Seguisc David Moragas des que tenia un blog i explicava com n’estava, d’enamorat de Gràcia. En els seus apunts pujava textos o vídeos breus en què, entre altres, narrava Gràcia com qui narra algú de qui s’està penjant. Des que freqüente Barcelona, de fet, no puc evitar mirar-me Gràcia amb els ulls de Moragas i, malgrat la gentrificació, malgrat el punt esnob i fins i tot malgrat l’inici de despersonalització que pateix, es fa difícil no deixar-se dur per aquest districte lluent, divers i seductor, que ens fa l’ullet a aquells que gosem eixir del Gòtic.
Primera novel·la. Escrita des d’un jo extraordinàriament versemblant, adreçada a un tu que anirem descobrint, la narració comença amb un crush. I, per bé que podria ser-ne un de qualsevol, perquè “Tinc un crush així cada setmana”, hi ha alguna cosa que va desballestant aquesta afirmació.
Moragas, a més d’escriptor, és guionista i director de cinema. Encara amb el record del blog, em vaig mirar el seu film A Stormy Night (2020) i el curt Demà ho deixem (2022), que han merescut la nominació, respectivament, a millor muntatge i a millor curt dels Gaudí. En l’un i en l’altre demostrava ja no sols la capacitat de captivar-nos amb l’estampa, sinó també amb els personatges, l’ambientació i les contradiccions dels discursos que ens volem contar a nosaltres mateixos o als altres.
Fervor (La Magrana, 2024) és la seva primera novel·la. Escrita des d’un jo extraordinàriament versemblant, adreçada a un tu que anirem descobrint, la narraciócomença amb un crush. I, per bé que podria ser-ne un de qualsevol, perquè “Tinc un crush així cada setmana”, hi ha alguna cosa que va desballestant aquesta afirmació fins que no, no es tracta d’un crush qualsevol. Aquest xic s’ha enamorat. I no un poquet: des de les puntes dels dits dels peus fins als cabells entremaliats de la coroneta.
Els gais d’aquesta generació necessitem històries que no parlen de repressió o d’eixides de l’armari traumàtiques. Perquè, per sort, ja podem abordar altres problemes. Com ara saber si hem menjat prou fibra, si aquesta samarreta ens queda bé o com encaixem el matrimoni heteropatriarcal satisfet d’un germà que es casa per l’església.
Per això, també, he de dir que Fervor m’ha ajudat a entendre un poc millor els llocs comuns d’un col·lectiu i una generació amb els quals, tot i formar-ne part, no m’hi he acabat de trobar còmode mai, malgrat la desimboltura amb què s’hi han mogut alguns amics, coneguts i saludats. Per això, precisament, la novel·la m’hi acosta més i em fa els personatges més pròxims: hi veig aquests amics, coneguts i saludats que m’expliquen eixides de farra i sexe desenfrenat mentre em faig unes rosetes a la butaca de casa.
Fervor m’ha ajudat a entendre un poc millor els llocs comuns d’un col·lectiu i una generació amb els quals, tot i formar-ne part, no m’hi he acabat de trobar còmode mai, malgrat la desimboltura amb què s’hi han mogut alguns amics, coneguts i saludats.
D’alguna manera, Fervor és una mena de How I met your mother —o de Friends, també, que el narrador no pot deixar de veure malgrat com de malament envelleix—, amb amics i companys de pis amb qui compartir festa i confessions alhora que cada dia hi ha algú nou al llit, encara que no siga the one. Semblaria que the one és aquest tu a qui el jo s’adreça, i contempla, i estima, i cavalca, però això entraria en contradicció amb la manera com té d’entendre les relacions. O no.
Aquesta és, potser sense pretendre-ho, una de les claus de la novel·la. Com construïm el discurs sobre qui —i amb qui— som. Com arrangem la necessitat de tendresa amb la de ser estampat fortament contra la paret. O la de pronunciar les paraules “projecte de vida” i no recordar per què tenim aquest mal de cap ni saber ben bé qui hi ha a l’altre marge del llit. O, encara, com lamentem la precarietat però no volem un ascens en aquesta empresa perquè això ens hi lligarà encara més. En definitiva, com fem per casar el compromís i l’estabilitat emocional i econòmica amb la urgència del que és nou, diferent i lliure.
A banda de les peripècies al llit i a la sala de ball, crec que és especialment encertat el dibuix del Gerard, l’amic gai amb qui té el pacte implícit de no passar mai a res més. Tots dos s’acompanyen en els moments més àlgids i també en els més greus. I coneixem el Gerard no solament per les estones i converses en què ell acompanya el protagonista, sinó també en aquelles en què el protagonista l’acompanya a ell. Aquests detalls no solament omplen el personatge de veritat: també el converteixen en el més fàcil d’estimar.
Encara que la relació del narrador amb el seu germà és ben diferent, i que aquesta complicitat no hi és, d’alguna manera hi ressonen alguns ecos: l’admiració, les experiències compartides i un afecte profund. Ací, però, apareix l’altre gran eix de la novel·la, que encara contrastarà més en relació amb la mare i el pare: el xoc de cosmovisions i generacions:
“Entenc que res és tan simple com pensar que la caiguda de les torres bessones, la guerra de l’Iraq, les dues crisis financeres, el canvi climàtic, la dècada del procés, la pandèmia o el genocidi a Palestina han fet la meva època més dura que la seva.”
Em fa els personatges més pròxims: hi veig aquests amics, coneguts i saludats que m’expliquen eixides de farra i sexe desenfrenat mentre em faig unes rosetes a la butaca de casa.
Diu això i, malgrat que sap que és injust assegurar que aquesta època és més dura, no es pot estar de dir-ho. “Als trenta la mare tenia dos fills, un pis hipotecat i la certesa que el Miquel i jo tindríem sempre menjar a taula. Jo tinc una aspiradora”. És cert. Tanmateix, aspira ell als dos fills i a la hipoteca? I la mare, quines alternatives viables tenia?
Mentre llig, jugue a discutir amb els personatges de Moragas i el seu món urbà, viu i enlluernador, entranyable i atractiu. Ens hi porta de la mà amb un gran domini de les tècniques narratives, estil directe lliure i jocs de trencament de l’espai i del temps de la prosa. I, potser, amb alguns tocs de vocabulari recurrent del camp semàntic, de fet, dels equilibris de gestió emocional a què s’ha vist abocada aquesta generació.
Des de la butaca, amb les rosetes, passege per la Barcelona de Moragas amb les inseguretats, les conviccions i els dubtes del jo que ens ho descriu. Patim, riem i traiem samarretes amb ell. I no puc evitar pensar en aquells apunts al blog i com n’estava, aquest xic, d’enamorat de Gràcia. Com n’està, aquest xic, d’enamorat.
