Curar és un verb ambivalent que al llibre és utilitzat en el sentit ampli d’ocupar-se i preocupar-se d’altres persones atenent les seues necessitats i problemes. Equivaldria a cuidar i inclouria també, atendre la malaltia o guarir.
És evident que el terratrèmol causat per les reivindicacions feministes ha sacsejat amb força la consciència masculina. En molts casos, els homes s’han sentit descol·locats del seu paper hegemònic i han reaccionat des de la ràbia, sentiment aprofitat pels grups d’extrema dreta per fer proselitisme.
Va ser des d’aquesta perspectiva quan Francesc Miró va començar a escriure, però una experiència sentimental traumàtica li va fer canviar l’orientació del text, d’acord amb una línia autocrítica i constructiva dirigida cap a la superació dels tabús masculins. El resultat és un llibre que tots els homes hauríem de llegir per tal de reflexionar sobre la nostra ubicació en un món més igualitari.
L’autor, periodista cultural ben documentat, analitza a fons les característiques del masclisme i, d’acord amb la crítica feminista, proposa alternatives basades en l’assumpció per part dels homes d’aquelles qualitats que les dones practiquen sovint, com ara la cura i la col·laboració. Aquesta actitud implica una revisió profunda del rol masculí definit pel patriarcat, que arrossegaria carències tan importants com són la interdependència, la vulnerabilitat o la gestió emocional.
Les dones de tots els temps han estat curadores i guaridores de l’àmbit domèstic i del seu voltant. Ho han estat de forma majoritària però no exclusiva, atés que també han participat homes en aquestes tasques.
Clar que en aquest camí cap a la superació del masclisme hegemònic no tot és la perspectiva de gènere. L‘escriptor d’Oliva es planteja objectius tan ambiciosos com “posar el sistema socioeconòmic al servei de la vida”, per a la qual cosa s’ha de parlar de conciliació i de cures. És precisament aquest darrer concepte el que, a més de figurar al títol, impregna tot el text.
Curar és un verb ambivalent que al llibre és utilitzat en el sentit ampli d’ocupar-se i preocupar-se d’altres persones atenent les seues necessitats i problemes. Equivaldria a cuidar i inclouria també, atendre la malaltia o guarir. Aquest aspecte curador ha estat molt lligat històricament a la condició femenina. Les dones de tots els temps han estat curadores i guaridores de l’àmbit domèstic i del seu voltant. Ho han estat de forma majoritària però no exclusiva, atés que també han participat homes en aquestes tasques.
Un increment decidit d’aquesta vessant curadora per part dels homes, com a forma d’aproximació i col·laboració al món femení.
L’assagista proposa un increment decidit d’aquesta vessant curadora per part dels homes, com a forma d’aproximació i col·laboració al món femení. Miró constata que en la relació dels homes amb el feminisme hi ha una distància entre la teoria i la pràctica de difícil resolució, amb la qual cosa està corroborant un fet reconegut pels estudiosos i per qualsevol que s’hi veja més enllà de la gorra: els canvis sociològics són molt lents. En aquest sentit diu: “I hauríem de reconéixer que ser crítics amb la masculinitat hegemònica i la cultura patriarcal és un començament”.
Aquest paràgraf marca, al meu entendre, l’esperit d’un assaig que, com qualsevol altre, està obert a matisacions i crítiques, però té el valor de plantejar el problema, premissa indispensable per a resoldre’l. Francesc Miró ha escrit un llibre valent que invita als homes a no sentir-se agredits per la revolució feminista, sinó interpel·lats, amb la qual cosa la resposta ha de ser encaminada cap a la igualtat, a partir d’una reconstrucció de la masculinitat, des del respecte i el reconeixement a les dones.
