S’hi defensa la importància d’una filosofia crítica davant la superficialitat de la lectura i el pensament ràpids, tan presents en les societats modernes. La filosofia no estableix lleis universals com la ciència, però sí que ofereix sistemes conceptuals.
Norbert Bilbeny, a Filosofia per sortir de casa, defensa la filosofia —que bàsicament ell assimila a la metafísica i que naix, d’acord amb Aristòtil, a partir de la nostra capacitat de meravellar-nos davant de l’espectacle del món— com una pràctica quotidiana essencial per entendre la realitat i cercar el sentit de l’existència. La seva proposta rescata una tradició que veu la filosofia com un exercici viu i dinàmic, vinculat al diàleg i a l’exploració del món.
L’expressió “sortir de casa” il·lustra la necessitat de transcendir els límits establerts, tant físics com intel·lectuals, i subratlla la importància d’una actitud filosòfica inquieta i compromesa. Se’ns convida, per tant, a redescobrir la filosofia no com una disciplina abstracta, sinó com una guia per a la nostra existència.
Bilbeny fa constantment ús de l’oposició d’idees, tant en el contingut com també en l’estructura del llibre —al capítol dedicat a l’ésser de Parmènides succeeix el capítol dedicat a Heràclit— i, a la manera hegeliana, vol fer síntesi entre aquestes nocions oposades. Ho fa bàsicament a partir de l’ètica, el caràcter i la veritat —a la qual dedica tot l’últim capítol—, conceptes que apareixen al llarg del text.
L’autor aposta per un equilibri entre responsabilitat personal i transformació social. Si bé cada individu ha de ser conscient del seu paper en el món, la construcció del destí no pot dependre exclusivament de l’esforç individual.
S’hi defensa la importància d’una filosofia crítica davant la superficialitat de la lectura i el pensament ràpids, tan presents en les societats modernes. La filosofia no estableix lleis universals com la ciència, però sí que ofereix sistemes conceptuals que condicionen el nostre pensament i acció, des de corrents com ara el racionalisme de Descartes fins al pensament idealista de Hegel.
En aquest sentit, l’autor aposta per un equilibri entre responsabilitat personal i transformació social. Si bé cada individu ha de ser conscient del seu paper en el món, la construcció del destí no pot dependre exclusivament de l’esforç individual, sinó també de les condicions en què es desenvolupa la seva vida. D’aquesta manera, la filosofia esdevé no només un instrument d’autoconeixement, sinó també una eina per a la reforma social.
El text connecta aquesta reflexió amb diferents visions sobre el destí i la llibertat, des de la revolta de Camus fins a l’acceptació serena dels estoics com ara Sèneca i Epictet. En última instància, Bilbeny defensa una concepció dinàmica de la vida, on l’individu no està sotmès a una fatalitat inamovible, sinó que té un cert marge per transformar la seva experiència i donar sentit a la seva existència.
Connecta aquesta reflexió amb diferents visions sobre el destí i la llibertat, des de la revolta de Camus fins a l’acceptació serena dels estoics com ara Sèneca i Epictet.
Un dels aspectes més interessants del llibre és l’esment a la crisi de la veritat en la societat contemporània, marcada per la postveritat i la manipulació informativa. Bilbeny denuncia com a hores d’ara les emocions sovint pesen més que els fets objectius en la formació de l’opinió pública, cosa que debilita el pensament crític i que podria donar lloc a una “dictadura subtil, basada en la manipulació i en la desinformació”. Davant d’això, l’autor defensa el paper de la filosofia com a “guardiana de la veritat”, i recorda la importància de la raó davant la retòrica buida.
Bilbeny parteix de la màxima d’Heràclit, “el caràcter de l’home és el seu destí”, per analitzar com les nostres decisions configuren el futur. Aquesta idea xoca amb la visió neoliberal actual, que responsabilitza l’individu del seu èxit o fracàs sense tenir en compte les condicions socials i econòmiques. Així, l’autor critica la reducció de l’ètica a un acte de voluntarisme individualista que ignora les desigualtats estructurals que condicionen les oportunitats de cada persona:
“En la societat massificada i igual, el caràcter, seguint encara Heràclit, és la nostra possibilitat de destí personal. Creiem avui que la moda i l’estatus personal és allò que ens protegeix d’un destí impersonal. Però estem enganyats. Ens fem destí pel caràcter i el treball sobre la pròpia persona, i aquest és l’únic senyal de la individualitat”.
M’agradaria destacar la importància que Bilbeny atorga a l’humor—en general i concretament en la tasca de filosofar.
Per acabar, m’agradaria destacar —perquè no és habitual en un llibre sobre filosofia— la importància que Bilbeny atorga a l’humor —en general i concretament en la tasca de filosofar. Resulta que, quan el pensament filosòfic s’allunya de les preocupacions del món real i queda atrapat en una zona de confort intel·lectual, corre el risc de prendre’s massa seriosament. Recordem que en el Nom de la rosa l’existència d’un segon llibre de la Poètica d’Aristòtil dedicat a la comèdia suposava un perill perquè subvertia la por i l’obediència i qüestionava el poder establert. Cal mantenir, per això, la capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos, perquè:
“Sense humor no hi ha ironia, però tampoc llibertat ni tolerància. L’humor és un antídot contra la credulitat i els entusiasmes perillosos o simplement ridículs. (…) Així, veiem com els enemics de l’humor són els mateixos que els de la filosofia, perquè no entenen l’humor com un acte de la intel·ligència, sinó com una conspiració, un revulsiu de l’ordre establert amb efectes personals i socials.”
