Clàudia i Domènec, una parella que sembla de postal: joves, rics, guapos i cultes. Els típics burgesos que, vistos des de fora, sembla que ho tinguen tot lligat i ben lligat. Això de casa enfora.
Fa un temps vaig escriure una tesi sobre l’adulteri femení a la literatura europea —després de més de vuit anys de recerca—, perquè, què voleu que us diga, sempre m’han interessat les històries de dones que, per una vegada, passen de la norma i exploren els seus propis desitjos, encara que siga amb tot en contra. Per això, quan vaig topar amb Fracàs, d’Aurora Bertrana, vaig saber que tenia una petita joia a les mans. Una joia que he considerat l’inici perfecte per al meu periple per La veu dels llibres.
Aquesta novel·la, escrita el 1966, en ple franquisme, s’atreveix a entrar en terrenys incòmodes, allà on les dones decents no es podien permetre ni de lluny traure el cap. Que si el matrimoni, que si les gelosies, que si les escapades secretes…, en fi, un bon merder de passions que no era precisament tema de sobretaula en aquells anys grisos de missa i sotana. Però sí que era tema de preocupació dels homes, pobres homes, que opinaven que “La perfídia i l’art de dissimulació de les dones, fins i tot de les més franques, és incalculable. L’home més llest s’hi perd, amb elles.”
Les coses acaben de complicar-s’hi quan l’amic de la casa, Blai, pintor amb molt de talent, entra en escena i Domènec té la brillant idea de proposar-li que faça un quadre de Clàudia…
Bertrana, nascuda a Girona el 1892, era una d’aquelles dones que no es quedava quieta. A més de ser una de les escriptores catalanes més importants, va viatjar pertot arreu, va crear una banda de música femenina —sí, sí, tota una Spice Girls a la catalana!— i va tenir sempre opinions ben contundents sobre tot plegat. Mentre la majoria callava, cuinava i netejava, ella es dedicava a escriure llibres de viatges com ara Paradisos oceànics i El Marroc sensual i fanàtic, des d’on es va plantar al món amb tota la seua autenticitat i ganes de tocar el voraviu. Però en Fracàs, en lloc de mirar cap a fora, posa el focus ben bé a casa, a la burgesia barcelonina dels anys seixanta, i ens regala una història d’aquelles que et deixen amb ganes de saber com s’acaba el sarau.
Fracàs ens presenta Clàudia i Domènec, una parella que sembla de postal: joves, rics, guapos i cultes. Els típics burgesos que, vistos des de fora, sembla que ho tinguen tot lligat i ben lligat. Això de casa enfora, perquè la realitat era que Domènec tenia un comportament reconeixible en qualsevol fill sa del patriarcat: “aquell caràcter impossible, aquell humor execrable, aquelles crítiques constants del que ella feia o deia. I sempre la seva desconfiança, la seva gelosia.”
El que comença amb un “no, no, mai de la vida” acaba tirant endavant i engega un joc delicat de seducció i gelosia, “un automatisme fàcil i natural” que, evidentment, acaba com el rosari de l’aurora —d’Aurores va la cosa.
Però les coses acaben de complicar-s’hi quan l’amic de la casa, Blai, pintor amb molt de talent, entra en escena i Domènec té la brillant idea de proposar-li que faça un quadre de Clàudia…, nua! Imagineu-vos-ho, el marit donant permís perquè un altre home retrate la seua dona despullada, com si res, segons ell perquè “estic enamorat de la meva dona. Posseeix un cos formosíssim. El vull veure sempre més al meu davant tal com és ara”. Sobretot vol que els seus fills puguen veure sa mare en tot el seu esplendor quan siguen grans… Demencial, sí. Perquè, òbviament, el valor d’una dona és equivalent al de la seua aparença física… Les dones són objectes del desig masculí, i així és com Clàudia se sent amb la proposta del seu marit, qui sols s’interessa pel seu cos, no pas pels seus gustos ni sentiments.
Al principi, tant ella com Blai no ho veuen gens clar, però ja sabeu com va això: el que comença amb un “no, no, mai de la vida” acaba tirant endavant i engega un joc delicat de seducció i gelosia, “un automatisme fàcil i natural” que, evidentment, acaba com el rosari de l’aurora —d’Aurores va la cosa.
I és que Aurora Bertrana se la juga amb els seus personatges i els deixa exposar les seues contradiccions sense filtres. Clàudia no és només una víctima o una temptadora —una femme fatale—, és una dona que intenta trobar el seu espai en un món que li diu constantment què ha de fer i com s’ha de sentir. El mateix passa amb Domènec i Blai, que passen de ser amics inseparables a rivals en un tres i no res. És una història de passions desbordades, sí, però també de les limitacions que la societat imposa a tothom, i especialment a les dones.
Bertrana s’avança al seu temps i fa una crítica subtil però potent de la hipocresia burgesa i de les normes socials que encaixonaven les dones en rols limitats.
I ací és on Fracàs va més enllà d’un simple drama matrimonial. Publicada en un moment en què els llibres escrits per dones eren una rara avis —i menys encara si parlaven d’adulteri femení—, aquesta novel·la es planta amb valentia en un terreny en el qual no hi havia gaire espai per a les veus dissidents. Bertrana s’avança al seu temps i fa una crítica subtil però potent de la hipocresia burgesa i de les normes socials que encaixonaven les dones en rols limitats.
La nova edició de Viena, dins de la col·lecció Petits Plaers, és d’aquelles que fa goig tenir a les mans: petit format, ben cuidat i amb l’encant que fa de bon regalar —o de tenir a la tauleta de nit per anar fent. És una lectura que et recorda que, malgrat les dècades que han passat, les qüestions que planteja segueixen ben vigents. De manera que ja sabeu, si teniu ganes de perdre-vos en un bon triangle amorós i veure com una escriptora dels seixanta es revolta públicament contra les convencions socials franquistes, Fracàs és el vostre llibre. No us decebrà.
