“Algú ha assassinat el sistema educatiu”. Qui? Com? Per què? Aquestes són les preguntes que prova de respondre Bardera.
Cada època respira una atmosfera, unes veritats i uns valors que suren en l’ambient, amaren el pensament i determinen les modes o els cànons. Actualment, assistim a una crisi del sistema educatiu, alguns des de la barrera i d’altres com a protagonistes –alumnes, famílies, docents.
El pròleg de Xavier Díez ens dona les claus sobre la gènesi d’aquest desficaci. La devaluació del coneixement i de l’esforç ha generat un sistema on impera l’entreteniment sobre l’aprenentatge, resumit en una frase lapidària: “Els alumnes fan com que aprenen, nosaltres com que ensenyem”.
La pedagogia moderna, fonamentada en el “bonisme” i la ideologia “woke”, ha perpetrat un crim: “Algú ha assassinat el sistema educatiu”. Qui? Com? Per què? Aquestes són les preguntes que prova de respondre Bardera, amb un estil àgil i irònic. Hi podreu estar d’acord o no. Però no us deixarà indiferents. Toca totes les tecles del debat sobre educació.
Davant les dificultats per a l’aprenentatge, el mateix sistema s’ha encarregat d’oferir la solució més còmoda als docents: gens d’exigència, el mínim esforç, complir i no complicar-se la vida.
En primer lloc, hi ha la indefensió dels docents, davant la falta de disciplina, de motivació, d’exigència i d’unes famílies sovint hostils, irresponsables o desbordades. Davant les dificultats per a l’aprenentatge, el mateix sistema s’ha encarregat d’oferir la solució més còmoda als docents: gens d’exigència, el mínim esforç, complir i no complicar-se la vida.
En segon lloc, Bardera critica els “mantres” pedagògics imperants, per a posar remei a la falta de motivació i a la problemàtica a les aules. El més significatiu és el recurs tan de moda, ara com ara, del “treball per projectes”. Bardera ens diu: “La feina no surt de cap de les maneres i els alumnes acaben fent un projecte del projecte del projecte, i tot plegat es converteix en un espai de lleure i esbarjo” on en comptes d’aprendre “perden el temps miserablement”.
Fer creure als alumnes i als docents que tot es pot solucionar amb empatia i motivació. Tant fa que sigues malfaener, curt de gambals o un maleducat. La solució és ser empàtics i treballar les emocions.
Un altre aspecte assenyalat és el paper de l’educació emocional en la pedagogia “oficial”. Consisteix a fer creure als alumnes i als docents que tot es pot solucionar amb empatia i motivació. Tant fa que sigues malfaener, curt de gambals o un maleducat. La solució és ser empàtics i treballar les emocions.
Aquestes idees, dominants en les línies pedagògiques de l’Europa democràtica i neoliberal, naixen d’uns gurus. Són persones expertes en educació, savis del disseny curricular i cap de caps de les polítiques educatives. Es caracteritzen per no haver trepitjat una aula mai de la vida o haver-ne fugit a la primera oportunitat. Són les úniques amb veu i vot, el seu parer és infal·lible, la paraula revelada i les teories no cal contrastar-les ni validar-les.
S’han investit de l’autoritat de manar als mestres com han d’ensenyar en el dia a dia. Una subespècie menys evolucionada i primària serien els inspectors d’educació “porucs, cínics i que no es mullen mai”, éssers de natura d’anguila disposats a defensar qualsevol cosa per no tornar a les aules.
Persones expertes en educació, savis del disseny curricular i cap de caps de les polítiques educatives. Es caracteritzen per no haver trepitjat una aula mai de la vida o haver-ne fugit a la primera oportunitat.
Un altre fenomen que ha envaït l’ecosistema educatiu és el “pantallisme”. Durant molts anys, s’ha repetit la necessitat de digitalitzar l’ensenyament, d’aproximar-se a l’alumnat amb allò que els resulta més familiar, les pantalles. Qui no ho feia, era acusat de docent retrògrad i poc menys que d’enemic de la humanitat. Segons Bardera és el camí fàcil que ens ha ajudat a estimbar-nos pel barranc de “les incompetències bàsiques”.
Encara que alguns afirmen que són “nadius digitals”, a l’hora de la veritat la majoria són incapaços de redactar un correu o adjuntar un word. Per no parlar dels problemes de concentració. “Les pantalles no serveixen per aprendre, són nocives”. D’aquesta realitat, ja se n’han adonat diversos països d’Europa i fins i tot centres dels Estats Units, que han tret les pantalles i els ordinadors de les aules en primària.
Els alumnes han oblidat les destreses tradicionals de llegir i escriure, de callar i concentrar-se. Que no ens escolten? No passa res, encenem la pantalleta, els posem un vídeo, els manem que cerquen informació per la xarxa i màquina avant. Que no fan els deures? Prohibit manar-ne. Que no estudien per als exàmens? Avalua de manera que aprove tothom.
Els alumnes han oblidat les destreses tradicionals de llegir i escriure, de callar i concentrar-se. Que no ens escolten? No passa res, encenem la pantalleta.
És ací on rau l’estafa de l’ensenyament per competències. Segons aquesta doctrina i els seus ideòlegs, els experts que no han treballat mai de la vida en una aula, l’ensenyament per competències garanteix la preparació per a la vida. La realitat és que és una manera d’emmascarar el fracàs escolar i la davallada brutal de nivell i d’exigència. L’objectiu no és aprendre ni ensenyar, és aprovar, és reduir el percentatge de fracàs escolar. L’aprovat és la garantia de l’èxit del sistema i de la tasca docent. Per tant, tothom aprovat, al final, i ací pau i després glòria.
Per acabar, em quede amb unes paraules de l’autor de l’epíleg, Josep Badal, referides al paper dels docents: “Encara som a la trinxera i la meva arma són les paraules”. Jutgeu vosaltres en què té raó Damià Bardera i en què no. Atreviu-vos a ser crítics.
