La detectiva Apol·lònia Guiu és la primera investigadora de les lletres catalanes. La creà Maria Antònia Oliver (1946-2022) en aquest llibre, Estudi en lila, el primer de la trilogia que forma amb Antípodes i El sol que fa l’ànec. Coneguda com la primera detectiva privada feminista, va revolucionar la novel·la negra als anys vuitanta gràcies a, pràcticament, ser una dona en un món d’hòmens i, sobretot, sobreviure-hi.
Així doncs, aquest personatge esdevé clau en el desenvolupament de la literatura catalana, atés que serà la primera veu de la denúncia social contra la violència que reben les dones.
Una obra pausada, amb mil branques obertes, que triguen prou a concloure’s. És una lectura exigent, sí. Posa a prova la paciència del públic lector actual, acostumat a les trames de consum ràpid.
L’autora, Maria Antònia Oliver, va dir en les entrevistes que la considera amiga seua, que han viscut massa experiències juntes. Ella, que també va treballar en una agència de detectius –on va començar a escriure–, dona naixença a Lònia Guiu, probablement per millorar la seua vida, ja que considera que això és escriure: com somiar, com viure una vida paral·lela.
De vegades, conéixer l’autora d’un llibre és essencial perquè et captive. Això passa amb Estudi en lila, que per a entendre’l has de saber que l’autora pertanyia a la generació literària dels 70, i que escrivia juntament amb Monserrat Roig o Benet i Jornet; que feia guions de televisió i ràdio del moment; que va entrevistar, entre d’altres, Mercè Rodoreda; que va encarregar-se, durant molts anys, de fer tasca de traductora, sovint en col·laboració amb Jaume Fuster, el seu marit; que va guanyar el premi a la traducció de la Generalitat de Catalunya (1985) per Moby Dick; que va rebre un transplantament de cor i que deixà d’escriure en morir el seu home…
Aquest context és imprescindible per entendre com estan retratats els personatges, així com per a assimilar la paciència que s’ha de tindre amb aquesta lectura. A hores d’ara que tot és instantani, parem i llegim una obra pausada, amb mil branques obertes, que triguen prou a concloure’s. És una lectura exigent, sí. Posa a prova la paciència del públic lector actual, acostumat a les trames de consum ràpid.
Lònia investigarà dues desaparicions paral·leles, sense res a veure ni personalment ni professional. Tanmateix, les trames s’aniran creuant durant la novel·la.
Però quan hi entres, ja no en pots eixir. En tan sols 198 pàgines tindrem temps de desesperar-nos, de voler-ne més i de cansar-nos. I és que sí, la vida d’una dona detectiva és esgotadora. Lònia investigarà dues desaparicions paral·leles, sense res a veure ni personalment ni professional. Tanmateix, les trames s’aniran creuant durant la novel·la per oferir-nos un final que ens farà comprendre que al remat, per sobreviure, les dones han de contraatacar.
Així doncs, sempre es tria el feminisme, que esdevé un dels fils conductors de l’obra i la travessa com una columna vertebral. No només perquè la protagonista siga una dona en un món, el de la investigació privada, dominat per hòmens, sinó perquè tot el relat naix d’una denúncia col·lectiva contra les violències que pateixen les dones. Oliver no escriu per entretenir, sinó per sacsejar. Per tant, el feminisme ací no és eslògan, és supervivència. Lònia Guiu no idealitza la seua condició de dona: la pateix, la qüestiona i la defensa.
El seu cos i les seues decisions són contínuament jutjats –com els de totes les dones. I ella, tot i les contradiccions, continua caminant, sobreviu. L’autora, a través d’aquesta veu tan pròxima i tan viva, ens recorda que el feminisme també consisteix a oferir espai a les històries silenciades, a fer visibles les víctimes i a denunciar estructures que encara avui perduren. De fet, sembla una disbauxa parlar de feminisme en 2025 mitjançant un llibre publicat l’any 1985, no?
No cau en el morbo ni en la fredor policial. Ací hi ha cor. Hi ha enyorança de casa, d’una illa que es fa present en els pensaments més íntims. Tot i que la novel·la se situa a Barcelona, l’ombra de Mallorca sempre hi és.
L’actualitat de l’obra, doncs, es fa palesa pel tractament del feminisme, però també per la caracterització dels personatges. El caos que envolta Lònia us farà d’espill mentre la llegiu: qui no ha tingut mai mil coses per fer i no n’ha fet cap? Qui no s’ha oblidat mai de menjar, de dutxar-se o d’on estava aparcat el cotxe, per anar tan atabalada?
La protagonista ens regala, enmig de situacions impossibles, reflexions quotidianes, banals i iròniques que trenquen amb la tensió del moment. N’és un bon exemple: “Em vaig adonar que de feia una bona estona un grill m’estava foradant el cuc de l’orella.”
Aquestes intervencions posen un toc d’humor a moments d’intriga i fan que la lectura siga més lleugera i dinàmica, ja que ens retornen al món real, al món de la protagonista. I és que Lònia Guiu no només és la primera investigadora de les nostres lletres; és una dona normal, contradictòria, impulsiva i idealista.
Té un secretari home —cosa inèdita en el moment— i viu en el caos d’una vida que no li dona treva. És empàtica, vegana, independent i tossuda. A moments es desborda, però mai no es ven. Té principis morals que posarà per damunt dels professionals i això és el que la fa especial, que a pesar de les circumstàncies tràgiques i catastròfiques, ella veu clara la solució. I, tot i que no és gens fàcil, pren decisions resolutives que potser xoquen amb la professionalitat, però mai no amb la seua moral.
Molt més que una novel·la negra. És una declaració. És una denúncia. És una finestra a un món que, si bé ha canviat, encara guarda massa silencis i amaga massa crims. I per això cal tornar-hi.
No obstant això, l’univers d’Estudi en lila és ple de foscor: violacions, suïcidis, tracta de persones i màfies que mouen els fils per sobre dels cadàvers. Però la novel·la no cau en el morbo ni en la fredor policial. Ací hi ha cor. Hi ha enyorança de casa, d’una illa que es fa present en els pensaments més íntims. Tot i que la novel·la se situa a Barcelona, l’ombra de Mallorca sempre hi és. De vegades com una escapatòria a l’exasperant rutina, de vegades com a única eixida a la vida: “Potser no me n’aniria només una setmana a Mallorca. Potser hi tornaria per sempre”
L’illa configura una arrel fonda que connecta la protagonista amb el paisatge, amb la llengua i amb una manera d’entendre el món que li proporcionarà una veu única i tendra.
Al capdavall, Estudi en lila és molt més que una novel·la negra. És una declaració. És una denúncia. És una finestra a un món que, si bé ha canviat, encara guarda massa silencis i amaga massa crims. I per això cal tornar-hi. Perquè mentre hi haja dones com Lònia Guiu, la literatura catalana continuarà tenint una veu que investiga, que incomoda i que sobreviu.
