En l’autoretrat epistolar que Joan Fuster va enviar a Josep Pla perquè redactés el seu Homenot, va deixar escrit una mena de testament cultural i alhora imperatiu categòric destinat —no solament— a valencians: “no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i ‘en forma’ al País Valencià, uns quants equips d’intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure —o almenys d’intentar-ho— aquesta societat en perpètua somnolència digestiva…”. D’aquella frase, i de les visites al número 10 del carrer Sant Josep de Sueca —la Tertúlia de Joan Fuster—, va sorgir, efectivament, un estol de noms que han donat forma al camp cultural català del darrer mig segle, tant literari com acadèmic, editorial, i la política.
Tots aquests llibres, sumats als articles de periodisme polític i literari, han convertit Serra en un dels escriptors valencians més interessants i autor de referència de l’editorial Afers.
Xavier Serra (Sueca, 1967) forma part de la segona lleva del relleu fusteria; i a aquella mítica tertúlia va dedicar un dels seus llibres més interessants: La tertúlia de Joan Fuster (2012). Anteriorment ja havia publicat algún llibre important: Biografies parcials. Els 70 al País Valencià (2009), primer volum d’un projecte que ja en compta quatre: sobre els nascuts després de la guerra (2011), L’època crítica (2015) i l’Impuls (2018); Homenots valencians des de Josep Iborra i Germà Colón fins a Vicent Olmos i Vicent Partal.
Pel camí ha publicat dos llibres sobre Història social de la filosofia catalana (2010), La filosofia en la cultura catalana (2013), dues aportacions interessants més enllà del que Fuster va considerar l’any 1969 “un cert dèficit de filosofia”, i un singular llibre il·lustrat, A peu de foto (2012), en col·laboració amb el fotògraf Francesc Vera. Tots aquests llibres, sumats als articles de periodisme polític i literari, han convertit Serra en un dels escriptors valencians més interessants i autor de referència de l’editorial Afers.
Precisament aquesta històrica editorial amb seu a Catarroja, va fer un punt d’inflexió l’any 2021 amb la creació d’una nova col·lecció, Narrativa, que, entre els primers títols va publicar el debut narratiu de Serra, Espurna (2021), al qual va seguir El vicecònsol (2022), i que culmina, pel moment, en aquest Final d’imperi (2024).
Fer visible, gràcies a la literatura, allò que resta invisible entre els grans fets històrics i el seu relat consensuat pel poder. Des d’Aristòtil, el que no poden explicar els historiadors, ho han d’explicar els escriptors.
Des de la seva primera novel·la, que pren com a marc narratiu els primers moments de la resistència antifranquista, passat per la segona, en què la narració es desenvolupa en una escena de la guerra freda a València, ja va quedar clar que Serra és un narrador inclassificable —la qual cosa és dir ben poc, perquè en realitat forma part d’una fornada d’escriptors que, a la nostra literatura i la literatura europea, escriuen de manera calidoscòpica, entre la història, el relat, el periodisme literari, la crònica i el memorialisme, i que dona com a resultat unes novel·les que podríem qualificar d’intrahistòriques, o microhistòriques, amagades a les esquerdes del grans relats oficials.
Gràcies a questa complexa voluntat d’estil, Serra aconsegueix, també en la seva tercera obra narrativa, fer visible, gràcies a la literatura, allò que resta invisible entre els grans fets històrics i el seu relat consensuat pel poder. Des d’Aristòtil, el que no poden explicar els historiadors, ho han d’explicar els escriptors; i es veritablement interessant que aquesta línia narrativa —no del tot ficcional— sigui empesa per la millor editorial d’assaig d’història del país.
En aquest sentit, que Xavier Serra sigui un bon historiador és una de les claus dels seus relats; però els seus coneixements no el porten a fer novel·la històrica, sinó relats sobre la història, com un estrat més del palimpsest. En el cas de Final d’Imperi, un díptic narratiu format per “Final d’imperi” i “Setze anys a Califòrnia”, dos relats sobre el moment en què va pondre’s el sol definitivament a l’imperi espanyol, que aporten unes reflexions molt escaients ara que Espanya sembla reivindicar el seu orgull imperial, amb artilleria bibliogràfica feixuga i amb el recolzament de l’extrema dreta institucional.
Un díptic narratiu format per “Final d’imperi” i “Setze anys a Califòrnia”, dos relats sobre el moment en què va pondre’s el sol definitivament a l’imperi espanyol, que aporten unes reflexions molt escaients ara que Espanya sembla reivindicar el seu orgull imperial.
Curiosament, llibres com el de Roca Barea, Imperiofobia (2016), entre d’altres, pràcticament no han tingut resposta seriosa, a banda de la de José Luis Villacañas, Imperiofilia y el populismo nacional-católico (2019). D’altra banda, en la bibliografia hispànica sobre postcolonialisme, per exemple Imperios de papel (2003), Maria José Vega, en documenta tots els casos de literatura postcolonial però ni esmenta el cas espanyol, és a dir, castellà. Tampoc hi ha cap resposta o digressió en la literatura. És evident que el nacionalisme cultural espanyol no pensa qüestionar-se les seves pètries essències pàtries.
Cal remetre’s a un poeta barceloní, Jaime Gil de Biedma, per a trobar alguna meditació literària al respecte, el seu “Informe sobre la administración general en Filipinas”, inclòs en les seves memòries, Retrato del artista en 1956; però ho fa amb unes altres prioritats literàries i no literàries, i en un arxipèlag que fa més de mig segle que ha aconseguit la independència, com a delegat d’una empresa, Compañía General de Tabacos de Filipinas, en les oficines de la qual Gil de Biedma feia veure que treballava —en realitat, escrivia poemes. El fet que només en quedi l’edifici a la Rambla de Barcelona, però transformat en un hotel de luxe amb el nom Hotel 1898, és també molt significatiu.
“Final d’imperi” narra —a partir dels quaderns d’un jove valencià, Joaquim Bonet, que viatja com a soldat de lleva a les Filipines— com aquelles posicions militaritzades es trobaven en plena descomposició, tant material com moral:
“A Bonet el sorprengué que tots els nadius, tant a Cavite com de San Roque i Caridad, homes, dones i nens fumessin cigars. Els soldats rebien puntualment les seves racions de tabac. La Companyia General de Tabacs de Filipines era la major indústria de l’arxipèlag i es podia dir, fins i tot, que la totalitat de l’administració civil en aquelles illes tenia com a objectiu aplanar el camí a la companyia comercial”.
Però tot just un any abans de l’arribada del soldat Bonet hi havia hagut una manifestació a Manila en què es demanava que els frares fossin expulsats de la colònia, la qual cosa va ser rebuda per la premsa catòlica de Madrid amb peticions de dimissió del ministre d’Ultramar, …l’erudit català Víctor Balaguer! —Els camins de la intertextualitat són inescrutables.
Forces colonials cristianes, interessos comercials molt febles basats en l’explotació dels recursos naturals, contrasten amb una població local formada per oriünds de les illes emboscats a la selva impenetrable, musulmans revoltats, i els seguidors d’algun líder local gairebé messiànic, com un tal Pedro Cuevas, convertit en Datu Calun, als quals calia sumar els Conjurados, que contínuament ataquen els destacaments espanyols.
Unes notes bibliogràfiques molt importants per comprendre la seva operació narrativa: les memòries del soldat Josep Bonet, i les publicacions històriques sobre la campanya a Mindanao del general Weyler, la Noticia de la provincia de California, impreses a València entre 1794 i 1795, la biografia de Josep Sales.
A les casernes, ordres absurdes, defenses precàries, trasllats d’una illa a un altra per a controlar revoltes cada cop més freqüents, que com més va més confirmen la descomposició de la tropa i la fragilitat de la seva posició.
Mentrestant, el soldat valencià, que havia tingut la sort de ser designat per a tasques administratives, pot mantenir un perfil discret, ho anota tot; alterna la crònica estricta amb d’altres interessos: “amb minuciositat enciclopèdica, Bonet anotava en els seus quaderns els noms dels arbres que trobava en aquelles illes”. Però, al seu voltant, la natura és còmplice dels habitants que contínuament paren emboscades a les tropes, cada cop més negligents i desmoralitzades; soldats embogits que es maten entre ells, o víctimes fàcils dels atacs dels musulmans o dels seguidors del Datu; amb el rerefons d’un nacionalisme filipí il·lustrat encapçalat per l’escriptor José Rizal.
Un punt d’inflexió s’esdevé a l’illa de Panepe, l’endemà de salpar un vaixell amb tropes cap a una altra illa; és el cas d’un coronel que després d’un sopar amb el segon comandant, el metge de l’expedició i un frare a la casa comunal de la tribu, protagonitza una escena sorprenent:
“L’endemà, els que havien dormit a l’interior de la casa van anar sortint a rentar-se i prendre cafè i, en veure que el coronel trigava, hi van enviar l’ajudant perquè el despertés. Però com que el coronel no responia tampoc els requeriments de l’ajudant, anaren a veure què passava i trobaren el coronel al llit, tot esquitxat de sang, empunyant el revòlver amb la mà dreta. S’havia posat el canó a la boca i s’havia engegat un tret al paladar”.
Un fet més que, al·legoritzat per la prosa de Serra, mostra de manera subtil la insuportable situació de la colònia, en la qual els Estats Units ja començaven a intervenir i on els xinesos ja controlaven pràcticament tot del comerç, especialment de queviures i que, a l’horitzó, tenia la britànica i pròspera Hog-Kong.
El relat es tanca amb el retorn en vaixell de Bonet a casa seva, al cap de tres anys vestit d’uniforme —en alguna ocasió saltant del llit en samarreta i calçotets, per fer front a una escomesa rebel.
Salpa des de Cavite, hores en mar que li permeten reflexionar sobre el què ha vist:
“les reflexions el portaren a comparar Isabela de Basilan [un dels ports on havien estat derrotats] amb Hong Kong, que al seu parer eren llocs molt semblants. En a penes mig segle la colònia britànica s’havia convertit en una ciutat amb esplèndids edificis d’estil victorià i un gran port que atreia tota la navegació i tot el començ d’Orient, en canvi, els quatre carrers enfangats d’Isabela continuaven tancats dins d’una rústega palissada”.
El contrast, més el pas del temps i la perspectiva, mostren com la crisi de les societats imperials, que també acabarien desintegrant-se en tots els casos, és intuïda per la mirada d’un jove soldat amb un quadern:
“en retornar a València, Bonet passà tres dies divertint-se a la ciutat. Al quart dia, va pujar a un tren que anava cap al sud, entre hortes. Arribà a Ondara passada la mitjanit. Feia tres anys i mig que havia sortit de casa”.
Un cop Bonet torna a casa, les Filipines poden donar-se per perdudes.
Un narrador-historiador omniscient i enciclopèdic que acull citacions dels escrits memorialístics dels seus protagonistes amb una claredat narrativa que, si bé es cert que alenteix el ritme del relat, permet gaudir-lo de manera més profunda.
El segon relat del díptic ens trasllada a una colònia força oblidada, precisament per la manera com va perdre’s: Califòrnia. La toponímia d’aquell Estat encara mostra les evidències: San Francisco, San José, Palo Alto, Los Ángeles, Sacramento, San Diego… però en la seva realitat actual hi ha un esplendor que, evidentment, no existeix a les altres colònies perdudes en la crisi del 98.
El relat comença en el moment en què, després de l’expulsió d’Espanya dels jesuïtes, es produeix el seu relleu a les missions colonial pels dominics. Com en el cas de Filipines, la narració dona visibilitat a un personatge que escriu als seus quaderns les peripècies personals dins aquest fet col·lectiu, un altre valencià anomenat Pasqual Josep Manuel Vicent Joan, que empra el nom de Lluís Sales, del qual ens diu: “el convent de predicadors de València contenia la més dilatada i vetusta biblioteca de la ciutat. Per tant Sales sortí del seu convent amb una enorme càrrega d’erudició inútil”.
En aquest predomina la sensació de naufragi permanent, tant a terra ferma, com al mar, dominat per la pirateria anglesa. Tal com narra Serra, la situació de Califòrnia era una qüestió més internacional que nacional:
“En el darrer quart del segle XVIII, les potències europees mostraven un interès creixent per la costa nord-oest del continent americà, que els espanyols consideraven territori de la seva sobirania per la butlla Inter Gaetera. El 1778 el capità Cook explorà el litoral nord-americà del grau 43 de latitud fins a l’estret de Bering, cercant el famós pas del nor-oest, que unís el pacífic amb l’Atlàntic. Els russos feia temps que havien establert factories a Unalaska i les illes Kodiak, on comerciaven amb pells de llúdria. Pells que generalment enviaven al mercat de Kiakhta, a la frontera amb Mongòlia, i que despertaren l’interès dels aventurers de les colònies britàniques d’Àsia”.
Com pot imaginar-se, la població nadiua, les tribus índies d’aquest far west, tenien poc o gens a dir, mentre els religiosos espanyols d’una o altra congregació els miraven de conduir pel camí de la fe cristiana.
Com en el cas anterior, el relat s’acaba amb el retorn del protagonista a València, després d’una travessia marítima plena de tempestes i atacs dels pirates.
“El darrer viatge de Sales, de Cadis a València, sembla que va ser ràpid i tranquil. D’acord amb els preceptes de l’orde dominica, ingressà al convent de Predicadors i inicià llavors, a quaranta-cinc anys, una vida còmoda. Els gremis i les confraries de la ciutat el convidaven a predicar assíduament en festes i novenaris. Adquirí, fins i tot, una certa notorietat com a orador, tant en la llengua del país com en la de la Cort. L’arquebisbe de València era llavors l’il·lustrat Fabián y Fuero, que abans havia estat prelat de la diòcesi mexicana de Puebla de los Ángeles”.
Roda el món i torna al …convent.
Serra afegeix unes notes bibliogràfiques molt importants per comprendre la seva operació narrativa: les memòries del soldat Josep Bonet, i les publicacions històriques sobre la campanya a Mindanao del general Weyler, la Noticia de la provincia de California, impreses a València entre 1794 i 1795, la biografia de Josep Sales escrita pel dominic Alfonso Esponera, i els Apuntes históricos sobre las misiones fundades en California por religiosos dominicos. Aquesta nota final és important perquè mostra l’honestedat de l’autor.
Un autor convencional de novel·la històrica hauria invisibilitzat aquest material, per tal d’impostar una erudició que resulti convincent al lector de best-sellers històrics. Però Serra fa una cosa molt més interessant: crea un narrador-historiador omniscient i enciclopèdic que acull citacions dels escrits memorialístics dels seus protagonistes amb una claredat narrativa que, si bé es cert que alenteix el ritme del relat, permet gaudir-lo de manera més profunda. Així es fa la història, des de Michelet: amb narracions infraordinàries o extraordinàries, però narració. Bona literatura.
