Els poemes parteixen d’eixos que es van podant, que es van badant, que es van destriant i es van esvaint cap a un destí.
Begonya Mezquita (1968), de Sagunt, ha publicat diversos llibres de poesia, des que va iniciar la seva singladura amb El perfecte somriure (1989). Va formar part de l’antologia Dotze poetes joves valencianes (2000). Ha participat en recitals de poesia i ha fet muntatges poètics, alguns, amb l’escriptor Manuel Rodríguez Castelló. Llicenciada en Filologia Catalana a la Universitat de València, i dedicada professionalment a l’ensenyament, va formar part del llançament i embranzida d’Edicions del Buc, amb la seva obra Parlem als ulls (2014). És un recull on ens va deixar algunes perles. “M’he desfullat a poc a poc del negre etílic i he refet el camí escales amunt: el desig sempre és al final de l’escala, com una mossegada amarga.”
El seu nou llibre, també publicat a Edicions del Buc –dirigida per Francesc Bononad, Vicent Botella, Josep Martínez i Pau Sanchis–, és encapçalat per tres cites d’autores de referència: Maria Mercè Marçal, Sylvia Plath i Anna Montero. Els poemes parteixen d’eixos que es van podant, que es van badant, que es van destriant i es van esvaint cap a un destí. “Actives cada record, no ets capaç de més. Arribarà el temps del nesprer amb el vent encès. Una solsida i un vespre, un mot que se’n va cap a l’espai que crema, un adeu sense mà.”
Ens planteja composicions temporals, fràgils, dures, viscudes, de dies de tardor, amb foscor, amb dolor als dits, “un riure que no és plor ni pecat.” Ens parla de situacions contretes al límit, com totes les situacions particulars i concretes que es viuen, sempre al límit, siguin en una dimensió o en un altra. No hi ha diferències en els límits viscuts, superats, sigui la felicitat o sigui la tristesa, sigui el dolor o sigui la malaltia.
Els poemes parteixen de la dolorosa experiència quan va patir un ictus. És així com ens parla d’inquietuds, d’estats d’angoixa quan esclata la nit, en el moment d’anar a dormir, però no sempre la nit està feta per dormir i reposar.
Els poemes parteixen de la dolorosa experiència quan va patir un ictus. És així com ens parla d’inquietuds, d’estats d’angoixa quan esclata la nit, en el moment d’anar a dormir, però no sempre la nit està feta per dormir i reposar. “T’ofegues en la nit, acluques els ulls a la porta de la son.” La nit té moltes nits que no poden dormir, molts neguits i molts espasmes que es van succeint de poble en poble, de segle en segle.
Les tribulacions són ben descrites. Ens parla d’un cos foradat, amb el fred històric i la nit glaçada. Begonya Mezquita busca la força de l’existència. És així com ens parla de la seva ferida, del seu motiu per escriure. Ens parla d’un muscle inert, del dit del polze, de l’aixella, d’una cicatriu, de les marques, de la pell, de les parts del seu cos que li provoquen mal. “Donaries temps per retrobar la llum.”
Ens parla del dolor viscut a l’hospital, una descripció com el tall d’un cirurgià, dels espais neutres, higiènics. “Els qui habiten les sales asèptiques dormen sense treva.” Les seves precisions telegràfiques aporten elements poètics: “cercàveu la lluna damunt la ferida.” Constata, de fons, l’ictus que va patir. “Fins llavors, diria que mai no havia mort.” Les paraules són reveladores, dures. Ens va aportant emocions, especialment, quan descriu l’enyor pel seu cos actiu, mòbil. Ens parla, lògicament, de la recuperació, de l’aire al mig del ventre.
En altres poemes es percep un desig de permanència i de vitalitat expressiva: “que la fi del món no em trobe callada.”
Ens evoca el setembre, un mes de canvis, de fronteres, entre el passat i el futur. “Doneu-me un tros de barana i una reixa, un fum sense tenebra, un calendari, un desig a la geniva, doneu-me un cim.” Força, impuls, voluntat. En tot, ens escriu el destí, la duresa de la mort. “Els teus passos aniran al costat de les pedres blanques del riu.”
Els seus cants es van enfilant, desglossant: “L’aire s’enduia la pedra blanca del riu, la teva companyia.” I el cant va contemplant el seu món més a l’abast, donant una llàgrima al mar. Una bella i poderosa imatge. Quan parla amb les persones absents, ens parla d’uns fets intensos, físics, naturals, i s’adhereix a tots ells, “a la pols blanca en què es converteixen les pedres del riu.” Les pedres, les pedres que descriu tenen moltes tonalitats, moltes formes i figuracions de transmetre el temps. Ens parla, per exemple, d’un home que col·leccionava pedres.
En altres poemes es percep un desig de permanència i de vitalitat expressiva: “que la fi del món no em trobe callada.” Amb la fortalesa per superar la ferida, es pregunta de forma sublim: “Com creix el desig? El sents, aquest afany de cims?” La bellesa de la paraula feta.
