En literatura –com en qualsevol forma d’expressió artística– la intenció és important, però pot esdevenir irrellevant si la realització no està a l’alçada. La consistència d’un poema no queda en absolut garantida pel fet que parli de sentiments elevats, igual com la representació d’un paisatge bucòlic no incrementa, per se, la qualitat d’una pintura; és imprescindible disposar d’un utillatge tècnic que, al seu torn, ha d’estar al servei del talent creatiu, aquella qualitat indefugible que no és fàcil de definir, però sí de detectar.
La trama mateixa, hàbilment esquitxada de sorpreses i girs de guió subtils, però estructurada i resolta amb precisió d’orfebreria.
Per això, el propòsit d’homenatjar el cinema negre nord-americà de mitjan segle XX amb una novel·la de gènere policíac resulta tan atractiu com complex de satisfer. Aquells films, amb les seves composicions ombrívoles i els seus personatges de moral ambigua, han deixat enregistrats en la memòria dels cinèfils guions formidables, escenes icòniques, diàlegs espurnejants… Queda clar, doncs, des del minut u, que a un art d’aquest nivell no se li pot fer honor amb una història plana confegida a base de figures adotzenades.
I fa goig de constatar que Anna Casamitjana ha superat el repte amb bona nota. La narradora barcelonina, que ja en la seva anterior novel·la Ànima d’acer (2017) havia deixat caure alguna pinzellada de violència i de misteri, s’ha cabussat ara decididament, amb Flors per a un cadàver, en un gènere que té, a casa nostra, representants de la talla de Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo o Andreu Martin.
Introduccions i descripcions de mesura justa, ni esquemàtiques ni embafadores, que enclouen petites reflexions sobre la vida que els personatges o la mateixa veu narrativa van deixant caure com qui no vol.
El primer encert que cal remarcar de l’obra és la trama mateixa, hàbilment esquitxada de sorpreses i girs de guió subtils, però estructurada i resolta amb precisió d’orfebreria. En les històries de fantasia il·limitada –tan del gust d’alguns–, quan el protagonista es troba acorralat al fons d’un carreró sempre pot aparèixer un ésser dotat de superpoders que el rescata en el darrer moment emportant-se’l a una dimensió paral·lela. Tanmateix, amb un fil argumental versemblant la solució només pot provenir de l’enginy de l’autor i de la seva capacitat per fer quadrar el trencaclosques, tal com ens han demostrat de manera difícilment superable Hammett, Chesterton, Conan Doyle o Agatha Christie.
L’assumpte –un empresari de San Francisco, de passat tèrbol, mor a casa seva en circumstàncies estranyes poc després d’haver contractat els serveis d’un detectiu per localitzar una dona– es troba contextualitzat per introduccions i descripcions de mesura justa, ni esquemàtiques ni embafadores, que enclouen petites reflexions sobre la vida que els personatges o la mateixa veu narrativa van deixant caure com qui no vol. Bons exemples d’això podrien ser l’entrevista de Paige Campbell amb sor Guadalupe –possiblement un dels moments àlgids de la novel·la– o el paràgraf inicial del capítol titulat “Rosario”, que ens introdueix, com en un pla seqüència cinematogràfic, en l’atmosfera d’un club nocturn fora d’hores.
Tots els ingredients hi són oportunament administrats i juguen amb correcció el paper que els pertoca, així com l’àmplia galeria de dramatis personae –inclosos els secundaris– no deixen d’exhalar un cert escalf d’humanitat.
En un homenatge planificat a consciència en tots els seus detalls, es comprèn que no hi podien mancar ni el whisky a dojo –bourbon, és clar–, ni un saxo interpretant temes de jazz clàssic en un soterrani ple de fum, ni una femme fatale amb voracitat amatòria… Ni tan sols una multa per aparcar precipitadament el vehicle davant d’una boca d’incendis. Però tots els ingredients hi són oportunament administrats i juguen amb correcció el paper que els pertoca, així com l’àmplia galeria de dramatis personae –inclosos els secundaris– no deixen d’exhalar un cert escalf d’humanitat.
Vistos tots aquests encerts –i encara d’altres, com el fet que una de les claus de resolució de l’entrellat sigui un llibre col·locat en un lloc inapropiat de la biblioteca–, podríem parlar d’un treball que frega l’excel·lència si no fos per una mancança, que no es pot obviar, en forma de revisió gramatical i ortotipogràfica poc acurada. I és llàstima. Cal confiar que l’autora i el seu entorn ho tindran en compte en el futur de cara a noves aventures editorials. En qualsevol cas, a controlar de més a prop els processos de publicació se n’aprèn amb l’experiència, però l’aptitud per a escriure es té o no es té.
