“Gràcies” és la paraula que usem per expressar el nostre agraïment, més enllà de quan l’emprem com un mer formalisme. Gràcies és també el títol que ha elegit Carme Riera per batejar el seu darrer llibre. Ja sabem que la tria dels títols és una operació delicada perquè hi entren en joc elements designatius –literaris i descriptius– i qüestions comercials –individualització del producte, ganxo publicitari, etc. –; òbviament en un llibre de les característiques d’aquest –un text on l’autora, entre molts altres aspectes creatius, teoritza sobre per exemple l’elecció dels noms dels personatges–, supose que optar per un títol o un altre ha estat molt meditat. Com meditada devia ser la tria dels títols per als dos primers llibres que l’autora mallorquina va publicar.
L’agraïment –Gràcies–, que va adreçat a les lectores i lectors, és el motor d’arrancada d’aquest assaig que és molt més que unes memòries literàries, escrites amb l’excusa que fa cinquanta anys de la publicació del primer llibre de l’autora.
Els llibres s’obrien amb dos relats que, a més de donar nom al conjunt, eren complementaris. Aquells títols, recordem-ho, eren dos decasíl·labs bellíssims: Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines. Bellíssims per la sonoritat, però també pel gust de salobre que desprenen i que acorden tan bé amb aquells dos relats que van suposar un abans i un després en la nostra literatura recent.
I l’agraïment –Gràcies–, que va adreçat a les lectores i lectors, és el motor d’arrancada d’aquest assaig que és molt més que unes memòries literàries, escrites amb l’excusa que fa cinquanta anys de la publicació del primer llibre de l’autora: Te deix, amor, la mar com a penyora.
Vint-i-set capítols breus, com vint-i-set càpsules de la memòria i píndoles de reflexió sobre la creació, componen el llibre. Carme Riera, com en una conversa amb nosaltres, ens obri les portes de la seua cuina o del seu despatx i ens va oferint algunes de les claus de la creació dels seus llibres, alhora que en fa un repàs a la seua narrativa que, amb cinquanta anys d’ofici, ja és extensa.
Tot i que ara i adés fa referència a la seua faceta de professora de literatura, en aquest repàs a la seua obra exclou els estudis acadèmics sobre literatura i història literària. Però malgrat això, algunes de les reflexions més interessants, les trobem quan ens explica la retroalimentació d’aquestes dues facetes que se sobreposen en la seua quotidianitat i que li fan acabar el capítol XIII – “Més sobre el meu doble ofici” – amb una frase que ben bé és un aforisme: “Escrivim per donar testimoni d’allò que hem perdut.”
Ens obri les portes de la seua cuina o del seu despatx i ens va oferint algunes de les claus de la creació dels seus llibres, alhora que en fa un repàs a la seua narrativa que, amb cinquanta anys d’ofici, ja és extensa.
Com ja hem comentat abans, el text va mesclant record i confessió, reflexió i explicació. I això, Riera ho fa com qui va mostrant les estances de la casa que habita: ens va obrint portes d’armariets i ens deixa fer una ullada —al meu gust massa ràpida— ara al rebost i després a un dormitori, al mateix temps que ens comenta la genètica d’alguns dels seus personatges amb qui conviu i parla.
Òbviament hi ha estances que no obri i portes que deuen estar protegides amb pany i clau, encara que hauríem volgut entrar-hi i entretenir-nos-hi, i hem de reprimir la queixa que el llibre no haguera tingut unes vint o trenta pàgines més. Tot i això, entre el conjunt de records, confessions, ací i allà trobem el comentari sucós del censor de Te deix, amor…, o com, quan sent pràcticament una nena, va escoltar d’una persona que ho sabia de primera mà que, a Albert Camus, “li agradaven totes” i d’això, molts anys després, ella en faria matèria literària.
O també l’explicació sobre el nostre pronom de primera persona plural –nosaltres–, que no té marca de gènere, cosa que li va permetre ocultar fins a l’últim moment el sexe de les protagonistes. En canvi, en la traducció al castellà, no pogueren recórrer al nosotros / nosotras i hagueren de fer martingales per mantenir l’ambigüitat fins al final.
Gràcies de Carme Riera és un llibre que, dins les lectures personals, l’emparente amb altres llibres que comparteixen l’ànsia dels seus autors i autores per explicar els misteris de la creació literària. He de reconèixer que sent passió per aquests tipus de text quan són escrits des de l’experiència personal, des del cor i des del cervell.
“La capacitat fabuladora permet això [inventar mons, etc.] i molt més sense oblidar defensar allò per a què la literatura també serveix: establir un compromís moral amb la llibertat, la tolerància i la dignitat humanes.”
Pense ara, per exemple, en alguns llibres de Jaume Cabré –El sentit de la ficció o Les incerteses– o de Rosa Montero –La loca de la casa o El peligro de estar cuerda–, entre altres. I Carme Riera a Gràcies ens ofereix també la seua aproximació a l’enigma del naixement de la fabulació literària. En aquest sentit, cap al final del text, el tema va prenent gravetat i ens deixa algunes perles per a la reflexió com ara aquesta: “La creació literària és, per una banda —i la figura de Xahrazad reforça aquesta creença—, un intent apassionat i desesperat de parar rateres, d’estendre filats per tal de matar la mort o almenys de ferir-la, despistar-la, equivocar-la, entretenir-la”.
Amb Gràcies Carme Riera, no només ens mostra un calidoscopi de records i petits assajos sobre l’escriptura i l’art, sinó que fa una aposta extrema –en el joc del truc diríem que “envida la falta”– i remata el seu preciós i agraït llibre així: “La capacitat fabuladora permet això [inventar mons, etc.] i molt més sense oblidar defensar allò per a què la literatura també serveix: establir un compromís moral amb la llibertat, la tolerància i la dignitat humanes.”
Arribats a aquest punt, Carme, gràcies per aquests cinquanta anys de llibres i fabulacions que ajuden a defensar el compromís moral amb la dignitat humana.
