L’insomni tanca el món exterior, i “aguditza l’estranyesa de viure”, però obre, de bat a bat, els neguits interiors. Això és una mina inexhaurible per a un poeta, i el llibre de Salvador Ortells n’és un fulgurant –i ullerós– exemple.
Roma. M’adreço als Museus Capitolins, tot just a l’hora en què tanquen. A través de les portes altíssimes que començaven a cloure’s com boques, es veia, al fons, l’estàtua de Marforio, la colossal figura d’Oceà, present en la memòria cinematogràfica recent, en ser la que figura en el cartell de La grande bellezza, la meravellosa pel·lícula de Paolo Sorrentino.
Les portasses mig tancades en deixaven entrellucar només una part, a través de l’escletxa, fet que augmentava les pessigolles de la curiositat, alhora que bull el misteri, i el desig de copsar l’estàtua sencera. Una petita bellesa. Potser la poesia és això, intentar llegir les esquerdes de la realitat, sotjar a través seu, sent conscients que mai n’esbrinarem la totalitat que les conté.
L’insomni és, sens dubte, una mala passada, tanmateix, pot arribar a ser un magnífic aliat per als qui el pateixen, pel simple fet que l’insomni tanca el món exterior, i “aguditza l’estranyesa de viure”, però obre, de bat a bat, els neguits interiors. Això és una mina inexhaurible per a un poeta, i el llibre de Salvador Ortells n’és un fulgurant –i ullerós– exemple.
Què pesa més, en una nit d’insomni, la foscor, o el silenci inherent a la foscor? Resposta: les paraules. “Un exèrcit de silencis frenètics reclamant el seu dret a il·luminar la nit a colps de mots encesos”
Pregunta: què pesa més, en una nit d’insomni, la foscor, o el silenci inherent a la foscor? Resposta: les paraules. “Un exèrcit de silencis frenètics reclamant el seu dret a il·luminar la nit a colps de mots encesos”, escriu el poeta insomne que vol assassinar l’eco irritant de la nit, quan redoblen els udols de xacal, però recordem com els brillen els ulls, en la foscor, a aquests predadors, a conseqüència d’un teixit ubicat rere la retina que actua com un mirall.
“Ha arribat el moment de traspassar l’espill i sirgar la barcassa que arrosseguen les serps”, alerta el poeta.
Insomni –llibre– també va patir insomni –patològic–, tal com ens informa l’epíleg: tan bon punt els primers versos van veure la llum, van anar a dormir al calaix, on patiren el seu trastorn del son durant vuit anys; poemes no desperts, encara, però tampoc adormits del tot, simplement silenciats.
El pertinaç rum-rum interior sumat al desassossec de l’autor a altes hores de la nit, i a una sensibilitat curulla de l’ofici de la rima, van fer l’estirada uns anys més tard, quan en Salvador Ortells va escriure, per fi, Insomni, altíssim llibre de poemes que va guanyar el prestigiós LXII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia (2024).
Alterna, amb una destresa impecable, fragments d’un llarg soliloqui en alexandrins amb passatges en prosa que representen les estones disperses que el son i els somnis conquereixen a una nit d’insomni.
Més que escriure’l, l’esclata: el poeta que vol lluitar contra els silencis frenètics, ha expel·lit un llibre que és un crit; el poeta que resta “a l’espera de res nou sota el sol”, ha compost un novíssim llibre sota la lluna.
Dividit en vuit parts que parteixen des de la Mitjanit fins a l’Alba, passant per les hores amb els ulls ben oberts en què les busques del rellotge es claven a les pupil·les desvetllades del poeta, Salvador Ortells alterna, amb una destresa impecable, fragments d’un llarg soliloqui en alexandrins amb passatges en prosa que representen les estones disperses que el son i els somnis conquereixen a una nit d’insomni, tal com l’autor ens indica.
“Benvinguda, també, la fèrtil desmesura / i no la brisa dòcil que manté el foc domèstic / amb què es cou, tou i insípid, el pa de cada dia”, versos que són exemplars exemples dels poemes que s’encenen com llumins fins a la torxa final.
És la part alexandrina la que conté més inquietud i sensació de buidor, per això celebro la intel·ligent decisió del poeta de contrapesar una certa monotonia d’acurada formalitat amb els passatges en prosa fresca i afiladíssima per on es passegen advocats, àguiles, dimonis i voyeurs, en un oníric devessall. Aquestes proses poètiques són les escletxes de l’insomni que deixen albirar una llum que té diferents espurnejos, però un nom: Sara. Sara Ortells.
La intel·ligent decisió del poeta de contrapesar una certa monotonia d’acurada formalitat amb els passatges en prosa fresca i afiladíssima per on es passegen advocats, àguiles, dimonis i voyeurs, en un oníric devessall.
Quan arriba l’alba, el poeta reviscola, la frisança s’estova, les faccions de l’estranyesa comencen a fer cara de bona persona, “Ja no crema el silenci, ja no se sent tan nítida / l’estranyesa de viure que aguditza l’insomni / i els xacals sanguinaris que em rondaven anit, / amb ullals famolencs, han tornat al seu cau.”
És l’hora, encara mig del sol, mig de la lluna, de celebrar els petits miracles de la vida; perfums plujosos, la bellesa calma de les terres eixorques, el sexe arravatat, els records compartits i les lliçons memorables que ofereixen les grans lletres, com per exemple, l’I Xing, el llibre oracular xinès que apel·la a “Parlar poc i actuar sàviament. Ocultar les possibilitats és correcte. Les activitats exteriors eventualment prosperaran. És necessari mantenir-se en el fons”. Ras i curt, en Salvador Ortells ha seguit els consells fil per randa, i n’ha sortit triomfador.
Acabo, és a dir, començo, torno al principi com nit i dia, que són el mateix, treballen en la mateixa oficina còsmica, però en horaris diferents; torno al principi, deia, dic, a la petita bellesa de l’escletxa que deixava entreveure l’estàtua de Marforio. De fet, ja havia visitat l’estàtua, anteriorment, i sempre m’havia semblat enlluernadora, però el meu record actual, quan la pensa i visualitza, se’n va a aquell moment entelat en què el misteri va omplir el que l’ull no veia.
Repeteixo, això és poesia. La poesia no és la vista en si mateixa, és la finestra a través de la qual contemplar les vistes. Recomano, fervorosament, delectar-se amb les vistes nocturnes, farcides de versos espurnejants, que ens obsequia l’Insomni d’en Salvador Ortells Miralles.
