i a algunes elisions, com ara vritat o pro –per veritat i però, respectivament. Tot això per assolir un objectiu final amb què no puc estar més d’acord —de fet, el meu alumnat en pot donar fe, perquè m’ho han sentit a dir milers de vegades: jo ho denomino “teoria de l’impacte”—, que Font formula de la manera següent:
“Però l’essencial és que el text traduït faci en el lector un efecte semblant al del text original: que digui quasi el mateix i que soni quasi igual; és a dir: que pugui suportar l’acarament amb l’original.”
Crec que el millor que es pot dir de la feina de Pere Lluís Font és que l’acarament de la seva traducció amb l’original santjoanista supera amb escreix les expectatives crítiques de qualsevol lector i s’aproxima a l’excel·lència.
M’alço del banc i passejo pels voltants de la tomba de Borges. Justament darrere, a quatre o cinc passes, hi ha la de Grisélidis Réal, al peu de la qual trobareu la inscripció següent: “Ecrivain – Peintre – Prostituée 1929-2005” —devia ser una dona ben valenta. Una mica més enllà, la de Joan Calví i la de Sergio Vieira de Mello. Borges no es pot queixar de la companyia. Ni jo tampoc, amb aquest Joan de la Creu traduït per Pere Lluís Font i les carícies del tènue sol ginebrí.
