Quatre apartats: “Vida, poesia i memòria”, “Obres de prosa”, “Estil, temes i símbols” i “El meu, el nostre Estellés”
Escriure sobre llibres d’autoria col·lectiva no és gens fàcil, i menys encara quan, com aquest, són tan heterogenis, tan volgudament heterogenis. Caure en el parany de la descripció individual de cadascuna de les aportacions és massa llaminer. Anar-te’n a la superficialitat d’oferir-ne unes pinzellades generals també pot esdevenir fatídic. En fi, que faré el que podré.
Permeteu-me dir, d’entrada, que m’agrada molt el plantejament general de l’obra, que està pensada com una lectura de Vicent Andrés Estellés feta exclusivament per dones, per dotze dones que, des del periodisme, l’àmbit acadèmic o la creació literària, especialment la poesia, ens ofereixen la seva mirada sobre el que, sens dubte, és el millor poeta valencià contemporani en llengua catalana i —no em cansaré de repetir-ho— un dels millors poetes europeus de la segona meitat del segle XX.
Lourdes Toledo, que amb bon criteri ha coordinat l’edició, ha distribuït les col·laboracions en quatre apartats: “Vida, poesia i memòria”, “Obres de prosa”, “Estil, temes i símbols” i “El meu, el nostre Estellés”, bastant descriptius perquè no calgui que en faci cap exegesi. A banda d’això, signa una excel·lent introducció, que parteix de la idea fonamental que “Estellés no ha desaparegut mai del nostre escenari literari i cultural” i:
“Llegir una obra, rellegir-la, retrobar-la, descobrir-la o redescobrir-la, ensopegar amb allò que no sabíem o no coneixíem. En definitiva, celebrar un escriptor —persona i llegat— és, o hauria de ser, oferir-li una continuïtat, una durabilitat i un sentit en la memòria, i en l’espai, als carrers, als teatres, a les escoles, a les nostres llars, a les llibreries, i a les biblioteques.”
Isabel Añó, Irene Mira, Antònia Cabanilles, Xènia Dyakonova, Meritxell Matas, Maria Àngels Francès, Glòria Bordons, Fanny Tur, Begonya Pozo, Irene Rodrigo i Susanna Lliberós.
El recull de textos del llibre reforça perfectament aquesta idea. Les autores que acompanyen Toledo en aquest projecte editorial són Isabel Añó, Irene Mira, Antònia Cabanilles, Xènia Dyakonova, Meritxell Matas, Maria Àngels Francès, Glòria Bordons, Fanny Tur, Begonya Pozo, Irene Rodrigo i Susanna Lliberós.
Respecte a les biografies, voldria remarcar que la majoria són valencianes, però que també hi ha representació de les illes Balears i del Principat de Catalunya —Xènia Dyakonova va néixer a Sant Petersburg però es va establir al Principat fa més de vint anys. Les dates de naixement crec que també són pertinents. Tenim autores nascudes des del 1953 fins al 1990. Estellés és, per tant, pancatalà, tansnacional i intergeneracional.
Bons articles d’investigació —a mi m’han resultat molt interessants— però també hi ha passatges d’intimitat creativa, de diàleg amb el poeta, que esdevenen deliciosos.
Entre les aportacions, segons el meu parer, n’hi ha de ben brillants. Seria injust, però, no dir que algunes em sembla que no estan a l’altura de la qualitat mitjana de l’obra. Seré discret, però, i us deixaré a vosaltres decidir on col·loqueu cadascun dels textos. Al capdavall, potser, la qualitat pot ser tan relativa com la diversitat d’ulls amb què llegim un llibre o el que esperem quan n’obrim les pàgines.
Crec, això sí, que en el context del controvertit centenari del poeta de Burjassot que vam tenir durant el 2024, un llibre com aquest ha de ser celebrat. Que diferents autores, des de la seva perspectiva, ens vulguin mostrar què ha representat Estellés per a elles és tot un regal.
Comprovar com Estellés ha estat estímul creatiu i ben sovint vital per a escriptores que ens han ofert al llarg dels anys un treball intens i coherent és, sens dubte, una demostració plausible de l’impacte del tot positiu del conjunt de l’obra estellesiana.
I diguem-ho clar: que alguns polítics hagin volgut que el centenari d’Estelles hagi estat controvertit potser no ha fet més que fer-li una publicitat impagable amb diners, perquè els sopars Estellés i les mostres d’estima envers el poeta s’han multiplicat arreu del país i puc donar fe que fins i tot han traspassat les nostres fronteres, perquè vaig assistir a un sopar Estellés al Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, en què van participar una seixantena d’alumnes, que van gaudir amb les cançons de Pau Alabajos i van recitar Estellés amb la mateixa passió que podríem trobar en qualsevol poble del nostre país, però amb un lleuger accent anglès.
En Estellés: mirades i records, hi trobareu bons articles d’investigació —a mi m’han resultat molt interessants— però també hi ha passatges d’intimitat creativa, de diàleg amb el poeta, que esdevenen deliciosos. Ben probablement és la part més excepcional del recull: comprovar com Estellés ha estat estímul creatiu i ben sovint vital per a escriptores que ens han ofert al llarg dels anys un treball intens i coherent és, sens dubte, una demostració plausible de l’impacte del tot positiu del conjunt de l’obra estellesiana.
Em rellegeixo i em fa l’efecte que he caigut en tots els paranys possibles. M’ho veia venir. Ja m’ho perdonareu.
