A través de sis casos d’enverinaments de distinta natura, fruit d’una exhaustiva recerca amb documentació judicial de diferents arxius, els autors ens proposen un viatge temporal des de l’edat mitjana fins al segle XX.
Abans de la cèlebre “només la dosi fa el verí” de Paracels, la medicina galènica ja havia reflexionat prou sobre la fina línia que separava els verins, els medicaments i els aliments, que sovint estaven prou relacionats. I és que l’ésser humà ha estat sempre acompanyat pels tòxics, des de temps avials. Aliats o enemics, a voltes s’han manifestat de forma visible i estrepitosament. D’altres han romàs invisibles i silenciosos, esdevenint una eina criminal o camuflant-se vilment sota l’aparença de malalties. És la idea que es pot extraure d‘Entre verins, un interessant exercici de divulgació històrica executat pels historiadors de la ciència Carmel Ferragud Domingo i José Ramón Bertomeu Sánchez.
A través de sis casos d’enverinaments de distinta natura, fruit d’una exhaustiva recerca amb documentació judicial de diferents arxius, els autors ens proposen un viatge temporal des de l’edat mitjana fins al segle XX, un recorregut on anirem sumant distints conceptes fonamentals per a entendre la història dels tòxics a través dels exemples, que no només serveixen per a il·lustrar, sinó que en si mateix són narracions encisadores que aconsegueixen captivar el lector.
Un llenguatge assequible, ara bé, no defuig els conceptes complexos, sinó que, en un afany didàctic, tracta d’esclarir-los. T’endinsa en la història dels tòxics, però el lector no trobarà un relat complex ni excessivament erudit, no està reservat als experts.
Entre verins s’ha volgut divulgatiu i s’allunya un poc del to acadèmic que tan bé dominen els seus autors en altres contexts, tot i que no el perden completament de vista. Utilitza un llenguatge assequible, ara bé, no defuig els conceptes complexos, sinó que, en un afany didàctic, tracta d’esclarir-los. T’endinsa en la història dels tòxics, però el lector no trobarà un relat complex ni excessivament erudit, no està reservat als experts.
En tot cas, això tampoc vol dir que prenga els lectors per ximples. És un bon exemple del que hauria de ser la divulgació de qualitat, amb un bon equilibri entre el relat i l’explicació històrica. Això sí, atenció, perquè és, irònicament, una poma enverinada: la lectura i el plantejament són agradables, però encaminen el lector cap a un terreny pantanós i incòmode. El text indueix preguntes i proposa reptes, de manera que el lector ha de posar de la seua part. I aquesta exigència resulta molt estimulant.
Principalment, el llibre exigeix ser conscient de la distància cultural i cronològica, ser crític i “pensar històricament”, com diria Pierre Vilar. Les idees prèvies sobre els verins acaben per trontollar, inclús es combaten tòpics ben arrelats, alguns repetits fins a l’extenuació —com el de la suposada prohibició de les autòpsies per part de l’Església a l’època medieval.
Entre verins ajuda, a més, a abandonar el presentisme i posar en dubte la metzinosa idea del progrés. Ferragud i Bertomeu, historiadors contrastats, esquiven les sempre impertinents explicacions teleològiques. Tot i l’àmplia cronologia i salvant les singularitats de cada cas, trobem molts elements en comú entre les distintes històries relatades.
El verí no és l’autèntic protagonista. Com en els crims correctament efectuats, pot passar desapercebut entre les línies, discret i silenciós. El que importa realment és la reacció dels distints agents que intervenen en els casos relatats.
A mesura que el lector s’endinsa més i més en l’obra, va adquirint un repertori de conceptes i situacions que li permeten trobar connexions entre els capítols. Així doncs, més enllà de l’interés singular de cada narració, destaca una estructura diacrònica, un fil rector que suggereix una interessant —i braudeliana— perspectiva de llarga durada. Si el lector es deixa portar per aquesta proposta, eludint la barrera temporal –i cultural–, podrà gaudir del joc que li ofereixen els autors, i darrere de la natural i morbosa curiositat per conéixer els escabrosos detalls de cada cas, podrà descobrir les pervivències i les reincidències d’una història repleta de ruptures i continuïtats.
Al llarg de les pàgines d’Entre verins, malgrat el títol, és fàcil adonar-se que el verí no és l’autèntic protagonista. Com en els crims correctament efectuats, pot passar desapercebut entre les línies, discret i silenciós. El que importa realment és la reacció dels distints agents que intervenen en els casos relatats, així com els diàlegs que s’estableixen entre justícia, medicina, societat i ciència.
Parla de medicina medieval i de discussions científiques, de la legislació, dels jutges, dels peritatges i del paper dels apotecaris en temps passats. Ens presenta endevins amb antídots miraculosos, assassins amb motivacions diverses i a personatges sinistres.
Els tòxics, “productes sociotecnològics”, tenien moltes utilitats més enllà de l’assassinat, que sens dubte és la més macabra i impactant. Per tant, sempre han estat subjectes a la percepció que la societat ha tingut d’ells en cada moment. Aquest llibre parla de medicina medieval i de discussions científiques, de la legislació, dels jutges, dels peritatges i del paper dels apotecaris en temps passats. Ens presenta endevins amb antídots miraculosos, assassins amb motivacions diverses i a personatges sinistres. Reflexiona sobre la por i l’angoixa, sobre les falses conspiracions o sobre els obscurs interessos econòmics. Parla també de la influència de la premsa sensacionalista i del poble fent justícia pel seu compte. I, amb tot això, no deixa de parlar-nos sobre nosaltres mateix.
A la introducció Ferragud i Bertomeu apunten que “El nostre objectiu és mostrar el valor de la història dels verins per a comprendre la complexitat del món tòxic actual. Emparats per l’estela de la historia magistra vitae, volem oferir materials per a qüestionar tòpics referents als tòxics i, de manera més general, per a reflexionar sobre les relacions entre ciència, medicina i justícia”. Només es pot dir que compleixen l’objectiu satisfactòriament.
