Si alguna cosa ens ensenya L’home que es va perdre, de Francesc Trabal, és que perdre pot ser un art. La novel·la, publicada el 1929, ens fa la pregunta: què passa quan comences a perdre allò que pensaves que et definia i quan deixar de tenir possessions –físiques i emocionals– esdevé una forma de trobar-te a tu mateix?
Decideix transformar la pèrdua en la seva pròpia obra mestra. Perdre es converteix en la seva obsessió, fins al punt de crear una empresa d’especialització: l’ofici de perdre coses.
La novel·la, tot i el seu caràcter aparentment lleuger i humorístic, aborda qüestions profundes sobre la inutilitat del llenguatge convencional, la naturalesa de la realitat i la llibertat individual, tot plegat sota una capa d’“humor pur” que desafia les expectatives del lector.
Lluís Frederic Picàbia, un fabricant de Sabadell, decideix transformar la pèrdua en la seva pròpia obra mestra. Perdre es converteix en la seva obsessió, fins al punt de crear una empresa d’especialització: l’ofici de perdre coses. Però no estem parlant de la típica pèrdua. No és senzillament un mòbil oblidat al banc de la plaça. Poden ser deu paraigües, tres màquines fotogràfiques, divuit bastons, les joies de la Corona sueca, un edifici de vint-i-quatre pisos a Nova York o, per què no, una secretària. El més curiós de tot és que cada pèrdua no el fa sentir-se més perdut, sinó més connectat amb el seu propòsit a la vida.
Al principi de la novel·la, Picàbia és un home integrat en la societat, amb una promesa i una posició social definida. La pèrdua de la seva promesa desencadena una transformació: rebutja els rols que la societat li imposa –productivitat, matrimoni, èxit– i es redefineix a través de la pèrdua.
Les relacions amoroses en la novel·la no es desenvolupen com una història d’amor tradicional, amb trobades apassionades o conflictes emocionals detallats. Més aviat, l’amor es presenta com una absència, una cosa perduda i que no es pot recuperar. Aquesta absència sembla alimentar la tendència de Picàbia a perdre altres coses, com si volguera omplir el buit emocional amb un joc absurd de pèrdues materials i simbòliques.
Deu paraigües, tres màquines fotogràfiques, divuit bastons, les joies de la Corona sueca, un edifici de vint-i-quatre pisos a Nova York o, per què no, una secretària. El més curiós de tot és que cada pèrdua no el fa sentir-se més perdut.
La novel·la juga amb els diferents significats del verb “perdre” en català —perdre alguna cosa, però també perdre un partit, perdre el seny o simplement perdre’s un mateix—, que serveix com a eix temàtic i reflexiu. Trabal porta els lectors a un territori desconegut on la pèrdua deixa de ser un drama i es transforma en una passió. Aquesta és una de les grans ironies que Trabal desplega al llarg de la novel·la: la pèrdua, un acte que sembla tan devastador en principi, es converteix en el mitjà per trobar-se un mateix.
El llibre s’inscriu en la línia de l’avantguarda. Ací, avantguarda no vol dir només un estil literari trencador, sinó una actitud radical davant la vida. De fet, el nom de Picàbia és una al·lusió directa a Francis Picabia, una de les figures del dadaisme. L’humor absurd que treballa Trabal és una crítica a la rigidesa de la societat de l’època. De la mateixa manera que els dadaistes o els surrealistes feien, ell utilitza la paradoxa de la pèrdua per parlar d’allò que ens fa humans: el caos, l’atzar, la incomprensió de l’univers que habitem.
El protagonista és un antiheroi completament despistat. Tot en ell és desubicat: la seva obsessió per perdre coses, la seva incapacitat per connectar amb els altres de manera convencional i la seva recerca insaciable d’una identitat que sembla que mai no arriba. Picàbia no és una persona com les altres, és l’encarnació d’una voluntat de desordre total, d’allò que es perd quan es deixa de seguir les convencions socials. El que perd, al final, és la pròpia realitat.
Un territori desconegut on la pèrdua deixa de ser un drama i es transforma en una passió. Aquesta és una de les grans ironies que Trabal desplega al llarg de la novel·la: la pèrdua, un acte que sembla tan devastador en principi, es converteix en el mitjà per trobar-se un mateix.
El geni de Trabal és que, mentre ens parla de la pèrdua com una metàfora de la crisi d’identitat, ens fa riure. I ens fa riure perquè el mateix acte de perdre objectes tan dispars ens sembla ridículament allunyat de la nostra realitat. Però, alhora, ens adonem que la pèrdua en la vida quotidiana també és una miqueta absurda: perdre les claus, perdre una oportunitat, perdre temps. I, de sobte, ens trobem davant de la tragèdia humana amb una rialla còmplice que fa que, tot i la seva absència de sentit, aquesta pèrdua sigui la que ens defineix.
L’humor també entra a través de la crítica a la societat. La desmesura amb què Picàbia perd i obre una mena d’empresa de pèrdues té una gran dosi de sarcasme. Perquè si la societat de l’època es mostra massa ordenada, rígida i preocupada pel que sembla important –les possessions, la figura de l’home d’èxit, l’ideal social–, Trabal ens mostra la fragilitat d’aquests ideals. Com el protagonista, tots estem en risc de perdre el que pensem que ens defineix. I quan això passa, potser només queda acceptar-ho amb un somriure i buscar el camí cap a la llibertat, tal com fa Picàbia.
De manera que la pròxima vegada que perdes alguna cosa —una clau, una oportunitat o fins i tot el teu sentit de la realitat— pensa en Lluís Frederic Picàbia. Potser, només potser, estàs a punt de descobrir que perdre és la manera més inesperada de guanyar. Perquè, al capdavall, com diu Picàbia: “Perdre i trobar! Inaudit! Arravatador! Ultraatraient!”.
