“La joia cremant del Neva”
S’ha esmicolat en bocins de plata
El mirall, i m’hi he –emmirallat.
Avui voleu cap a casa,
Cignes, cignes estimats!
Fites, 23
Marina Tsvetàieva (Moscou, 1892- Ielàbuga, 1941) va ser una de les poetes més admirades de Maria-Mercè Marçal, i una de les que va traduir. El seu vers cru i melòdic s’endinsa des dels cantells del món d’entreguerres, amb els plecs dissecats per a arbrar el seguici vivent de la seva obra. Els versos em captiven com fils d’ardència que emboliquen albada i nit, com si no hi hagués un enfora del somni. Llegeixo que el 1922 Tsvetàieva s’exilia a Berlín, on viu al barri de Wilmensdorf, a onze quilòmetres d’on visc. Després emigra a Praga, s’establiria a París el 1925. El 1939 tornà a l’URSS, on la repressió estalinista s’enduria la seva filla i el seu marit.
Com silencis en una partitura, els versos degoten, pesen i obliguen a una lectura reposada. El temps es vertebra a través de dues instàncies que s’acaronen l’una a l’altra: l’amor, en totes les seves formes, i el ritu.
Ens arriba el cavalcar d’aquesta fondària amb la traducció de Laia Malo, i amb un pròleg de Miquel Cabal que ens la situa en el paisatge epocal i simbòlic. Com silencis en una partitura, els versos degoten, pesen i obliguen a una lectura reposada. El temps es vertebra a través de dues instàncies que s’acaronen l’una a l’altra: l’amor, en totes les seves formes, i el ritu. Tsevtàieva, inspirada i corpresa per les rimes de la poesia popular eslava i també per la simbolista Zinaida Hippius (Beliov, 1869-París, 1945), de qui va pouar assíduament. Els guions esdevenen marques d’una talaia i d’un repòs, insistint en les presències dels talls, com en l’acte de cisellar el metall –un dels processos més delicats en orfebreria– en el magma dels paratges anímics que s’hi dibuixen.
La presència de la seva terra natal es troba enfondida en les siluetes vegetals: “M’aturo i escolto i esgrano una espiga / I una cúpula fosca – la veu m’engabia” (91). El recorregut vivencial de la seva joventut s’afona en el contrast entre les imatges del gra i les cúpules bulboses. També pesa el fet del dol colgat per la guerra: “Hauria de ser –rere aquesta arbreda / El poble on vaig viure jo (76)”.
I la visió nocturna es balanceja entre una pulsió eròtica i vitalista i una deriva melancòlica, flamígera: “Sota una lluna blava, blavíssima / Em vas encendre –el bes–” […] “vull un regal més valuós –fulgor– (31)”.
Hi conflueixen símbols condensats com ara les joies –els anells– símbols d’unió, els astres –significants d’un Urwelt o món originari. I la fixació en els estels, en comunió amb una delicadesa que la traducció de Malo ha sabut captar i fendre:
“S’encengueren i apagaren estels,
–¿d’on deu venir, tanta tendresa?
S’encengueren i apagaren també
Altres ulls, davant dels meus.” (22)
La presència de la seva terra natal es troba enfondida en les siluetes vegetals: “M’aturo i escolto i esgrano una espiga / I una cúpula fosca – la veu m’engabia”
La veu poètica que s’hi desplega apareix també com unes ales, en contacte amb un cel que guarda una fe inmarcescible en la paraula i en el gest, com un adveniment. En concret, el cigne: “I no és per’xò que em daren ales precioses, dues, / perquè el batec del cor estigués alliberat…”
Entre un to sacre, el vers oníric i el traç vivaç de la llengua oral, Tsvetàieva escriu també des de la senzillesa de la vida quotidiana, que lliga magistralment amb la delicadesa dels símbols vegetals i el substrat musical que és al sotabosc de tota la seva obra lírica, i que la traducció ha sabut transvasar: “A la taverna, on hi ha pecats, xavalla, sang, forats, traïdories – / aquí, Trinitat del meu esperit, / alça’t: Lliri – Cigne – Lira!”. I en la unió dels elements astrals i del foc, on el jo poètic es transforma en flama, esdevé portadora de les veus d’antany, així com dels ressons de la tradició i les cançons gitanes: “Ah, el duar gitano, al paradís, a l’alba ben prest –¿te’n recordes, de l’airet del matí i de l’estepa d’argent?”, així com de les arts endevinatòries i les dites populars.
La segona part va adreçada a Anna Akhmàtova, a qui anomena “criatura folla de les nits blanques”, i a qui dedica els versos més bells del poemari. I del seu nom: Anna Akhmàtova “aquest nom – és un sospir gegant i cau en l’anonimat d’una abissal fondària” (79). I la lliçó de Tsvetàieva era, potser, aquesta: la de l’exigència d’estimar allò que muta, que beu i es transforma i mor, com una bellesa que es transforma en consonància amb el temps: una actitud que no es deixa minvar ni domar, sinó que s’obre a l’escolta i observa i canta tot allò que ha observat – viscut – sentit: en definitiva, estimat.
I la visió nocturna es balanceja entre una pulsió eròtica i vitalista i una deriva melancòlica, flamígera: “Sota una lluna blava, blavíssima / Em vas encendre –el bes–”.
A través dels seus versos desfilen i es balancegen els amors, les passions i la senzillesa del compartir, l’oferiment d’una veu que se sap finita i que ve a cantar allò que li ha sigut donat sobre la terra: “cercava i cercava pel meu front ample / no pas ulls, estels tan sols”. En el gest que salva, parla a Eros, i a l’Est: “Que amb el jove Est, cara a cara, / vaig cercar pel meu front ample / no pas roses, brots d’albor”. I del compromís amb l’art i la vida, fins a les darreres conseqüències.
Així, celebrar la traducció de Tsvetàieva, que ha sabut captar el revers d’aquest camí de fites –fosques, mes alhora d’una llum vivent, cegament il·luminadores-– que l’autora va llegar, amb el cant i amb la ploma d’aquella au de qui ella prenia, prestat, el nom i els seus misteris: cigne, o ocell fènix que canta en el foc.
