El 1997 feia ja mesos que negociava en secret amb el conseller de Cultura i Educació, Francisco Camps –un bon amic personal– una possible solució per a resoldre el conflicte.
Manuel Sanchis-Guarner i Cabanilles, fill del professor Manual Sanchis Guarner, va documentar, fa vora trenta anys, en un dietari personal, molt detallat, els dies i fets en què es va gestar el projecte de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des del Consell Valencià de Cultura (CVC).
Sanchis-Guarner fill va eixir de l’anonimat en faltar sobtadament el seu pare i haver d’agafar el control de la situació: des del del funeral fins a l’herència del patrimoni intel·lectual del seu progenitor.
En aquest document, afirma taxativament que el 1997 feia ja mesos que negociava en secret amb el conseller de Cultura i Educació, Francisco Camps –un bon amic personal– una possible solució per a resoldre el conflicte lingüístic valencià. Per això va ser nomenat membre del CVC amb el vist i plau del conseller.
Durant aquella etapa d’intens debat sobre la llengua va exercir com a secretari d’aquesta entitat. I és ara quan desempolsa els documents i les notes personals que ell mateix va prendre en aquella etapa de fortes disputes mentre, a les portes de la sala on estaven reunits, els llançaven ous a les finestres i els acusaven de traïdors i catalanistes. Sanchis-Guarner, amb un llenguatge directe, fa un repàs en aquest llibre a la relació amb els amics i amb els que no ho eren tant.
Va exercir com a secretari d’aquesta entitat. I és ara quan desempolsa els documents i les notes personals que ell mateix va prendre en aquella etapa de fortes disputes mentre, a les portes de la sala on estaven reunits, els llançaven ous a les finestres.
Per la comissió preparatòria que havia d’aprovar el document de consens per a resoldre el conflicte lingüístic passaren gats i gatets, passaren tots, totes les entitats que batallaven sobre el nom, l’entitat i l’ortografia. Com una paròdia, desfilaren per davant dels membres del CVC algunes organitzacions o entitats que no passaven dels tres socis. Per a la gran majoria, el pacte era necessari, només havia de discutir-se quines eren les condicions de l’entesa. I allò era un tema difícil entre dos mons que es repel·lien com l’oli i l’aigua: els que es reafirmaven en la unitat de la llengua i la doble denominació de l’idioma i els que exigien una normativització i una nomenclatura substantiva i diferenciada. Altres no dissimulaven la seua manca d’interés per la qüestió.
Una de les audiències més curioses, afirma l’exsecretari del CVC, va ser la del rector de la Universitat Politècnica de València, Justo Nieto. Sense papers i sense entusiasme va deixar clar, des del primer moment, que el tema de la llengua no li interessava gens ni mica. Una posició que també mantenia Santiago Grisolia des de la Presidència de l’entitat, “encara que aquest era un senyor molt educat i respectuós.”
Per a l’autor, la resolució del conflicte lingüístic, si és que es va resoldre alguna vegada, no fou una iniciativa d’Eduardo Zaplana sinó del seu conseller de Cultura i Educació Francisco Camps i tot va arrancar d’un sopar en el restaurant La Pechina de València entre ell mateix i el conseller. A Zaplana la qüestió del valencià el molestava i volia llevar-se’l del damunt per a centrar-se en tot allò que realment li interessava.
Entre dos mons que es repel·lien com l’oli i l’aigua: els que es reafirmaven en la unitat de la llengua i la doble denominació de l’idioma i els que exigien una normativització i una nomenclatura substantiva i diferenciada. Altres no dissimulaven la seua manca d’interés.
Resoldre el dictamen per a constituir l’entitat normativa del valencià va ser com un trencaclosques: uns volien que tot quedés en mans de les universitats i altres en les de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. La solució va vindre de les propostes del pare, el filòleg Sanchis Guarner, que ja havia faltat. La introducció del terme “diasistema lingüístic” en l’esborrany va ser una de les claus per a desbloquejar la situació. Un diasistema lingüístic és un conjunt de varietats lingüístiques íntimament relacionades entre si i que es parlen en territoris diversos, com els diferents parlars castellans que es parlen en el món, per posar un exemple. Darrere de cada punt i cada coma estaven Ramon Lapiedra, Rafael Alemany i Joaquin Calomarde “vigilant des de l’atalaia.”.
Cap dels dos bàndols se’n va eixir amb la seua en aquella gènesi de la pau lingüística i alguns ho pagaren amb el descrèdit dins de les seues pròpies files. Joan Romero pel PSPV-PSOE i Camps pel PP assentaren les bases. A la taula es trobaven cara a cara antics enemics irreconciliables. Sanchis-Guarner conta que no fa molt l’exalcalde Joan Ribó, que en aquell temps era secretari general de Izquierda Unida IU, reconegué públicament que oposar-se a la creació de l’AVL en aquells moments va ser un error polític. I segons Sanchis-Guarner… ho va ser.
Una de les notes del secretari del CVC d’aquell temps val la pena llegir-la en la seua integritat:
“14 de juliol de 1998- Ahir, 13 de juliol, dilluns, fou el gran dia. A les 8 del matí ja estàvem al CVC Ramon Lapiedra, Joaquin Calomarde, Ramón de Soto i jo mateix. Primer problema! Ara, Ramon ja no volia els temps verbals condicionals, sinó els imperatius. Calomarde (PP) insistia en el fet que “no es canviara ni una puta coma” i una altra vegada l’esbroncada estava armada. Afortunadament no havíem repartit el text. Finalment, Bonet (el funcionari) ho va arreglar, canviant el condicional que jo havia posat per un altre.
A les 8 i mitja em vaig reunir amb Xavier Casp (el conseller Camps m’havia telefonat la vespra i m’havia demanat que intentara convéncer-lo perquè votara a favor del dictamen o, almenys, s’abstinguera). Li ho vaig oferir tot: la presidència de l’AVL, la Medalla d’Or de la Universitat, etc. Però no hi ha d’haver manera. Al final em digué: ‘Què vols, que isca ací fora… i que em maten?’”
Una bona anècdota aquell dia va ser quan De Soto demanà que es condemnés la manifestació feixista del carrer i Josep Boronat, membre també del CVC, va intentar que es condemnaren “totes” les manifestacions en general.
No fou una iniciativa d’Eduardo Zaplana sinó del seu conseller de Cultura i Educació Francisco Camps i tot va arrancar d’un sopar en el restaurant La Pechina de València entre ell mateix i el conseller. A Zaplana la qüestió del valencià el molestava i volia llevar-se’l del damunt.
Fora estava Juan Garcia Santandreu i un grup violent que tirava ous a la façana de l’edifici, mentre els integrants del CVC, dels dos bàndols, eixien tots plegats en diversos furgons protegits per la policia.
Sanchis-Guarner nega de forma taxativa que tot es preparés amb una reunió Zaplana-Pujol en un mas de Tarragona. Aquella va ser una escenificació teatral més, segons ell, i critica que altres investigacions o testimonis publicats amb anterioritat hagen sigut escrits al dictat.
Dedica el llibre al periodista Pep Torrent “Barraqueta” , que també va intercedir per a aconseguir la tan desitjada pau lingüística… i era un bon amic personal de l’autor.
Del pare parla, sobretot, reivindicant la seua personalitat intel·lectual, malgrat alguns errors polítics que va cometre en vida. Segons ell, el pare va ser extremadament receptiu a l’adulació. Fent un repàs a la situació de la llengua recomana parlar-la, usar-la: “una llengua no mor quan mor l’últim parlant, sinó quan el seu ús es redueix a cercles familiars o íntims. Això… que potser ja ens està passant!”
