Entre les publicacions de Nèstor Novell (Gandia 1953) sobreïxen els dos llibres que publicà en col·laboració amb Josep Sorribes: el monumental Nou viatge pel País Valencià, on en repassen l’economia, la societat, l’organització territorial i el seu futur possible, basant-se en un exhaustiu recorregut per totes les comarques valencianes i en entrevistes a experts de cada lloc; i Notícia del País Valencià. Fer país. 60 anys d’idees, estudis i reflexions, escrit amb motiu del centenari de Joan Fuster i dels 60 anys de la publicació de Nosaltres els valencians, on estudien la qüestió nacional dels valencians i realitzen propostes per a superar-ne les mancances. Després d’aquestes obres assagístiques, Nèstor Novell ens sorprèn ara amb una obra de caràcter narratiu: Exilis. A recer de l’absència.
Rescatar de l’oblit les vivències traumàtiques d’unes quantes d’aquestes persones ignorades que, si bé van nàixer a Gandia, representen inductivament la generalitat dels perdedors.
L’exili massiu provocat per la derrota republicana en la darrera guerra civil espanyola continua despertant un viu interès dels historiadors, però se centra especialment en individualitats intel·lectuals, com es constata en Laberintos, Revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, dirigida per Manuel Aznar i editada des de l’any 2002 per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana; o també en el fet que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua nomenara el 2023 Escriptor de l’Any els autors valencians de l’exili.
Ara bé, en l’exposició commemorativa i el catàleg corresponent, eixamplaren el camp a científics, arquitectes, artistes plàstics, músics, metges… Vides truncades i una gran pèrdua de talent i modernitat per a la societat. Però ells només són una part de la gran multitud anònima, al voltant de 500.000 persones, que travessaren les fronteres perquè sentien la seua vida amenaçada. Altres romangueren a casa i patiren presó, ajusticiament o, en tot cas, hostilitat contínua i una repressió acarnissada.
El llibre de Nèstor Novell es proposa rescatar de l’oblit les vivències traumàtiques d’unes quantes d’aquestes persones ignorades que, si bé van nàixer a Gandia, representen inductivament la generalitat dels perdedors. De fet, l’autor només les esmenta pel nom de pila per tal d’universalitzar-les. Algunes de les històries que insereix li les contà la seua mare; altres són fruit d’entrevistes amb exiliats retornats o amb els seus familiars. Però també, per tal d’aprofundir en l’ambient i les circumstàncies, ha pogut comptar amb el precedent de narracions autobiogràfiques d’altres conciutadans que reviuen l’època o alguns fets concrets com ara Damià Català, Gonçal Castelló, Àngels Malonda o Josep Rausell.
Algunes de les històries que insereix li les contà la seua mare; altres són fruit d’entrevistes amb exiliats retornats o amb els seus familiars.
Però sobretot el llibre traspua una extensa i variada bibliografia: des dels laments dels membres de la Generación del 98 fins a les teories pseudocientífiques dels psiquiatres Vallejo Nájera i López Ibor, justificadores de l’homofòbia i la persecució dels dissidents polítics, passant per les proclames militars o les prèdiques eclesiàstiques en què es fonamentava el nacionalcatolicisme franquista i s’emparaven moralment els seus executors.
Gonçal Castelló en les seues Memòries d’un gandià, publicades pel CEIC Alfons el Vell, asseverava que va ser escriptor perquè el seu poble sabera els anys dramàtics que havia viscut i per contrarestar la repetida afirmació que la història l’escriuen els vencedors. Primordialment es considerava un memorialista que donava fe del desastre i n’assenyalava els causants.
Nèstor Novell, en l’obra que ens ocupa, també té una voluntat de denúncia. Tant dels fets que hi succeïren com de la Transició a la democràcia, un pacte per l’oblit que igualava víctimes i botxins i impossibilita una veritable reconciliació, que exigiria la recuperació de la memòria dels vençuts i la seua dignificació perquè les noves generacions pogueren construir un nou humanisme sobre bases sanes i fermes. Però el seu llibre és, sobretot, una construcció literària on s’entremesclen la narració, amb uns personatges principals ben dibuixats, immersos en el terrible context sociopolític i econòmic de postguerra, i l’assaig, per les reflexions que sovintegen, en ocasions amb la llicència de la intercalació de citacions textuals il·lustratives.
El llibre s’estructura en cinc capítols. Els títols dels quatre primers comparteixen trets semàntics: “Exclusió”, “Exili”, “Expatriació” i “Fugida”. I en el darrer, “Memòria”, es reclama conèixer la veritat per tal d’assolir la dignitat democràtica.
En cinc capítols. Els títols dels quatre primers comparteixen trets semàntics: “Exclusió”, “Exili”, “Expatriació” i “Fugida”. I en el darrer, “Memòria”, es reclama conèixer la veritat
El text s’inicia amb la seqüència corprenedora de l’afusellament, al cementeri de Gandia, de 20 reclusos per un intent de fuga de la presó de l’Escola Pia. A continuació pren la paraula Anna, que conta en primera persona les calamitats viscudes, amb oracions curtes, que confereixen fluïdesa a la narració, i un registre lingüístic apropiat i versemblant. El marit, pres a Sant Miquel dels Reis i després afusellat i llançat a una fossa comuna; la botiga i la casa requisades, els càstigs infamants, les cartilles de racionament, l’estraperlo, l’ostracisme… Per a sobreviure, acoblant-se a la hipocresia social, haurà de cercar una aliança amb un veí, Forquilletes, que corria perill per enlletgir la viril racialitat espanyola amb la seua desviada orientació sexual.
La introducció d’un personatge secundari, Dolors, permet el contrast d’opinions, un recurs que l’autor sol emprar per tal de matisar un discurs que en cap moment vol monolític. Així s’hi estableix l’antítesi entre abans i després del daltabaix bèl·lic en què es contraposen el model d’escola pública, el paper de la dona, la transcendència a través de la fe cristiana o la utopia social i la dissemblança entre els assassinats comesos per un grup de milicians incontrolats i l’extermini fredament planejat per un Estat que s’afanyava a esclafar els avanços socials republicans i les persones que il·lusionadament havien col·laborat a aconseguir-los, i ara encapçalaven la gran massa de desafectes.
En el segon capítol, “Exili”, es narren les atzaroses peripècies vitals de Josep Maria, sense esmentar-li el cognom, Tarrassó, darrer alcalde republicà de la ciutat. El seu embarcament en un vaixell desviat a Orà, la llarga estada al port per la prohibició de baixar a terra i el posterior internament en el camp de refugiats de Relizane. Recollí la dura experiència en un quadern, no sabem si real o fictici, del qual s’hi reprodueixen algunes pàgines.
El text s’inicia amb la seqüència corprenedora de l’afusellament, al cementeri de Gandia, de 20 reclusos per un intent de fuga de la presó de l’Escola Pia.
La resta del text es fonamenta en una conversa amb el personatge, que relata records fragmentaris i anècdotes que l’autor completa i emmarca històricament en un llarg període que es remunta a la manca de consolidació de l’estat nació pel fracàs de la revolució liberal i el paper que hi jugà l’església catòlica, dogmàtica i conservadora, que alhora generava anticlericalisme. I s’allarga fins a la Transició a la democràcia, que menystingué l’esforç modernitzador de la República, que no exigí que es depuraren responsabilitats i que consentí la pervivència dels franquistes en llocs crucials de l’estructura social.
En el camp de Relizane, els exiliats valencians mantenien tertúlies i vius debats, que s’hi expliciten, amb discussions polítiques, especialment sobre les divergències entre la CNT i el PCE en l’enfocament de la guerra, i també sobre el colonialisme, els berbers i la llengua amazic, o el valencianisme, amb la participació del destacat poeta, autor teatral i periodista Eduard Buïl, que després fou traslladat a l’inhumà camp de treball de Bouarfa per a la construcció del ferrocarril transsaharià. D’altra banda, una carta del germà de Josep Maria des del camp de concentració d’Argelers, descriu les condicions degradants que suportaven els que hi havien anat a parar després de travessar la frontera francesa.
La protagonista del següent episodi és Marina, casada amb un comerciant taronjaire. Al juny de 1936, en enterbolir-se la situació política, el matrimoni marxà al Marroc, on posseïen una gran extensió de conreu. Les seues circumstàncies, per tant, són totalment diferents a la resta. Es tracta d’una expatriació voluntària i preventiva.
Vuit anys després, Marina, liberal, empresària i catòlica, però no beata, regressa breument a Gandia, on constata la desolació en què s’ha sumit la ciutat, abans pasqua alegre i ara quaresma depriment, amb famílies de dol, penúria, delacions i persecució dels vençuts i dels dissidents. La situació d’algunes dones era tan desesperada que podien caure en la prostitució o haver de recórrer als avortaments clandestins, un tràngol que s’hi descriu cruament: “A l’endemà, la germana menuda, de deu anys, hagué de dur a la comare els dos fetus en dos cabassos, embolicats en paper de diari i coberts amb unes penques, perquè se’n desfera.”
L’objectiu de Marina era el permís d’exportació, que només es podia obtenir amb influències polítiques. Ho dificultava l’autarquia del règim. Per tant, és un capítol centrat en la situació socioeconòmica. De tornada a la moderna Casablanca, manté reunions amb importants funcionaris i empresaris espanyols que maquinen negocis a l’ombra del poder.
La següent història la protagonitza una altra dona forta, Amàlia. Professora d’institut, encarcerada en la immediata postguerra mentre el seu marit, metge de professió, quedà internat al camp d’Argelers. Amàlia parla en primera persona, la qual cosa transmet proximitat amb el lector, contundència i versemblança. Descriu el confinament a la presó Provincial i l’ambient de les preses i les condemnades a mort, que no volen “sentir romanços de les monges ni del capellà”.
Reeixit en la conformació psicològica dels personatges centrals, especialment les dones coratjoses enfront de l’adversitat, tot i que la perspectiva és coral i representativa de la col·lectivitat.
Quan l’amuntegament a les presons esdevé insuportable, en surt en llibertat condicional i decideix eixir d’Espanya amb el seu fill. És, per tant, un exponent del segon exili, causat per la insistent fustigació venjativa. Comença aleshores un emocionant itinerari cap a la llibertat fins a arribar al Vallespir, més enllà de la ratlla, guiada per Llibert, un maqui fugat del camp d’Albatera. La felicitat del moment es manifesta en uns fragments de delicat lirisme, remarcables en un llibre tan dur. El seu desig de realització personal la farà integrar-se en cercles culturals de la Catalunya Nord i emprendre en solitari una nova etapa emancipadora.
El capítol final és una mena d’epíleg que tanca el cercle. Clàudia, periodista que viu a Barcelona, filla d’Anna, la primera heroïna del llibre, sent la necessitat de trencar el silenci, escorcollar la memòria i escriure les seues vivències de postguerra perquè les netes puguen llegir-les i construir un món millor; i també per passar el dol, que li havien sostret, tot i que no s’esvairà mai del tot; i per no sentir-se còmplice, per omissió aquiescent, de l’engany de la Transició modèlica, convertit en relat oficial.
Així doncs, Clàudia és l’autora ficcional dels textos precedents, que configuren una narració que uneix el passat, el present i un futur, que voldria esperançat, on aquests actes no es pogueren tornar a repetir.
Exilis és un llibre ben concebut, interessant i colpidor. Reeixit en la conformació psicològica dels personatges centrals, especialment les dones coratjoses enfront de l’adversitat, tot i que la perspectiva és coral i representativa de la col·lectivitat. Presenta un complet panorama global, ben documentat, d’una època obscura i cruel, defugint el sectarisme. I finalment és un llibre necessari en un moment en què la reescriptura de la història, difosa per poderosos altaveus mediàtics, juntament amb la promulgació de lleis dites de concòrdia malden per esborrar la reivindicació de la memòria històrica, que reclama veritat, justícia i reparació.
